El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura s’encarrega periòdicament de recordar-nos que el jovent i els adults passem moltes hores davant de les pantalles, ja sigui de l’ordinador o de la televisió. Curiosament, però, totes les dades que dóna el Baròmetre són quantitatives. Potser ara caldria preguntar-nos quina capacitació comunicativa tenim i buscar, per tant, respostes qualitatives al consum de mitjans.
Diferents organismes europeus i internacionals, com la UNESCO, la Comissió Europea o el Parlament europeu, s’han pronunciat a favor d’una alfabetització mediàtica de joves i adults. Una alfabetització que ajudi a llegir i interpretar els mitjans de comunicació i que, al mateix temps, posi a l’abast de tota la ciutadania els llenguatges i les eines necessàries per poder expressar-se audiovisualment.
La mateixa Llei de l’audiovisual de Catalunya fa referència a aquesta alfabetització, i fins i tot té un apartat dedicat a la “formació en comunicació audiovisual” on s’afirma que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació”. També l’article referent als “drets dels usuaris de serveis de comunicació audiovisual” recull que “els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans”.
Però quan es pregunta als responsables de la televisió pública de Catalunya sobre el tema, la resposta que se’ns dóna és que TVC ja fa temps que treballa en aquest sentit desplegant una relació de programes de contingut educatiu… confonent incomprensiblement els continguts divulgatius que ofereix la cadena amb l’alfabetització mediàtica citada a la Llei.
Ara, però, que tenim dades molt detallades ―per franja d’edat i per gènere― del consum de mitjans que fem, fóra interessant preguntar-nos si som capaços de descodificar els missatges audiovisuals que els canals de televisió aboquen al menjador de casa. Valorar fins a quin punt els mecanismes de la publicitat afecten el nostre model mental. O si el receptor sap quin grups empresarials o polítics hi ha darrere de cada pantalla. En definitiva, saber quin nivell de “comprensió mediàtica” té la ciutadania. Els resultats ens indicarien que estem en una societat analfabeta en l’àmbit comunicatiu, que estem sota mínims.
En una societat, com la nostra, on les pantalles estan tant presents arreu i on la indústria de la comunicació té un pes tant important, caldria ser conscients que tan cabdals van ser la lectura i l’escriptura en els segles XIX i XX com és l’alfabetització mediàtica en el segle XXI… Si és que volem sortir del nostre rol de consumidors passius i entendre realment la societat en la qual vivim, és clar!
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
[...] Així finalitza un article publicat el 22 de febrer de 2011 a Comunicació 21. El portal català del sector de la comunicació. El seu autor, Francesc-Josep Deó, gran amic i coordinador d’AulaMèdia. Educació en Comunicació -una entitat sense ànim de lucre amb la qual col·laboro regularment- ens parla una vegada més sobre una realitat que ens hauria d’incomodar: l’“Analfabetisme mediàtic”. [...]
Com que no tinc una opinió correctament fonamentada i formada sobre l’educació en mitjans de comunicació, crec que no puc centrar-me en opinar sense coneixement de causa, així que parlaré del primer paràgraf.
És cert, actualment hi ha una fascinació cap a tot allò que sona a quantitatiu, i la gran majoria dels mortals entenem millor les dades numèriques que el text, on la comprensió requereix un esforç de concentració major que no pas mirar-se uns percentatges i uns números en una plana d’un diari. A més a més, i si parlem de comunicació, aquests mitjans també tenen una fascinació cap al fetitxisme numèric, i en qualsevol diari o informatiu ens expliquen els resultats de qualsevol estudi quantitatiu. Però…
Hem de tenir clar que les dades quantitatives solsament ens mostren el “què”, “l’on”, i el “quan”, i que per tant les hem d’entendre com a eminentment indicatives, però no reveladores de res més; mentre que les dades qualitatives són les que ens aportaran el “per què”, i el “com” de l’acció social.
Dit això, anem a centrar-nos en els diferents estudis que analitzen els mitjans a casa nostra. Sí, majoritàriament els estudis que es duen a terme tenen una gran base quantitativa, però no hem de deixar de banda aquells que combinen ambdós metodologies, i que habitualment no sortiran a la llum, degut a la complexitat d’interpretació de les dades, i pel fet que el llenguatge utilitzat no acostuma a ser de lectura i interpretació fàcil.
Amb tot, tant la Generalitat com el Ministeri de ciència i innovació tenen diferents projectes que combinen ambdós metodologies. A partir d’un programa de l’Agència Catalana de Joventut, hi ha el projecte de La representació dels joves a la ficció televisiva catalana i espanyola: construcció d’identitats, atribució de rols socials i correspondència amb la realitat; mentre que a partir d’un programa I+D+I hi ha el projecte Análisis de la construcción de la identidad juvenil en la ficción televisiva y en las nuevas tecnologías.
Per tant, potser el que caldria preguntar-nos és si tots aquests projectes d’alt nivell que s’estan duent a terme, posteriorment tindran una repercussió en els mitjans de comunicació, o solament quedaran com a estudis per a entesos en metodologia qualitativa, o si des dels diferents mitjans es prendran el temps necessari per a interpretar les dades més enllà d’aquelles de caràcter quantitatiu. D’aquesta manera, solament queda reafirmar el terme FETITXISME QUANTITATIU.