“Si vols mirar endavant, mira enrere”, em diu Jaume Guillamet, doctor en Història Contemporània per la UB i catedràtic del Departament de Comunicació de la UPF, quan li pregunto pel futur de la premsa de proximitat. Seguint el consell, li llegeixo un escrit seu del 1983: “La premsa local i comarcal és un model català de periodisme que representa una clara opció de futur”. Somriu i es fa un silenci. Han passat 31 anys i li pregunto si avui continua pensant el mateix. “En aquell moment intuíem un horitzó prometedor, finalment l’èxit va ser superior i ara no sabem ben bé què li espera, però la premsa de proximitat segueix sent una clara opció de futur”, sentencia el catedràtic.
La incertesa de la qual parla Guillamet, combinada amb un incipient esperonament, sembla que és l’ambient que actualment es respira de forma més generalitzada als despatxos dels editors i directors de premsa de proximitat. Un “optimisme amb la boca petita”, tal com el defineix Estanis Alcover, expresident de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). Altres parlen de “brots verds”, com Josep Ritort, secretari general de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG, ara AMIC), o de “punt d’inflexió”, com Ramon Grau, president del grup Premsa Local, però la situació que descriuen tots ells és molt similar: sembla que s’ha tocat fons i que el sector torna a sortir de la closca per veure què ha quedat després de la tempesta, malgrat que encara ressonen els trons.
“La premsa local resisteix millor la crisi que la generalista”, deia l’any passat el Llibre Blanc de la Premsa Comarcal després d’analitzar totes les estadístiques que tenim al nostre abast. I això és així, principalment, “perquè explica coses que afecten directament les persones d’un territori” i perquè ho fa “gairebé en exclusiva”, cosa que la diferencia de la resta, tal com apunta Gonçal Mazcuñán, fundador i director durant tres dècades del diari Regió 7. El diagnòstic també el comparteix un company seu, Fèlix Noguera, director general a Catalunya d’Editorial Prensa Ibérica, el qual s’atreveix a pronosticar què ens espera a curt termini: “Aquest any serà d’alts i baixos, de mesos bons i no tan bons, i la tendència de recuperació variarà fins i tot per setmanes”. En aquest sentit, Noguera no preveu un escenari favorable però sí millor que l’any passat. “No totes les notícies seran bones, però crec que hem tocat fons i que ara cal recuperar posicions”, assegura.
I és que, malgrat tenir les estructures reduïdes a nivells límit, l’opinió compartida és que aquells que no han afeblit el producte i que han après les lliçons de la crisi en sortiran enfortits. “La crisi ens ha colpejat fort, i si no que ho preguntin als periodistes que dia rere dia tiren endavant els mitjans de proximitat malgrat les retallades de sous i d’expectatives laborals”, puntualitza Mazcuñán. Però la situació econòmica desfavorable ha servit també, com destaca Grau, per “netejar d’intrusisme el mercat i clarificar quins mitjans són forts i quins no”. I tot això sense perdre de vista que “no sempre els tancaments de mitjans són culpa de la crisi, sinó també d’una mala gestió”, tal com replica Guillamet. “Hi ha projectes que havien crescut desmesuradament i que ara han tocat de peus a terra”, afegeix el catedràtic amb una bona dosi d’autocrítica.
Reforçar l’essència
Com diu el saber popular, i com afirma el mateix Guillamet, “les crisis sempre serveixen per aprendre coses, i sembla que la premsa de proximitat ja ha passat totes les que podia passar”. I com ja va succeir en la primera crisi de la premsa davant les ràdios i les televisions dels anys 80 i 90, sembla també que la local ha tornat a resistir millor que la nacional pel fet que apuntava Mazcuñán al començament: el “tresor” de la informació territorial que la diferencia. Un factor que podria explicar també per què la premsa de proximitat gratuïta ha aguantat millor que la seva germana generalista i per què el futur de la primera és “més prometedor”, en paraules de Noguera.
“La crisi ens ha fet valorar el que tenim a prop”, afirma Grau. Una tendència que ha fidelitzat els lectors i també els anunciants de proximitat, que moltes vegades no es mouen només per criteris de rendibilitat, sinó també de presència local i d’identitat territorial. Malgrat que els grans clients d’abans ja no hi són –el sector immobiliari i les caixes d’estalvi territorials, per exemple–, “els editors han vist que els anunciants de proximitat de sempre s’han mantingut i això, després d’anys, els ha esperonat”, explica Alcover. I parlant de números, les audiències fins i tot han crescut i deixen entreveure el que ja està passant, per exemple, als EUA: el creixement de la premsa local i hiperlocal i el retorn dels lectors –també dels més joves– cap a les publicacions “de casa”.
Davant d’això, el sector treballa per acabar de sortir de la closca i ho fa, per primera vegada, sumant esforços. Una voluntat que ja s’ha plasmat en el recentment inaugurat iQuiosc.cat, impulsat per l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) de la mà de l’ACPC i l’AMIC, i que s’ha d’acabar consolidant amb la federació que aglutina les tres associacions.
Mentrestant, el Govern disminueix els ajuts als diaris i els incrementa a les publicacions no diàries. I Josep Martí, secretari de Comunicació, proclama el suport de l’Administració a la premsa de proximitat amb un canvi de discurs que és vist com “un gest de bona voluntat” entre uns editors que sempre han denunciat, sobretot pel que fa a la publicitat institucional –el tros gran del pastís–, els desequilibris entre la premsa nacional i la premsa local i comarcal.
Com deia Guillamet només començar, el futur és incert, però el sector ho té tot a les seves mans i està més ben preparat que mai per mirar endavant amb cert optimisme en un any que es preveu d’inflexió. En paraules d’Alcover, “la baixada comença a frenar, i això ja és una pujada”. La premsa de proximitat necessitava esperança i sembla que el 2014, amb la boca petita, li n’ha donat.
El repte digital: el model ‘freemium’
Sembla que la premsa de proximitat, tal com resumeix Alcover, “sortirà enfortida de la crisi, però redimensionada”, de la mateixa manera que passarà amb tants altres sectors de l’economia. I tot plegat serà més viable “si s’han fet els deures en el món digital”. Almenys així ho creu Noguera, director general d’un grup que està ultimant un quiosc digital propi i que ja ha començat a cobrar pels continguts online en alguna de les seves publicacions –La Nueva España, a Astúries; Levante-EMV a València, i Información a Alacant–. I és que el model freemium, que s’està aplicant de forma estesa a la premsa generalista, sembla que també és el camí que seguirà la premsa de proximitat. És a dir, oferir en obert les notícies més destacades de l’actualitat i l’última hora i fer pagar per altres continguts exclusius com reportatges, entrevistes i articles d’opinió.
Un camí, però, que no podrà seguir tothom de la mateixa manera i que variarà en funció de les possibilitats de cada empresa. “Generar continguts exclusius que els lectors estiguin disposats a pagar per llegir-los és car, i no tothom s’ho podrà permetre”, apunta Noguera. Una opinió que comparteix Grau, el qual admet que “per força haurem d’anar cap aquí”, però afegint que “aquesta opció necessita grans audiències i la majoria de nosaltres les tenim limitades”. No obstant això, és clar que el món digital implica, en major o menor mesura, unes perspectives de futur interessants que caldrà treballar des d’una “sàvia combinació entre xarxa i paper per garantir-ne la complementarietat”, tal com adverteix Mazcuñán. I això implicarà també avançar cap a les redaccions integrades, però sense perdre de vista que el paper continua sent, almenys fins ara, la plataforma per excel·lència de l’anunciant, també en l’àmbit local.
La petjada de la crisi
Mirant enrere, és interessant aturar-se, ni que sigui breument, per analitzar un dels efectes més colpidors de la crisi: el tancament de capçaleres, algunes d’elles històriques. Noms propis que s’han quedat pel camí o que han abandonat el paper per continuar editant-se únicament en digital, o fins i tot que han passat de pagament a gratuït o que han hagut de reduir la seva periodicitat o el seu volum de continguts. La llista és llarga i qualsevol selecció injusta, però recordar algunes d’aquestes capçaleres és també una manera de reconèixer la seva tasca i donar valor a la premsa de proximitat.
Després de 79 anys, 9 mesos i 3 setmanes tancava, fa poc més d’un any, Revista del Vallès, un històric setmanari que deia adéu amb un editorial rendit a “la forta crisi general”. Era un dels tancaments més impactants, per història, però no l’únic. La xarxa de periòdics llobregatins Exprés, Ressò de Ponent, El Setmanari de Súria, Nova Badia, Zona Alta, l’Aquí del Baix Llobregat, el Diari del Baix Penedès, l’Extra Comarcal, Set30maresme o Som Anoia –aquests dos últims fills i alhora víctimes de la crisi– són alguns dels exemples que il·lustren la petjada que deixa la tempesta, ja sigui perquè han tancat o perquè han renunciat al paper per seguir editant-se només en digital: un adéu a mitges.
També ho és Revista de Badalona, de tancament menys recent però igualment històric, i que va ser l’embrió de l’expansió territorial d’El Punt, el qual va arribar a tenir un total de deu edicions arreu del país. La crisi també va obligar aquesta capçalera a anar-se retirant de les seves aventures comarcals, malgrat que el model de diari nacional per edicions no s’ha oblidat. Així ho demostra la seva doble portada actual –Nacional per davant, Ciutats per darrere– i, més enllà de les seves parets, l’aposta d’altres mitjans generalistes, com La Vanguardia o El Periódico, per la informació local, primer a les seves edicions digitals i cada vegada més accentuadament a les edicions impreses.
Sigui com sigui, el cert és que la gran majoria de capçaleres que eren referents als seus territoris han resistit aquesta crisi que encara batega. La pitjor part se l’han emportat aquelles publicacions gratuïtes que, plenes de publicitat, havien deixat de banda la qualitat informativa. Segons Ritort, “gairebé el 95% d’aquestes capçaleres ha tancat”. És clar que, oblidant l’essència i la raó de ser, no hi ha futur possible.
Article publicat en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).
