Seguint la ja coneguda coordinació entre la Moncloa, les estructures estatals que correspongui i les capçaleres de la premsa amb seu a Madrid (i molts altres mitjans) aquests dies patim un nou capítol de l’ofensiva del “a por ellos“, tot reprenent un clàssic de les obsessions malaltisses del nacionalisme espanyol: TV3 i Catalunya Ràdio.

Dic clàssic, perquè els mitjans nacionals de comunicació porten anys sent objecte d’atacs de tota mena per part d’aquests diaris que tan bé responen a les indicacions governamentals, ara sense cap mena de diferenciació de línia editorials entre ells. Darrerament, però, s’ha instal·lat un turbocompressor a aquesta ofensiva, que prem l’accelerador sense cap tipus de prevenció ni estètica ni formal: mitjans i representants polítics ataquen exactament el mateix, amb el mateix discurs i al mateix temps. La totalen krieg que diria aquell.

Si un dels seus representants polítics a Catalunya denunciava fa pocs dies una suposada manca de pluralisme informatiu a TV3, tot dient que els que hi treballen no són gent “normal” i que s’hauria de tancar, dilluns el diari que havia estat capçalera de referència de tants professors de periodisme a casa nostra l’amenaçava obertament del mateix. Ho sentencia el seu editorial: si TV3 i Catalunya Ràdio ‘no fan bondat’ abans del 21D, es juguen la seva continuïtat. I ho afirma sense cap tipus d’escrúpol, després d’abocar uns quants quilos més d’odi envers els mitjans de la CCMA, tornant amb les acusacions sobre la seva suposada vulneració del principi de pluralisme informatiu, o que són eines de propaganda que “han contribuït a una visió esbiaixada de la realitat”… El subconscient els va trair quan ho escrivien, sens dubte.

En paral·lel, un altre representant d’aquesta formació –en una de les sovintejades entrevistes que els fa una ràdio que diuen que no és plural– reblava el clau en el missatge de tancar TV3. Va afegir-hi uns suposats motius econòmics, tot recordant la decisió de posar punt i final a RTVV com a exemple a seguir. Doncs bé, ara coneixem que des del Ministeri de Montoro es reclama a la CCMA uns 167 milions d’IVA, que sumats als 80 que ja li venen reclamant pel mateix motiu de fa temps, superaria l’aportació anual que rep dels pressupostos de la Generalitat. Una quantitat astronòmica que posa en greu risc una empresa pública que té unes duríssimes restriccions legals per al seu endeutament. Dos i dos fan quatre.

És la mateixa absurda reclamació de l’IVA que amenaça –quina casualitat– a institucions i organismes culturals catalans de tota mena: des de museus a la mateixa columna vertebral de la creació i projecció teatral, passant per una de les dues associacions de productors audiovisuals del país.

En paral·lel, la Junta Electoral Central ja està fent la feina d’anorreament institucional del 155, que no va quedar directament recollida a l’acord del Senat. La JEC no només ensenya la targeta groga a TV3 per una retransmissió d’indiscutible valor informatiu, sinó que entra a les redaccions de la ràdio i la televisió per donar instruccions de com han de dir les notícies, tot prohibint que al president Puigdemont se li denomini president. Tot un homenatge caspós al Ministeri de la Veritat orwel·lià i la seva neollengua. I encara no ha començat la campanya!

Anorrear i destruir les nostres principals eines de creació i difusió cultural, com és el cas de la CCMA, perquè l’audiovisual és cultura i amb majúscules. Aquesta és l’atractiva oferta que ens fan si ens volem quedar en un Estat on la corrupció institucionalitzada i la vulneració de drets fonamentals és premiada electoralment.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram