La “mirada masculina” –male gaze en anglès– és un terme encunyat per la crítica cinematogràfica feminista Laura Mulvey el 1975. Fa referència a com la majoria d’arts visuals es construeixen des del punt de vista d’un home heterosexual, de manera que el món se sol representar segons la seva experiència i necessitats. Acostuma a situar la dona en una posició secundària i passiva, com a objecte de desig més que no pas com a subjecte d’acció. Aquesta mirada és, a més, triple: afecta la persona que crea la representació, les que hi apareixen i l’espectador.

Joana Gallego, codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Graciela Atencio, directora de Feminicidio.net –un projecte que documenta els assassinats de dones succeïts a l’Estat espanyol–, no només coincideixen en assenyalar la pervivència de la mirada masculina als mitjans de comunicació, sinó que asseguren que contribueixen a perpetuar la violència simbòlica que encara perdura sobre les dones. “Els mitjans de comunicació tenen un rol crucial per avançar en la igualtat de drets”, conclou Atencio.

Sobrerepresentació masculina

L’any passat, Cinta Jiménez informava a la revista Capçalera de la desproporció entre el nombre de dones que estudiava a les facultats de comunicació catalanes (70% al 2006) i la presència de dones a les redaccions dels mitjans a Catalunya (45% al 2013). Segons l’estudi de Jiménez, el 30% dels càrrecs de responsabilitat –els que incideixen en la línia editorial d’un mitjà– estaven ocupats per dones, una xifra que baixa al 23% en descomptar les revistes femenines. En premsa esportiva, la proporció queia al 3%.

Un dels àmbits que marquen el perfil d’un mitjà són els espais d’opinió. L’informe Tenen veu les dones al periodisme d’opinió?, publicat el 2013 per l’Observatori Cultural de Gènere i l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, xifrava en un 23,49% la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans catalans.

Amb motiu de l’Eurocopa de França, la periodista esportiva Gemma Herrero alertava a El Confidencial del fet que la gran majoria de periodistes enviats a cobrir esdeveniments esportius de gran impacte eren homes. També que les periodistes esportives no són vistes com a figures d’autoritat, i la seva presència a les tertúlies és escassa. En el cas de la televisió, afegia Herrero, el seu rol de presentadora solia anar vinculat a uns cànons estètics molt marcats.

L’home com a subjecte universal

Més enllà de la distribució de les redaccions, la mirada masculina cristal·litza, explica Graciela Atencio, en la poca atenció mediàtica que reben els temes que afecten les dones.

La legislació que volia impulsar la Generalitat sobre l’ús del burca i el nicab als espais públics és un dels temes destacats a l’Anuari dels Silencis Mediàtics del 2011. Dos anys després, parlava del descens de la protecció a les supervivents de violència masclista. “Hi ha moltes informacions que haurien d’haver estat a la portada de grans mitjans i que no hi han sigut perquè només afectaven dones”, explicava David Bassa, cap d’informatius de TV3 i expresident del Grup Barnils (editor de l’anuari), en una entrevista a la revista digital Zena.

La invisibilitat també es produeix en la cobertura d’esdeveniments que afecten homes i dones. Tenint en compte les relacions de gènere que s’estableixen a la majoria de societats que hi ha al món, és lògic suposar que els conflictes armats o la crisi econòmica que ha patit Europa els afectaran de manera diferent. “Davant de qualsevol text periodístic, ens podem plantejar en quin lloc situem les dones. Hi apareixen? Si és així, donem autoritat al seu testimoni? Si la resposta és no, hem de revisar el text”, aconsella Isabel Muntané, codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB.

La visió de l’home com a subjecte neutre facilita la percepció que les qüestions que l’afecten es considerin universals i aplicables a qualsevol ésser humà, mentre que les qüestions sobre dones tendeixen a ser tractades com a quelcom específic. La secció sobre ciència de l’edició digital de El Mundo va fer un seguiment del projecte Mars500, on cinc homes participaven en una simulació de viatge a Mart. En canvi, va ubicar a Yo Dona la notícia del novembre del 2015 sobre un experiment de simulació de vida a la Lluna d’un grup de dones. El text se centrava en la polèmica que havia generat a la roda de premsa de presentació la pregunta de si les dones podien sobreviure a l’espai sense maquillatge, un fet que restava espai a explicar la importància de l’experiment. Aquest enfocament és conflictiu si es té en compte que, uns mesos després, El Mundo mateix cobria, ara sí a ciència, la notícia sobre un grup de dones de la NASA que simulava una missió a un asteroide.

Amb motiu de les eleccions generals del 26 de juny del 2016, Antena 3 va organitzar un debat amb polítiques dels quatre principals partits titulat Las mujeres primero. “Volent fingir sensibilitat amb les dones, el que ha fet Antena 3 és just el contrari: un plantejament ideat des d’una mirada masculina. Relega les dones a una segona categoria política, a un missatge complementari. I la indulgència per fer un favor al sexe femení: li ofereix un espai de visibilitat que els altres li han negat. Això sí, més tard que els debats de primer nivell”, criticava la periodista Mònica Planas a l’Ara l’endemà del debat.

En la línia del debat a quatre, Isabel Muntané situa el programa de TV3 .CAT sobre insults masclistes a dones polítiques. Si bé aquell dia la taula estava ocupada per dones, el programa presentat per Xavi Coral acostuma a comptar amb poques analistes.

Biaixos de gènere en la informació

“Els homes, fan. Les dones, són”, és la frase que utilitza Joana Gallego per resumir els biaixos a què la mirada masculina sotmet les dones. Una bona manera de trobar-ne és fixar-nos en com es tracten les notícies relacionades amb l’advocada especialista en drets humans Amal Clooney, actual esposa de l’actor George Clooney. Amal va defensar un dels tres periodistes d’Al-Jazeera condemnats a presó pel Govern egipci el 2015. Eldiario.es va situar la notícia a Política i li va assignar un titular que donava agència a Clooney: “L’advocada Amal Clooney considera el judici contra els periodistes un precedent perillós”. El País va titular la notícia “Amal Clooney, defensora de la llibertat de premsa” i la va col·locar a Estil. Tres dies abans, havia ubicat “Un tribunal d’Egipte condemna a tres anys tres periodistes d’Al-Jazeera” –amb declaracions de Clooney– a Internacional. En altres casos, el vincle d’Amal amb el seu marit és present fins i tot en notícies catalogades a la secció d’internacional. El juny del 2016, El Periódico acompanyava la notícia “Amal Clooney representarà les dones jazidites davant el Tribunal Penal Internacional”, amb una foto de George Clooney besant-la en una catifa vermella. Per il·lustrar aquesta mateixa notícia, El Mundo utilitza una foto on apareix George Clooney en primer pla.

L’octubre del 2015, La Vanguardia publicava un perfil sobre Maria Elena Boschi, ministra italiana per a les Reformes Constitucionals i les Relacions amb el Parlament. De la dotzena de paràgrafs del retrat, els set primers –amb excepció del segon– comentaven les polèmiques al voltant de la seva aparença física i del seu estatus de dona en la política. En els últims cinc paràgrafs es parla de la seva carrera i alguns èxits com a ministra, amb tendència a vincular el seu ascens als plans que té Matteo Renzi per a ella. “Maria Elena Boschi, l’arma femenina del primer ministre italià”, és el titular del retrat. Un enunciat que la vincula a un home i que, gràcies al mot arma –i femenina, malgrat que les armes no tenen sexe–, transmet una relació de subordinació.

L’objectificació

El setembre del 2015, Inés Arrimadas apareixia fotografiada sense cap a una entrevista d’El Mundo, i al fons de l’escena sobresortia el rostre del líder del seu partit, Albert Rivera. Davant la polèmica que va generar aquella imatge, el diari va explicar que volien representar el dirigisme de Rivera. Hi ha hagut diaris que també han volgut mostrar la relació de personalisme de Rivera amb altres candidats –com els d’Andalusia o Madrid–, però amb una fórmula diferent. S’ha triat una imatge en què Rivera està en un primer pla, o bé els candidats s’han fotografiat a l’ombra del líder.

Mostrar una dona sense cap o ensenyar només una part del seu cos –sobretot aquelles que poden despertar atracció sexual– és un recurs molt emprat a l’hora de representar la dona com a reclam, ja sigui a la publicitat o al cinema. Que el cap que surt a la foto d’Arrimadas sigui el d’un home augmenta la sensació d’objectificació, fruit de l’associació que s’ha realitzat en molts àmbits de l’home com a subjecte racional i actiu, i la dona com a ésser irracional i més aviat passiu.

Un estudi de Clara Sainz de Baranda, investigadora de la Universidad Carlos III de Madrid, publicat a Cuadernos de psicología del deporte, distingia dos perfils de dones representades a la premsa esportiva. El 86,6% de les dones que hi apareixen són jugadores, esportistes o entrenadores, però la informació sobre elles és molt escassa: “En prop del 50% dels casos, les fites de les esportistes queden reduïdes a un simple breu”, explicava a l’agència SINC. En canvi, les dones parella d’esportistes, familiars, famoses o aficionades (“dones convidades”) ocupen informacions més àmplies, sovint en formats –com galeries de fotos– que fomenten l’estereotip clàssic de la dona com a “objecte decoratiu o subjecte de desig”.

Les tendències apuntades també es poden percebre a la premsa generalista: “Les dones del Madrid guanyen les de l’Atlético a la final de la Champions”, titulava El Español el maig del 2016. La divisió entre dones pertanyents a un àmbit i les convidades pot traslladar-se a d’altres seccions: el cos femení és habitual en diaris digitals per guanyar visites.

Violència contra les dones

“Hi ha hagut un avenç molt important en estudiar la violència contra les dones en àmbits com la criminologia o el dret, però els periodistes encara no tenen formació per tractar-la de manera professional”, explica Graciela Atencio.

Per a la directora de Feminicido.net, un periodista que cobreixi la violència masclista ha de tenir nocions bàsiques de dret penal, justícia, antropologia i feminisme. També sobre salut mental: “No se’n parla gaire i, quan es fa, s’utilitzen malament els conceptes”. Conscient que és complicat, recomana tenir una llista amb fonts de professionals a qui poder recórrer quan es produeix un cas. Destaca que és important oferir un context psicològic i sociològic a les notícies “encara que s’hagi de repetir informació”, i suggereix, sobretot en mitjans escrits o digitals, crear apartats dins la notícia on s’expliquin conceptes clau o informació addicional.

Són moltes les fonts expertes que neguen que existeixi un perfil de dona maltractada –pobra, sense estudis i submisa– i que demanen que s’enfoqui la informació sobre les dones que pateixen violència no com a víctimes, sinó com a supervivents. Les notícies en profunditat o de seguiment de casos de supervivència poden contribuir a reforçar aquesta imatge. “Als mitjans espanyols, només veiem els familiars de les dones que han patit violència masclista de dol, mentre que els mitjans d’Amèrica Llatina els utilitzen com a rols per crear una sensibilització social”, afegeix Atencio.

Posa com a exemple de bona cobertura d’una informació sobre violència masclista la realitzada per el Eldiario.es amb el cas Torbe, l’empresari del món del porno acusat de tràfic d’éssers humans i abús de menors. “Van acompanyar la informació amb articles d’anàlisi i opinió”, explica. Assegura que els casos de tràfic i prostitució s’han de cobrir “des de l’àmbit de la prevenció i la sensibilització”, i explica que, en el cas Torbe, podria ser pertinent fer reportatges sobre el consum de prostitució amb xarxes de tràfic en el futbol professional, perquè el cas va acabar esquitxant diversos jugadors famosos.

Un dels errors que es pot cometre en la cobertura de la violència envers les dones és la invisibilització tant de l’agressor com d’aquells rols de gènere que fan que es perpetuï. L’agost del 2015, Europa Press titulava “Minut de silenci a Castelldefels per quatre veïns morts” la notícia sobre l’acte de condemna a un crim masclista ocorregut a la localitat, en què un pare va matar la seva dona i fills i llavors es va suïcidar. Segons recull l’Anuari dels Silencis Mediàtics del 2015, l’agència de notícies va equiparar les quatre morts.

El maig d’aquell mateix any, La Vanguardia publicava una notícia d’EFE que informava que el 30% de les violacions es realitzen amb unes drogues de submissió. Tanmateix, el titular de la notícia era “Les drogues de submissió són rere el 30% de les agressions sexuals”. El text no aprofundeix en què és una droga de submissió i en quins són els seus efectes fins al penúltim paràgraf. Tampoc esmenta que algú està subministrant a una altra persona una substància que fa perdre la consciència sobre els propis actes.

També és habitual trobar titulars que relacionen la violència amb fets conjunturals, com ara “L’Ebola dispara les violacions i els embarassos adolescents a Sierra Leone” (La Información, juny de 2015) sense que en els elements destacats s’apunti el per què. Un cop llegides les causes –a grans trets, que les xarxes de suport als infants es trenquen i les nenes es veuen exposades a les violències que afecten les dones–, es comprova que si hagués passat qualsevol altre esdeveniment tràgic hi hagués hagut les mateixes possibilitats que s’haguessin produït aquestes violències. En aquest cas, es podria titular i enfocar els elements destacats de la notícia seguint la línia marcada pel primer paràgraf del text: “La violència sexual contra les nenes creix durant l’epidèmia d’Ebola a Sierra Leone”.

 

Article publicat en el núm. 4 de la revista Comunicació 21 (estiu 2016).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram