Lluís Jutglar Calvés, conegut com a Peyu, és un humorista de 31 anys d’Osona, conegut per les seves aparicions en ràdio, televisió i teatre. El podem escoltar a El fricandó matiner (RAC105) i al Versió RAC1, el podem veure a la seva secció de l’APM?, l’Ole tu, descobrint nyaps de les ciutats i viles catalanes. Aquest estiu ha estrenat la seva primera pel·lícula, Mil coses que faria per tu, de Dídac Cervera, on hi té un paper destacat al costat de Peter Vives i Iris Lozcano. Durant l’estiu l’hem pogut veure en directe amb els seus espectacles En Peyu i en Dani, Planeta-i Neptú o iTime.

T’agrada aprofitar l’estiu per marxar fora?
No especialment, però ha donat la casualitat que porto dos anys anant a l’Àfrica. L’any passat vam anar a Namíbia i aquest any a Uganda, però desitjo que arribi l’estiu que ve per quedar-me a casa.

Has estat de vacances fora perquè així t’allunyes d’aquells que poden recordar-te en tot moment que ets en Peyu?
No ho he fet amb aquesta voluntat, tot i que s’ha d’agrair que, evidentment si passeges per Uganda no trobes ningú que et reconegui. Tot i així, quedant-me a Muntanyola [on viu] tampoc no hi ha ningú que em reconegui. No hi ha ningú a Muntanyola.

En general, com convius amb ser un personatge mediàtic?
Hi ha estones de tot. El 95% de la gent és molt normal i molt maca. És gent que o bé no et diuen res o simplement venen i et feliciten per la feina que fas. Després hi ha un 5% de gent mal educada, que volta pel món i és mal educada amb tothom. Malauradament es fa notar més aquest 5% que l’altre 95% perquè el que fan és més destacable. També intento evitar llocs, massificacions on hi hagi molta gent borratxa com concerts i coses d’aquest estil… Perquè la gent, quan beu, no és massa conscient del que fa.

Les vacances t’han servit per carregar piles i començar aquest curs?
En general sí, tot i que no visc la meva feina com una cosa que necessiti parar; quan fas coses creatives i humor a diari, necessites oxigenar de tant en tant. La ràdio és el que desgasta més. Durant tota la meva carrera professional el primer que feia cada dia quan em llevava era anar a la ràdio i fer humor. I això és el més sacrificat de l’humor, fer-lo cada dia i que cada dia sigui diferent. Aquest any deixo de fer El fricandó matiner, així que m’ho agafo amb una mica més de calma. Ja no serà llevar-se i anar a la ràdio a fer humor.

Et podem escoltar a la ràdio, et veiem a la televisió, al teatre i ara fins i tot al cinema. Què és el que més t’agrada de cada un dels àmbits en què treballes? On et sents més còmode?
Jo sempre dic que el que m’agrada més és el teatre, perquè per fer humor és l’únic lloc on tens públic en directe, i el públic en directe et dona una cosa que no et donen els altres suports. Quan tens públic en directe, en l’humor hi ha una cosa molt important que són les pauses i la màgia que es crea, la sinergia que es crea amb el públic. I preparar un gag en directe, aguantar una pausa quatre, o cinc… o vint segons… La màgia que es respira en aquell moment, i rematar el gag just quan tu decideixes i fer riure 300 o 400 persones de cop, just en el moment que decideixes tu, això és el més màgic i el més divertit que té l’humor. Els altres… a veure, negaré haver-ho dit, però… la radio i la tele serveixen només perquè vingui gent al teatre!

També has fet una pel·lícula. Com vas viure la proposta?
Em va arribar un mail del productor Norbert Llaràs, en què em va dir que estaven preparant una pel·lícula i hi havia un personatge que volien que fes jo. Em va passar el guió, el vaig llegir, em va semblar que estava bé i com a primera experiència en el cinema em va venir de gust provar-ho. El cinema té un punt de màgia com el teatre, encara que no ho estiguis fent en directe, hi ha molta gent involucrada, hi ha un equip molt gran al darrere, pendent que just en el moment en què es diu acció tot surti molt bé. Una experiència molt divertida.

Quan vas començar fent ràdio, o quan estudiaves comunicació audiovisual, t’esperaves veure’t algun dia a la gran pantalla?
El cinema no m’ho esperava, no m’ho havia plantejat. Ara, si em preguntes allò de “t’esperaves tenir tant d’èxit amb el que has fet o arribar fins on has arribat?” jo sempre dic que sí. Hi ha una falsa humilitat, per la qual queda molt bé dir: “Ui, no, jo no m’ho esperava”. I jo dic: “Doncs llavors per què ho feies, imbècil?”. Les coses es fan perquè et surtin bé. Quan faig teatre i em pregunten si m’esperava que vingués tanta gent… home doncs sí, no l’he fet perquè no vingués ningú.

Creus que la gent et veu com el representant del nou humor de les comarques catalanes?
No sóc representant de res, però sí que hi ha molta gent que m’ha definit molt semblant a en Capri, a un prototipus de “català emprenyat”. Ara, jo no he buscat res de tot això. És l’humor que porto de tota la vida, d’aquest caràcter de la família, un caràcter sorneguer. Amb el meu germà, quan dormíem a la mateixa habitació, molts dies ens n’anàvem a dormir a les 2 o les 3 de la matinada, sempre fent humor! Xerrant, criticant els veïns o els altres, rient-nos de l’entorn més proper. És una manera de fer que he viscut a casa, dels parents, dels tiets, en aquelles sobretaules… em vaig impregnar d’aquesta manera de parlar i de riure de les coses.

Parlem una mica de l’actualitat. El mateix dia de l’atemptat a Barcelona, el 17 d’agost, tenies funció a Mollet. Com es viu fer un espectacle d’humor després d’un fet com aquest?
És estrany perquè l’ambient està una mica enrarit, la gent està enrarida. Però, suposo que una de les forces que tenim com a societat és la de fer vida normal sense que tot això ens afecti. Vam decidir no suspendre i actuar igual aquell dia perquè crec que és la nostra força: demostrar que podem seguir rient i fent vida normal malgrat tot el que faci aquesta gent. Diuen que l’humor és espai més temps. En aquell moment no havia passat ni espai ni temps com per poder riure d’allò mateix, però crec que ens en vam sortir prou bé.

Creus que es pot fer humor de qualsevol tema? De les religions també?
Crec que es pot fer humor de qualsevol cosa però s’ha de saber en quin context es fa. Tu pots fer humor de qualsevol cosa, però no a tot arreu. Jo no puc sortir a la ràdio i fer humor del càncer i la metàstasi perquè no sé qui m’està escoltant. Això ho puc fer en privat, amb dos o tres amics amb qui ens coneguem molt. Però en públic, no. No pots llençar segons què a una audiència a la qual no saps com afectarà, individualment, a cada persona. I amb la religió igual, és el mateix.

En un dels teus dossiers de premsa hi apareix la frase “L’humor és una cosa molt seriosa”. Sembla que ho tinguessis preparat per donar-nos peu a l’hora de parlar d’aquest tema…
Recalquem que l’humor és una cosa molt seriosa en el sentit que ens agrada donar un segell molt professional amb tot el que fem. Hi ha gent que pensa que quan fas humor tens una habilitat innata de fer riure la gent. Fins i tot quan et paren pel carrer i et paren per veure si els fas un sainet, o algo que els faci riure. I jo, quan estic comprant, tampoc és que se m’acudeixi res graciós, estic comprant un iogurt, no té més gràcia que aquesta. Ens agrada remarcar que l’humor i el teatre són feines com qualsevol altra, és un ofici que aprens amb els anys, que té una sèrie de tècniques i que no funciona si no hi dediques moltes hores, igual que qualsevol altre ofici.

Text: Cristina MoralClack

Foto: Mercè BarrisClack

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram