Jair Domínguez (Figueres, 1980) és guionista, escriptor i músic. Va formar part de La segona hora de RAC1 durant nou anys i aquesta ha estat la primera temporada en què no hi participa. Ho va deixar per dedicar-se de ple a l’Està passant de TV3, on apareix cada vespre abans del Telenotícies. Anteriorment havia escrit per a 52 (Premi Ondas 2005), El tosari de l’Aurora, Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta, entre d’altres. També ha fet guions per a cinema i publicitat i és un dels coautors de la cançó Baila el Chiki-chiki, amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya en el Festival de la Cançó d’Eurovisió 2008.

Podries definir-te a tu mateix?
Que difícil! Soc una persona. Mamífer. Bípede sense plomes. Intento ser molt honest amb tot el que faig i separar el personatge de la persona. I trobo que això s’ha de tenir en compte amb les persones. Tothom té dues personalitats, com a mínim. I has de saber amb quina parles per arribar a conèixer aquella persona.

Esteu fent Està passant, que és un programa polític diari en un moment en què sembla que hi ha dies que la realitat supera la ficció. Com és això de fer humor diari en televisió?
L’actualitat ens està ajudant moltíssim. Crec que era el moment oportú de fer un programa com aquest. S’hagués pogut fer igual en un panorama més tranquil? Segurament sí, però com que la gent està tensa i la tensió fa que sempre estiguis a punt de riure o de plorar, ja que tendeixes més a emocionar-te, doncs ens va molt bé. Crec que l’explicació de les audiències i l’èxit del programa és evidentment fruit del moment polític, però també de què tenim ganes de riure’ns de nosaltres mateixos, cosa que ens agrada molt als catalans.

Sembla, però, que el programa està a la corda fluixa amb el tema dels pressupostos de TV3. Com ho esteu vivint?
Hi ha canvis per tots i tots sabem que és un moment polític delicat. Però hi ha decisions que van més enllà del que està a les nostres mans. El que hauria de preocupar-nos són el nivell d’audiències, la qualitat tècnica del programa… La resta són decisions polítiques i no ens afecten. A veure, evidentment que sí que ens afecten perquè demà podríem ser al carrer. Però no podem fer-hi res. Nosaltres intentem que el programa sigui millor cada dia. Ni ens preocupa ni ens deixa de preocupar la resta; seguirem fent la nostra feina fins que s’acabi.

Estem bé de salut d’humor en els mitjans a Catalunya? Es nota la diferència entre mitjans públics o privats?
Cada cop hi ha menys diferències entre mitjans públics i privats. Va haver-hi un moment en què estava molt clar que hi havia coses que no podies dir, però ara la línia s’ha diluït moltíssim. Per les dues bandes: s’ha ampliat l’espectre humorístic per una banda i s’ha limitat per l’altra. És estrany però ha anat així. Crec que ara mateix no hi ha diferència entre el que es diu en un mitjà públic o privat, a Catalunya almenys. A Espanya no, a Espanya és diferent. Però a nosaltres no ens han dit en cap moment què podem o què no podem dir. Ni hem tingut cap altre tipus de censura, la qual cosa és molt d’agrair i et diu molt dels temps polítics que estem vivint.

Quins són, per a tu, els límits de l’humor?
La meva resposta oficial és que l’humor no ha de tenir límits. L’extraoficial és que quan una cosa no fa gràcia o ofèn més que no fa gràcia, hi ha… no un límit, però sí una mena de cortina que has de deixar tal i com està. A veure, l’humor ha de disparar cap a dalt. Ha de servir per fotre’ns dels polítics, dels milionaris, dels guapos i dels famosos. En el moment en què et rius de nens, malalts, pobres, moribunds… a mi no em fa gràcia. La línia entre l’humor negre i l’humor negríssim –que és només per ofendre–, no m’agrada traspassar-la. I mira que a mi m’agrada l’humor negre, de fet m’encanta. I crec que és saníssim riure’s de tothom. També crec que s’ha de jugar amb els límits de l’humor, i és de les coses que més gràcia em fa. Però aquell punt de riure de malalts, morts, nens petits… no.

Com definiries el terme llibertat d’expressió? Existeix actualment?
És la seva pròpia definició: poder dir el que et doni la gana sense que ningú et tanqui a la presó. No hi ha més. I actualment està fatal, no n’hi ha. En cap sentit: estàs vigilat, limitat. I la gent ho sap. No pot ser que jo sopant digui una bestiesa, a casa meva, i digui de dir-ho al programa i el meu fill de vuit anys em digui: “No papa, això no ho diguis que et ficaran a la presó”. Qui li ha ficat al cap al meu fill que em poden ficar a la presó per dir una cosa? S’han carregat l’esperit màgic d’un nen. Un nen ho ha de voler dir tot. Saber que una paraulota està mal dita, però ha de voler poder-la dir. Dir una bestiesa, “cagar-se” en un polític… Tot això ho ha de fer un nen, i ho hem de fer nosaltres. Els hi hem de demostrar als nens que es pot fer, perquè si no… quina societat d’esclaus mentals estem creant? És tristíssim.

T’autolimites per por a represàlies?
Pel bé dels meus companys, sí. Però de totes maneres ja sé quins són els límits a la televisió. Sabem el que podem dir i el que no. Però l’autocensura ha d’existir per un bé major com és el programa. Ja vam patir-ho amb el Bestiari il·lustrat: un mal gag es va endur un programa per davant. Per no saber censurar-nos a nosaltres mateixos. I sap molt de greu, perquè no hauria de ser així. És la societat en què ens ha tocat viure. Ara, quan és una cosa en què el responsable soc jo, com un article, una cançó o un monòleg… no hi ha cap tipus de censura.

Pel moment que estem vivint sembla que la gent ha començat a parlar de política pels carrers. Creus que és només una moda?
Està bé perquè han començat a parlar de política i han deixat de parlar de futbol. L’ideal seria que parlessin d’art, de música, de llibres, això seria fantàstic. Seria un somni; estic fet un somiador. M’agrada que la gent parli de política. Ara tothom és polític com abans tothom era entrenador del Barça. Està molt bé. Jo soc el primer a rajar de la política i segurament soc l’última persona que es fotria en política; no estic preparat. De totes maneres, i no té gaire a veure amb la pregunta, però està naixent una classe política a qui els fa por repetir els pecats dels seus predecessors. I no menteixen, no són dolents, no van amb malícia… i això ho trobo una tonteria. Perquè un polític ha de ser malvat, mentider i milionari, a ser possible. Jo vull que l’alcalde del meu poble sigui un tio ric i dolent per poder rajar d’ell, per poder cagar-me en ell i per poder insultar-lo i riure’m d’ell. Perquè així són els polítics, gent que només treballa amb la pressió terrible. Quan veig una persona propera, com l’Ada Colau, no la reconec com a alcaldessa. Necessito gent malvada, dolenta i corrupta per poder fer aquesta tasca tan terrible com és controlar un país. Jo tendeixo a la destrucció, a l’anarquisme… Però no al comunisme, que és una cosa que no acabo d’entendre –això d’equiparar a tothom per baix. M’interessaria una equiparació cap a dalt, si de cas. Crec que l’espècie humana és valuosa i intel·ligent. I tinc esperança sobretot en les noves generacions. Els nens són purs i meravellosos, i molt intel·ligents. I han nascut en un temps molt interessant tecnològicament. Podran fer-ho tot. El que veig és que als polítics, que són ancians, rics, dinosaures… l’únic que els mou és la cobdícia. Estan frenant els nostres nens, els nostres brots verds.

Per què creus que hi ha tan poques dones que es dediquin a l’humor al mateix nivell que estàs tu?
És una desgràcia. Suposo que… perquè els hi fa por. És un món molt tancat i molt mascle. I això és culpa nostra. Ens costa, és un mon molt sectari, de tios que fan riure i fan acudits. I bestieses. Molta gent ho ha vist com un intrusisme: “Les dones no fan humor perquè no fan riure”. Ho trobo absurd. És trist que en ple segle XXI haguem de parlar d’aquesta separació per gèneres. Jo crec que les primeres dones van començar fent un humor masculí, sense ser sinceres amb elles mateixes. Parlo de fa uns anys enrere. Van agafar un rol de fer acudits, o monòlegs que ja estaven fets, copiant l’humor que feien els homes, però sent dones i posant-hi afegitons femenins, cosa que és absurda perquè l’humor és una cosa totalment asexual. Ara, sortosament, estic veient gràcies a internet un augment d’humoristes dones. Però falten més guionistes dones, en necessitem moltes més. Volem que estiguin davant les càmeres i volem paritat. Tot i que nosaltres som tres mascles i la pobra Elisenda només vingui un cop per setmana, eh? Necessitem que hi hagi paritat. I hi ha d’haver paritat darrere. Per mi és molt més important, és el principi de tot. En el moment en què tinguem un equip de deu humoristes i cinc, com a mínim, siguin dones, començarem a parlar de qui posem davant.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram