La secular política de minorització que pateix el català al País Valencià des de l’any 1707 continua vigent. Més de tres dècades d’autonomia no han contrarestat segles d’actuació de l’Estat espanyol a favor del castellà, fet que reforça la tendència dels mitjans privats a utilitzar l’idioma majoritari per raons de mercat lingüístic. Els mitjans en valencià no disposen d’un mercat normalitzat d’audiència i publicitat, ni una adequada visibilitat. El règim democràtic vigent, de moment, no ha servit per a contrarestar aquesta situació.

L’inici de les emissions de À Punt Ràdio, el passat mes de novembre, i la previsió d’arrancar enguany la televisió autonòmica, obrin una etapa d’esperança després d’uns anys de repressió. No hem d’oblidar que l’estructura dels mitjans en valencià (molt bàsica) creada abans de 1995 va quedar greument alterada entre 2008 i 2015, durant els governs del PP. En aquests període van tancar almenys 50 mitjans en valencià per la crisi econòmica i per decisions arbitràries de la Generalitat Valenciana i alguns ajuntaments conservadors. La política de normalització de la llengua en els mitjans iniciada per Joan Lerma va ser desmuntada pels governs del PP. Primer, l’any 1996, Eduardo Zaplana anul·lava les ajudes als mitjans en valencià. Després, les sancions econòmiques de Francisco Camps contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) obligaren l’entitat a tancar les emissions de TV3 al febrer de 2011. Alberto Fabra culminà la ignomínia amb el tancament de RTVV al novembre de 2013. I pocs mesos després (gener de 2014), ACPV tancava les emissions de Catalunya Ràdio per ordre del Ministeri d’Indústria amb el vistiplau del Govern valencià. Una clara ofensiva sense cap dissimulació contra la normalització de la llengua autòctona.

A més d’això, paral·lelament a aquesta desfeta, els governs del PP van afavorir conscientment la castellanització de l’espai audiovisual valencià mitjançant l’assignació de llicències de ràdio FM i TDT locals a grans grups de comunicació radicats a Madrid, alguns d’ells d’extrema dreta i clarament contraris a la normalització del català. Els resultats d’aquesta nefasta política han estat negatius per a la llengua, la cultura i l’economia valenciana: enfonsament del sector audiovisual, regressió del valencià en els mitjans i acceleració de la castellanització de l’espai comunicatiu.

Mitjans en valencià: 10,7%

Estudis recents revelen un situació minoritària dels mitjans en valencià. A l’abril de 2017 (dades d’un corpus elaborat per la Universitat de València coordinat per Guillermo López) hi havia 851 mitjans de comunicació al País Valencià, dels quals 91 en valencià, és dir el 10,7%, que abracen els sectors de premsa, ràdio, televisió, agencies d’informació i mitjans digitals. Als quals cal afegir 64 revistes impreses i quatre digitals especialitzades en valencià de temàtica diversa, que no estan incloses en aquest informe. Predominen, doncs, els mitjans monolingües en castellà (605, el 71%) i els bilingües en castellà (94, l’11,04%) que empren el valencià de manera testimonial, als quals cal afegir 33 mitjans en llengües estrangeres.

Si comparem el nombre de mitjans en valencià de 2008 i 2017 (dades de l’autor d’aquest l’article), observem que en la darrera dècada ha hagut una turbulenta reestructuració del sistema comunicatiu. S’ha produït una forta baixada dels mitjans tradicionals (en 2017 hi ha 39 periòdics, ràdios i televisions menys que en 2008), però en canvi ha hagut un increment de 46 mitjans en la xarxa. Es constata també, junt a la repressió política, els efectes de la crisi i de la revolució digital en les redaccions.

Pel que fa a la premsa, en 2017 hi ha 20 publicacions informatives i 64 especialitzades, cap de periodicitat diària. La majoria sobreviuen amb grans dosis d’austeritat i voluntarisme. En això les veteranes Saó i El Temps tenen molta experiència de resistència, ambdues continuen actives malgrat els entrebancs polítics i econòmics, ara adaptades al món digital. Igual situació viuen els pocs periòdics comarcals operatius. En canvi, el valencià es manté fort en revistes especialitzades, sostingudes per universitats, editorials, associacions, sindicats i l’Administració pública, com així ho constaten el prestigi de L’Espill, Mètode i Debats en àmbits acadèmics i científics.

Una ràdio i TV dependents

El sector radiofònic és el més dependent. Les ràdios en castellà, generalistes i temàtiques, acaparen les audiències al País Valencià. L’EGM de 2017 reafirma el liderat de la SER amb més de 497.000 oients diaris, seguida per la COPE, Onda Cero i RNE. L’hegemonia de la ràdio espanyola roman inalterable, vint-i-quatre anys de Ràdio 9 (amb audiències que rara vegada superaven els 70.000 oients) mai han contrarestat aquesta situació. La ràdio en valencià resta reclosa en 24 petites emissores locals, especialitzades i universitàries, que a penes arriben al 2% de l’audiència.

Altrament, el valencià ha sofert una extrema regressió en la televisió a causa de tres situacions anòmales: el tancament de RTVV, la fi les emissions de TV3 i el fiasco de la TDT local. Les beneficiàries són les grans cadenes en castellà, essent les més vistes Antena 3, Telecinco, La 1, laSexta i Cuatro. La part més dolenta, com és sabut, ha estat l’enfonsament de RTVV amb l’acomiadament 1.600 treballadors i un deute de més de 1.200 milions d’euros. Desfeta que ha arrossegat el sector audiovisual valencià amb una tancada elevada d’empreses del sector (hi havia 120 empreses en 2013 enfront una trentena en 2015), més de 4.500 treballadors a l’atur i la destrucció de dotzenes d’empreses de publicitat. A més, ha hagut un retrocés de la televisió local en valencià, sols emeten una dotzena d’emissores de les 22 que hi havia en 2008. Les audiències de la televisió en valencià estan sota mínims.

Des dels nuclis del poder controlats per la dreta espanyola s’han posat (i es posen) tots els entrebancs possibles perquè el País Valencià no puga articular un espai regional propi de comunicació, i molt més de tipus nacional amb la resta de territoris de llengua catalana.

La part positiva, però, són els avanços cap a la recuperació dels mitjans de l’antiga RTVV i el creixement del valencià a internet. En 2017 hi havia 45 mitjans digitals, la majoria de proximitat, essent el de major audiència el Diari la Veu, l’únic valencià que figura en el rànquing dels 50 mitjans digitals en català de major difusió: ocupa el lloc 27 i al març de 2017 amb 120.669 navegadors únics.

Aquest és, a grans trets, el panorama. Els valencians i valencianes encara tenim el repte de salvar la llengua (encara assetjada i en clar retrocés respecte al castellà) i d’articular un mercat cultural i de comunicació propi, connectat a la comunitat de llengua catalana.

Francesc Martínez Sanchis, periodista i professor de la Universitat de València.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram