És dona, periodista, politòloga i mare. Fa dos anys i mig que és al capdavant de l’Ara, un projecte que “l’apassiona”. Abans de passar a dirigir i coordinar la redacció d’aquest diari català, va treballar en ràdio, televisió i premsa, passant per mitjans com Catalunya Ràdio, TV3, CNN o Cuatro. Recorda amb especial afecte els anys que va ser corresponsal a París i Washington per a l’aleshores anomenat diari Avui, perquè va poder “aprendre molt i de pressa” i cobrir moments històrics tan rellevants com l’arribada de Putin al govern o l’atac terrorista al Teatre Dubrovka de Moscou. Vera va ser una de les ponents convidades a la Jornada Anual Alumni de la Universitat Oberta de Catalunya, dedicada a analitzar la realitat en clau de gènere, que va tenir lloc el 20 de juny al Palau de la Música.

Una periodista entrevistada. T’agrada que et facin entrevistes?
Si són sobre temes professionals, no m’importa en absolut.

Fa dos anys i mig que dirigeixes l’Ara. Què pesa més: l’orgull i la satisfacció personal o la pressió pel fet que una dona assumeixi aquest càrrec?
Ho faig amb la màxima normalitat. Ara bé, sí que m’he trobat amb situacions estranyes, com per exemple participar en un debat polític a televisió amb vuit homes i jo ser l’única dona. Tot això indica que la nostra societat no és meritocràtica perquè les dones no arriben amb les mateixes condicions als llocs que es mereixerien. Ara bé, al final t’acostumes a aquest mena de situacions.

En l’àmbit periodístic, com veus la igualtat de gènere?
Ens passa una mica com en la resta de sectors. Fins i tot en sectors molt feminitzats com el nostre, les dones que volen accedir als llocs de direcció i d’exercici del poder es troben amb un topall. I les que hi arriben ho fan en una proporció menor que els homes. Com deia la periodista francesa Françoise Giroud, les nostres societats seran realment igualitàries quan hi hagi el mateix nombre de dones mediocres als llocs de responsabilitat que d’homes mediocres.

Has viscut alguna situació en què t’hagis sentit infravalorada per raó de gènere?
De casos d’assetjament, em sembla que n’hem viscut moltíssimes dones de tots els sectors, però penso que són més incòmodes els gestos petits, els micromasclismes. Un exemple és aquest: tinc una amiga que era una altíssima executiva de banca i en un consell ampliat un banquer se li va dirigir per donar-li l’abric […].
Una altra situació habitual és que no prenguin les teves paraules en el mateix rang d’importància que les d’un home, o que no tinguem el mateix dret de ser escoltades. També m’he trobat en algunes entrevistes en què l’home només adreça la mirada a l’altre home i que ni mira la dona.

Quin missatge vas voler fer arribar al públic assistent en aquesta jornada de la UOC dedicada a la realitat en clau de gènere?
Les dones estan igual de preparades o més que els homes, són iguals i més competents que ells i, per tant, no han de demanar permís. Al final, no és un tema de dones i homes, de feminisme i masclisme, sinó que és un tema de valors. Hi ha dones molt masclistes i homes feministes i disposats a compartir el poder. El que cal és que les dones no demanin permís per a arribar als llocs que consideren que els corresponen.

Creus que hi ha diferències entre un lideratge femení i un de masculí?
Crec en les persones, però reconec que hi ha dones que mimetitzen maneres de prendre decisions masculinitzades. Penso que la gran revolució és que les dones facin de dones. Hi haurà dones autoritàries, n’hi haurà de més col·laboratives… I penso que sí que hi ha un punt que ens diferencia: i és que nosaltres estem acostumades a no imposar les coses per força, perquè no tenim força; nosaltres estem més acostumades a negociar, a persuadir. Aquest és un valor femení que molts homes fan servir. Hauríem de ser cecs davant del gènere.

Com a politòloga i periodista que ets, què poden fer la política i els mitjans de comunicació perquè la situació faci un tomb?
Moltíssimes coses. Per començar, depèn dels polítics que hi hagi polítiques públiques que puguin ajudar les dones i els homes en un moment tan clau com és la maternitat. És aleshores quan es perden les oportunitats de millorar i de prosperar al mateix ritme que els homes. Una alta executiva m’explicava que quan fa entrevistes per a captar talent pregunta als candidats: “En què recolza vostè la seva vida professional?”. Hi ha un altíssim nombre d’homes que li responen “la meva família, la meva dona” i un altíssim nombre de dones que responen “el servei domèstic”. Per tant, les dones continuen pensant que les tasques domèstiques i la cura dels fills i familiars recauen en elles. Calen polítiques públiques que ajudin les dones que vulguin tenir fills i alhora vulguin tenir una vida professional activa.

Hi ha algun país en què ens puguem emmirallar?
França i els països nòrdics en tenen moltes, d’aquestes polítiques socials. Es tracta de mesures que vetllen per compartir la maternitat i la paternitat. I se’n dedueix que les dones tenen més fills que les dones catalanes o espanyoles i que els tenen abans.

I què es pot fer des de l’àmbit dels mitjans?
Som responsables de fer emergir dones i el talent femení que encara no ha emergit. També podem incidir en l’agenda mediàtica o setting, amb punts de vista femenins i més socials.

Passem ara a algunes qüestions de l’àmbit digital. En molts comptes de Twitter de periodistes, aquests especifiquen que només hi publiquen opinions personals. Com et sembla que es pot separar l’esfera personal de la professional?
És un tema important i delicat. De la mateixa manera que recomano cautela als polítics, també demano certa cautela als periodistes a l’hora d’expressar opinions i els demano que les puguin defensar en públic. Twitter no és una manera de desfogar-se, sinó una manera d’expressar opinions. Però és cert que, segons l’opinió que expressis i com l’expressis, la teva carrera es pot veure afectada.

Com es poden combatre les notícies falses (fake news)?
Fent periodisme. Les notícies falses són les mentides i les manipulacions polítiques de tota la vida. S’han de combatre contrastant, no publicant sense tenir clar que el que publiques és verídic i no solament versemblant; per tant, fent periodisme. Tenir fonts i contrastar-les és la base del periodisme.

Com heu incorporat el mòbil en la tasca periodística de la redacció?
El mòbil s’ha convertit en una manera de transmetre la informació molt barata. Serveix per a des de fer fotos i vídeos de qualsevol moment i des de qualsevol lloc fins a gestionar-nos entre nosaltres. Ens proporciona més agilitat i ens ha reduït els costos.

Quin esdeveniment t’ha fet més il·lusió cobrir?
És difícil triar perquè n’hi ha molts… L’atac terrorista al Teatre Dubrovka de Moscou el 2002, les primeres eleccions que va guanyar Putin… Van ser un repte professional perquè Rússia era un lloc aspre per a cobrir informacions, ningú no t’ajudava. Recordo que quan van alliberar el Teatre amb un gas letàrgic i van començar a traslladar en autobusos els ferits, no hi havia llistes amb els noms. Els familiars anaven d’hospital en hospital cridant el nom dels parents.
També recordo el cas Lewinsky. Molts periodistes érem a Cuba amb la visita del papa Joan Pau II. Era la primera vegada que un papa visitava aquest país. I molts periodistes nord-americans van començar a desaparèixer. Ens van explicar que un web –que aleshores era una cosa molt estranya– havia tret un cas que afectava el president i que portaria cua. I així va ser.

Quins moments destaques de la teva carrera?
Les èpoques més interessants periodísticament parlant són les de corresponsal, en què tot és nou i tens la sensació que aprens molt i de pressa: des de l’idioma fins a la manera de funcionar, les complicitats socials i culturals que no coneixes si no hi vius…
També m’agrada molt el lloc que ocupo ara, i no cobreixo exclusivament notícies. Coordinar una redacció, donar-li certs criteris, lluitar per tenir la qualitat que volem, decidir portades diferents, donar un punt de vista editorial que connecti amb la comunitat que nosaltres intentem representar… Tot això no és periodisme directe, però és gestió del periodisme, i això m’apassiona.

Anna Torres Garrote, periodista.

Entrevista publicada a UOC News.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram