Després de la desfeta de l’edició en paper de Público han sorgit nombroses iniciatives periodístiques endegades per extreballadors del diari. Entre elles destaca La Marea, un projecte cooperatiu centrat en el periodisme d’investigació que compta amb una edició impresa mensual de venda, que ja va pel segon número, i una edició digital, la versió definitiva de la qual estarà enllestida properament.

“La gent valora un periodisme més profund”, comenta sobre la bona acollida del mitjà la periodista Magda Bandera, extreballadora de Público i La Vanguardia, i actualment presidenta del consell rector de la cooperativa MásPúblico.

L’editora de La Marea està formada per 11 socis treballadors i més de 80 socis usuaris (lectors): “Ara no tenim un cap, en tenim moltíssims, i això és preciós”, emfatitza Bandera. “En tots els anys que porto de periodista, mai havia experimentat tanta llibertat, però al mateix temps tanta responsabilitat”, afegeix sobre aquesta manera de treballar horitzontal i col·laborativa.

“Hi ha gent que es sorprèn que algú s’arrisqui i intenti construir una cosa tan utòpica. No és una utopia, és viable. No és un posicionament idealista, és possible, només cal fer-ho”, apunta respecte a l’escepticisme que hagi pogut aixecar aquesta aventura periodística d’estructura poc habitual. “Ens hem arriscat i sabem que és molt difícil, però nosaltres hi creiem, perquè si no, no estàs disposat a treballar com un bèstia d’aquesta manera”, afirma categòrica la periodista.

Periodisme d’esquerres i rigorós

La publicació es caracteritza, a banda de per la profunditat amb què aborda els temes, per tenir una agenda pròpia i abastar qüestions que no tenen massa repercussió en els grans mitjans generalistes. “El primer que ha sobtat de La Marea és el disseny, ja que potser s’esperava una cosa més militant, però no, és molt elegant. I després el tractament de les notícies. Sí, ens fiquem amb l’Església, la banca, el Govern, etc, però és que t’has de ficar amb el poder”, reivindica la periodista de Vilanova i la Geltrú.

“El periodisme ha de vigilar qui mana, però ho ha de fer amb rigor”, puntualitza. “Potser algun cop haurem de dir alguna cosa bona del PP, i ens costaria molt”, diu somrient, “però si s’ha de dir s’ha de dir”. En aquest sentit, critica la manca de rigor generalitzada que hi ha en la professió: “Estem tots tan polaritzats… Jo sóc súper rojilla, està claríssim, però vull ser impecable en la meva feina, no vull casar-me amb ningú, i aquí tots o ens casem o ens quedem en la superfície”.

Nou web en preparació

Per completar l’aposta informativa de La Marea, properament es presentarà un nou web, que arriba més tard del que havien desitjat. “El que ens fa una mica diferents és el paper, i el web volem que aporti coses que no siguin les habituals dels altres digitals”, explica Bandera. A la nova pàgina tots els continguts seran gratuïts i amb copyleft, excepte la versió en PDF de l’edició impresa, que es podrà descarregar a un preu més econòmic.

A banda de completar la informació amb actualitzacions diàries, el web “en el fons serà el mitjà per vendre la revista, l’aparador, i els dos productes s’han de retroalimentar”. Així, per fomentar la interacció entre ambdós productes, s’obriran debats a la xarxa sobre les temàtiques tractades al paper. “La idea és intentar tendir ponts i que un format ajudi a vendre l’altre”.

El germen de La Marea

Després del tancament al febrer del 2012 de l’edició impresa de Público i el conseqüent ERO, la idea d’unir forces per adquirir el diari va venir de la Cooperativa Integral Catalana, impulsada per un altre vilanoví, Enric Duran, batejat als mitjans com a Robin dels bancs per l’acció de protesta del 2008 amb la que va extreure 492.000 euros a 39 entitats financeres. “La idea va ser seva i sempre li agrairé”, admet Magda Bandera, que va fer el pròleg del llibre de Duran, Abolim la banca. Testimoni d’un activista que ha desafiat el poder (Ara Llibres, 2009).

D’entrada, però, la proposta no va arrelar tan fàcilment. “Quan vaig anar a Madrid amb el missatge ‘aquesta gent ens pot ajudar’, vaig quedar una mica decebuda, perquè allà encara esperaven que vingués un magnat rus que ens comprés”, explica sobre la reacció de molts dels seus excompanys a Público.

Però una desena de treballadors sí que hi va creure en el projecte: “Ho teníem clar i estàvem entestats en què havia de sortir”, afirma Bandera abans d’atribuir una part important del mèrit als lectors, que van “estirar” d’ells per tirar endavant.

“Si en aquell moment ens ajuntem la meitat de la plantilla de Público revolucionem el periodisme, perquè posar 80 tios en un diari-cooperativa seria la llet. Però aquí ens costa molt i no va poder ser”, lamenta.

Primer obstacle: la venda de Público

En ple concurs de creditors, Mediapubli, l’editora de Público, va treure a subhasta la capçalera, i els extreballadors i la Cooperativa Integral Catalana van oferir 240.000 euros per adquirir-la, 30.000 dels quals es van aconseguir a través del micromecenatge. Mentre no es resolia la subhasta, i per anar fent boca entre els lectors, es va publicar un número gratuït amb motiu del primer aniversari del 15-M sota el nom de MásPúblico, el qual van pagar de la seva butxaca els treballadors.

Finalment, però, el 23 de maig, el Jutjat Mercantil número 9 de Barcelona va autoritzar la venda de la capçalera a una empresa immobiliària creada tres mesos abans i formada per gran part dels antics accionistes de Mediapubli. Magda Bandera explica que, malgrat aquella “estranya” operació, no van defallir i van agafar ànims per crear un mitjà des de zero. Mentre es bastia el projecte, al juny es va publicar un altre número gratuït, aquest finançat amb les aportacions que havien fet els micromecenes per adquirir Público.

Segon obstacle: la burocràcia

Quan el projecte anava “agafant velocitat”, la cooperativa MásPúblico es va topar amb un altre entrebanc, la burocràcia, que va retardar el llançament del primer número de La Marea fins al 21 de desembre. Quin va ser el problema? La burocràcia en si mateixa o el fet de ser una cooperativa i/o un nou mitjà de comunicació? “El 80% va ser perquè la burocràcia és lenta i contradictòria, i després perquè les cooperatives són un ens estrany; per exemple, els sindicats passen de nosaltres perquè ens veuen com empresaris”, assegura la presidenta del consell rector.

“Ningú no se’n cuida massa de les cooperatives, i mira que són les que estan destruint menys feina, i fins i tot n’estan creant. No es promociona el cooperativisme. No és que puguis canviar el món amb les cooperatives, però canviarien tantes coses!”, lamenta. Segons ella, el cooperativisme “pot ser una de les opcions” de futur per als nous projectes periodístics.

El projecte cooperatiu

MásPúblico està formada per 11 socis treballadors i més de 80 socis usuaris. El seu òrgan econòmic és el consell rector, format per tres treballadors i tres lectors, la presidència del qual sempre recau en un treballador, en aquest cas Bandera, que té un vot de qualitat. Després hi ha el consell editorial format per lectors i personalitats externes a la cooperativa. “La idea és que un cop al mes vinguin a controlar-nos i a suggerir propostes”.

En el treball diari de la redacció, que es reuneix com a mínim un cop per setmana per decidir els temes de manera conjunta, hi ha dos coordinadors per posar ordre i donar harmonia als continguts.

Per mantenir l’edició impresa i el web, Magda Bandera reconeix que haurien de ser 16 socis treballadors. De moment es recolzen en les col·laboracions, però la intenció és que en uns mesos progressivament entrin més periodistes a la cooperativa com a socis treballadors.

La figura del soci és la “base ideològica” del projecte, i la seva aportació al capital social (1.000 euros per cap) ha servit per arrencar, però per mantenir-se fa falta més. “Els diners dels socis els pots gastar ara, és com un préstec al 0% d’interès, perquè si marxen els has de tornar”, explica la periodista.

Així doncs, per subsistir, més que socis, La Marea necessita subscriptors i bones vendes als quioscos. A més, per sustentar el projecte, cada soci treballador ha aportat 3.000 euros de l’atur capitalitzat. “En el cas que tot anés malament, aquests no ens tornarien”, admet la vilanovina.

El repte d’implicar els lectors

Des de La Marea reconeixen que s’emmirallen en el periòdic berlinès Die Tageszeitung (TAZ), creat el 1978 i amb un públic molt implicat, però, estan preparats els lectors de l’Estat per comprometre’s tant com els alemanys en un mitjà d’aquestes característiques? “Crec que encara no estan educats, però estan passant tantes coses que la gent sap que ha de canviar. És una època molt complicada, però per fer coses així no és un mal moment. Crec que costarà, però les formes d’organització ja estan canviant”, respon Bandera.

“Una part de la població s’està començant a adonar que si vol coses de qualitat ha d’ajudar, ja sigui econòmicament o en la distribució”, apunta pel que fa a la creixent implicació dels lectors. “Hi ha un caldo de cultiu que pot anar bé”, afegeix en referència als moviments sorgits del 15-M, entre els quals La Marea diu que té molt de suport, “però no serà com a Alemanya”, reconeix.

La competència

Després de la desaparició de l’edició impresa de Público han sorgit nous mitjans com eldiario.es, Mongòlia, Líbero, Matèria o InfoLibre. Malgrat les diferències, tots busquen la implicació dels lectors, però, hi ha espai per a tots? “Potser hi haurà una miqueta de competència, però espero que sí. És cert que tots ens dirigim a un tipus de lector, i el soci-simpatitzant l’està buscant tothom amb diferents fórmules”, assevera la periodista. En aquest sentit, admet que “les audiències són compatibles, el que no és compatible és com fas els calés”.

A banda dels mitjans temàtics esmentats, la competència també pot ser-ho en continguts. Bandera se’n desmarca: “Nosaltres en el fons som una mica més especialitzats, perquè farem només periodisme d’investigació, cosa que aconseguirem d’aquí un temps, però molt concentrat i molt de denúncia. Público.es, eldiario i InfoLibre s’assemblen més, perquè volen ser generalistes i cobrir-ho gairebé tot, i aquí sí crec que tindran algun problema, perquè a més tots són molt ‘socialistes’, es dirigieixen al mateix públic”, argumenta.

Codi ètic publicitari

Una de les característiques de La Marea és que la publicitat està sotmesa a un codi ètic pel qual no s’accepten anuncis amb continguts sexistes, racistes o que fomentin la discriminació. A més, també prescindeixen de les publicitats provinents d’empreses que per si mateixes vulnerin els seus principis.

Així, per exemple, en el primer número la redacció va decidir per majoria rebutjar un anunci per a la contraportada del llibre Choque de Reyes de la saga Juego de Tronos. En la publicitat hi apareixia una dona despullada i des de La Marea es va considerar que era un recurs “forçat” i que xocava contra la seva denuncia de “l’ús recorrent del cos femení per vendre tot tipus de productes”, segons expliquen al seu web.

“La publicitat no és dolenta, no som integristes, però sí que la vigilem molt, perquè quan comences amb una dinàmica ja no la canvies”, justifica la periodista vilanovina. “Coneixem els perills de dependre dels anuncis, són una llaminadura. Només les grans empreses poden posar publicitats cares, i ja sabem que hi ha contrapartides”, adverteix. A canvi, La Marea incorpora una secció d’anuncis breus a preus econòmics pensada perquè s’hi publicitin entitats, petites empreses, autònoms o cooperatives.

Per això, el pla de viabilitat de MásPúblico estima que la publicitat no representarà més del 10-15% dels ingressos. La resta ha de provenir de les subscripcions i la venda als quioscos.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram