El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha impulsat per tercer any l’Anuari Mèdia.cat, una aposta per l’slow journalism que posa el focus en 15 silencis mediàtics del 2012. Sobre el llibre i la situació que travessa el periodisme conversem amb Roger Palà, coordinador de l’Anuari juntament amb Sergi Picazo.

Són inevitables els silencis mediàtics?
No són inevitables. En la mesura que els mitjans tinguessin dinàmiques, formulacions i rutines més precises, obertes i plurals, probablement aquests silencis podrien, ja no dic desaparèixer, però sí minimitzar-se o espaiar-se en el temps. Sí que és veritat que avui els mitjans estan sotmesos a unes rutines de producció molt salvatges. Per a mi hi ha dos factors molt importants. Un és la precarització de les redaccions: cada vegada hi ha menys gens per cobrir més, i en pitjors condicions. I després hi ha l’acceleració de l’actualitat: fa uns anys, a la Facultat, quan internet tot just començava, ja hi havia debat entorn de l’abundància informativa, la sobreinformació, la infoxicació. Avui en dia això s’ha multiplicat.
Que hi hagi més informació no vol dir que aquesta sigui més bona o que el periodisme arribi a posar el focus a tot arreu; podem ser molts parlant del mateix.
Paradoxalment, quan hi ha una torrentada d’informació, això fa que algunes coses quedin a l’ombra. L’Anuari intenta posar-hi el focus, a més d’intentar matisar o senyalar aquests mecanismes poc acurats del que moltes vegades són víctimes els periodistes i els mitjans.
Evidentment hi ha una sèrie de temes que són incòmodes pels mitjans perquè afecten els poders econòmic, polític, etc. Enmig d’aquesta torrentada aquests temes tenen més números per quedar-se’n fora. Nosaltres també posem el focus en aquests temes que a alguns mitjans potser els fa cosa tocar de forma extensa o directament abordar-los.

Aquests temes incòmodes estan relacionats amb el sosteniment dels mitjans, notícies que puguin afectar els anunciants, les administracions públiques, etc.
No serem nosaltres els que descobrim la sopa d’all. Hi ha molts condicionants aliens que fan que un mitjà presti més o menys atenció a un tema: ja sigui per la publicitat, que genera moltes dependències, o per les pressions governamentals, que de forma explícita o implícita hi són. En tot cas, crec que si aquestes fossin les úniques raons per les quals els mitjans silencien temes seria massa fàcil.
Hi ha altres motius per les quals això passa, i són molt més estructurals, de quines són les dinàmiques dels mitjans, de quines són les seves prioritats i de com es desenvolupa la feina dels periodistes a les redaccions. Aquestes qüestions són tan o més poderoses. De fet, moltes vegades hi ha mitjans que treuen informacions que van en contra dels interessos dels seus anunciants, per tant és una mica reduccionista fer aquest discurs, i nosaltres intentem matisar-lo.

“Els diaris han de tenir prou capacitat per parar i oferir al lector alguna cosa més aprofundida”

Tal com està el sector, aquests problemes estructurals són més complicats de resoldre.
La crisi no ha fet més que explicitar unes dinàmiques que ja es donaven abans. Abans de la crisi els mitjans ja havien estat víctimes de certs processos de burocratització; les seves agendes temàtiques ja estaven molt vinculades a les agendes de governs, empreses, etc.
La crisi això ho fa més gràfic, abans era més fàcil camuflar aquestes mancances i ara són més explícites. No és el mateix que un diari cobreixi l’actualitat amb una redacció de 150-200 persones que fer-ho amb una de 80. Això fa que t’hagis de marcar molt bé les teves prioritats, i si són fer un seguiment de l’actualitat hi haurà moltes altres coses que se’n quedaran al marge.
De fet, crec als mitjans el que els falta una mica és la vocació pels temes de fons. Nosaltres diem que en l’Anuari d’aquest any estem intentant col·locar el concepte de periodisme reposat o slow journalism, en el sentit de dir: “L’actualitat va molt ràpida, nosaltres ens aturem, i agafem uns pocs temes però mirem d’explicar-los molt bé”.
El que potser alguns lectors troben a faltar als mitjans és aquesta mirada més en profunditat en algunes històries. Si estàs en la competició de l’actualitat evidentment has de seguir-la, però també has de tenir prou capacitat per parar i oferir al lector alguna cosa més aprofundida. Perquè si no, al final no sé si té molt sentit fer segons quines notícies: abans parlàvem del periodisme de declaracions, però avui en dia anem més enllà i generem notícies a partir de tuits.

Periodisme acomodat…
Per una banda sí, suposo que conseqüència de la manca de recursos. Però també manca una mica de visió crítica i fins i tot comercial, perquè si estàs oferint el mateix que la resta potser no té molt sentit. Si saps que hi ha un diari que és més potent que tu i que oferirà aquells temes millor, doncs potser intenta marcar una mica més d’agenda pròpia, i això trobo que molts mitjans no ho acaben de fer.
És clar, un mitjà de comunicació és una cosa molt complexa, que té moltes arestes que no es controlen, i en el fons és una gran màquina que va avançant i que en el dia a dia potser és més difícil fer aquest exercici que fem a l’Anuari d’agafar distància. De fet, nosaltres juguem amb avantatge, perquè als mitjans l’actualitat va passant en aquell mateix moment, i nosaltres mirem l’actualitat d’un any i juguem una mica amb les cartes marcades. Si ho féssim cada dia potser acabaríem fent el mateix que els altres.

“El millor periodisme se segueix fent als mitjans convencionals”

Últimament, però, sembla que els diaris van publicant més temes de fons…
Sí, però de fet sempre n’han tret. Avui en dia el millor periodisme se segueix fent als mitjans convencionals, que tenen més força perquè aquests temes puguin fer-se, i nosaltres volem reivindicar que això és així. Moltes vegades es fan crítiques reduccionistes. Per una banda hi ha el discurs de “la premsa manipula”, “ens estan enganyant”, “silencien els temes importants”… I per l’altra hi hauria el discurs dels apocalíptics periodístics, el que diu “els mitjans estan acabats”, “no estan al dia”, “estan fora de les dinàmiques de la realitat”, etc.
Ni una cosa ni l’altra. La gran lluita aquí és reivindicar més els mitjans de comunicació i el rol que juguen, i sobretot el rol que juguen els periodistes que no es conformen i que estan allí picant pedra per treure temes. I això no té edat, poden ser periodistes a punt de jubilar-se com joves que acaben d’arribar, de la mateixa manera que hi ha joves que d’entrada ja giren en la roda del sistema i veterans que estan molt acomodats. Per tant, hem de reivindicar els bons periodistes i la gent que està fent feina als mitjans per tal que puguin seguir fent-la i, a ser possible, millor.

El president del Grup Barnils, David Bassa, fa poc escrivia en un article que el periodisme havia dimitit a l’hora d’informar d’alguns temes. Més que el periodisme, no serien les empreses periodístiques?
Les dues coses em valen. Hi ha empreses que mai tindran interès en tractar determinats temes incòmodes i crítics, però també és cert que hi ha mitjans que s’hi han posat amb ganes. Els mitjans han dimitit, sí, però no tots o no sempre; més encara, de vegades dimiteixen però si veuen que hi ha un ressò, una demanda ciutadana, s’hi enganxen. Pel que fa als periodistes, jo crec que alguns sí que dimiteixen, no eludeixo la responsabilitat individual de ningú.
Els periodistes no som herois, o com a mínim no podem ser-ho sempre. Tothom té responsabilitats i està clar que no podem ser uns kamikazes. Ara, algunes vegades sí podem intentar anar una mica més enllà, amb seny i racionalitat; és un exercici que hem de fer més sovint, perquè dóna fruits. Si tu sobrepasses aquella línia invisible que hi ha a tota redacció i que tothom té por de traspassar, quan ho fas un dia i veus que no passa res, perquè si la sobrepasses hàbilment no passa res, després un altre dia tindràs més ganes i més facilitats per traspassar-la.
Cap editor rebutjarà un bon tema, una bona exclusiva, sempre i quan estigui documentada, contextualitzada i amb totes les fonts, encara que afecti un anunciant o un polític. I si ho rebutja, n’hi haurà un altre que ho publicarà. S’ha de tenir una mica més de valentia en alguns casos. Això sí, quan les informacions afecten el poder, s’ha d’estar molt ben treballat, ha d’estar molt més documentat, ha d’estar perfecte.

“Els diaris han dimitit del periodisme d’investigació”

El problema potser és que la dinàmica del dia a dia no et permet treballar segons quins temes sense el vistiplau de l’editor.
Avui en dia d’on sí podem dir que els diaris han dimitit és del periodisme d’investigació. Abans tenien equips amb gent que s’hi dedicava, i aquest model es conserva en poques redaccions, i si ho fa s’està precaritzant o ja no té el pes d’abans. Molts editors diuen que no tenen recursos, però sí que els tenen per al suplement de tecnologia o bellesa.

Aquí entra el negoci…
Efectivament, però això pressuposa que menystens els teus lectors, perquè si parteixes de la base que el periodisme d’investigació ja no ven i no interessa, aleshores fes catàlegs, però se suposa que no estem aquí per això. Potser aquest model periodístic no aguanta les estructures dels grans diaris; evidentment no seria molt lògic fer 80 pàgines de periodisme d’investigació, però ningú no diu que no puguis treure algun tema de tant en tant.
Quan parlem de periodisme d’investigació moltes vegades tenim ancorat el mite cinematogràfic de Hollywood, el cas Watergate, o ens remetem a la Transició, amb Xavier Vinader. Hi ha una part d’això, però sobretot és parlar amb moltes fonts, documentar-se, sistematitzar dades, fer recerca a butlletins oficials i destinar temps.

Que és el que feu a l’Anuari.
L’objectiu és aquest, però ens fa una mica de cosa el terme periodisme d’investigació, perquè sona una mica gros. En tot cas ens fem nostra la sentència del Barnils: “Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?” Per tant, sí, ho intentem fer. Com? Els periodistes que escriuen temes per l’Anuari mirem que tinguin temps per treballar-los; un cop hi ha una versió inicial poder donar-li la volta; que hi hagi temps per consultar fonts, per contrastar, i presentar-ho d’una manera entenedora… Aquest és l’objectiu, i crec que algunes vegades ens en sortim prou bé, sense revelar grans exclusives, però sí són temes que creiem rellevants.

“El periodisme del futur l’haurà de pagar la gent”

Últimament han sortit diversos petits mitjans, amb continguts propis, amb agenda pròpia, buscant nínxols de mercat… això sembla indicar que els lectors tenen interès en un altre tipus d’informació.
Jo crec que sí, la qüestió és quanta gent? És a dir, si això permetrà aguantar només petits productes o ens permetrà anar una mica més enllà i consolidar històries més potents. Des de Mèdia.cat aquest any hem enviat una petita enquesta als 430 mecenes de l’Anuari, perquè teníem la impressió que la majoria era gent vinculada a l’àmbit de la comunicació, i en certa forma temíem que el microfinançament estigués molt centrat en un sector concret. El resultat de l’enquesta, sense ser científic, ens ha donat que més del 60% de les aportacions vénen de persones que no són professionals del periodisme. Evidentment hi ha una part molt substancial que són del sector, el 40%, però la majoria no, són ciutadans crítics, interessats en el que passa, en tenir altres visions de la realitat, i nosaltres hem trobat aquesta petita finestra de l’Anuari per fer-los-hi arribar. Creiem que potencialment és molta més gent la que hi podria estar interessada.

És el segon any que financeu l’Anuari mitjançant el micromecenatge, i de nou ha estat un èxit. Per a projectes puntuals s’ha vist que funciona, però sembla de difícil aplicació per sostenir un mitjà amb certa continuïtat.
Tota la vida diaris i revistes han funcionat amb les subscripcions, que no deixen de ser un micromecenatge sistemàtic. Crec que en aquests moments el micromecenatge està donant la possibilitat d’impulsar projectes concrets, facilitar arrencades o perfeccionament de projectes. L’ideal seria tendir cap a un model de socis subscriptors. El model de la publicitat està mort, com a mínim el model per generar grans beneficis. La publicitat no hauria de ser el puntal dels mitjans, i el periodisme del futur l’haurà de pagar la gent.

Com havia passat sempre…
Sí. Haurem de ser prou hàbils per oferir un producte que la gent estigui disposada a pagar. Això probablement implicarà que el model d’empreses periodístiques tradicionals es transformi. Crec que continuaran havent-hi algunes grans empreses que guanyaran molts diners, segurament menys que abans, però moltes altres que no podran mantenir les seves estructures. Caminem cap a un panorama on hi haurà unes poques grans capçaleres que es consolidaran; alguns projectes mitjanets, i després bastants microprojectes. Això de fer de guru no em va, però crec que la cosa anirà cap aquí.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram