cultura21, el portal català del sector de la cultura

el portal català del sector de la cultura

icono twittericono facebookicono rss
linia 20 edicions de proximitat

A FONS

Guillem Carreras / Ens de Comunicació / AMIC | Actualitzat el 07 Desembre 2016 a les 13:16

Ens reunim amb Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) a la seu de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català. Quinze minuts abans de l’hora acordada, comença a ploure a bots i barrals a Barcelona, i ja em temo que en qualsevol moment sonarà el telèfon i ajornarem l’entrevista per un altre dia. M’equivoco. En Miquel-Lluís es presenta puntual, i disposat a respondre les meves preguntes amb una franquesa absoluta. Recentment ha publicat El moviment coral dins el teixit social català (Rafael Dalmau, 2016), un repàs divulgatiu de la influència política de les corals a casa nostra. El vaig llebre amb gran interès i tinc molta curiositat per conèixer les respostes a les preguntes que he preparat. Quan acabo l’entrevista, penso que hauríem de canviar el refranyer. En aquest país, el cant no ha servit per espantar els mals, sinó per esdevenir-ne més conscients.

Com a gestor cultural bregat en moltes batalles, i vocal del Consell de Cultura de Barcelona, quina valoració fa del moment actual de la cultura popular?
Salvant algunes distàncies, crec que les reflexions que podem fer respecte a la cultura popular són les mateixes que afecten l’anomenada cultura selecta. Hi ha una bona salut en l’àmbit de la creació, però hi ha dèficits, algunes vegades notables, en la transmissió d’aquestes iniciatives al públic. Un problema que pot afectar en Jordi Savall, però també qualsevol esbart de dansa tradicional... Sense la col·laboració dels grans mitjans de comunicació, especialment els públics, serà molt difícil reduir aquesta distància. La programació cultural a Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio es presenta en tastets petits i s’ubica en horaris marginals.

De fet, has estat president d’una entitat cultural de primer ordre: la Federació Catalana d’Associacions UNESCO. Com recordes aquesta experiència?
A Catalunya, el moviment UNESCO ha tingut una gran vitalitat. El Club d’Amics de la Unesco de Barcelona es constitueix el 1959, molt abans que qualsevol altre indret de l’Estat espanyol. La meva vinculació a la Federació Catalana de Clubs UNESCO va durar 18 anys, entre 1981 i 1999. En aquest període, vaig exercir vuit anys com a secretari general de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO (1987-1995) i quatre altres com a president substituint el filòsof Fèlix Martí (1995-1999). En guardo un record fantàstic: vaig tenir l’oportunitat de fer-hi molts amics, viatjar molt i créixer espectacularment com a persona.

En els discursos polítics actuals, és molt habitual fer defensa de la llibertat i la igualtat. Més oblidada queda la reivindicació del tercer gran valor de la Revolució Francesa: la fraternitat. Per a Anselm Clavé, es tracta d’un concepte fonamental. 
En l’època que li va tocar viure a Josep Anselm Clavé, la noció de fraternitat és una pedra angular de la mirada progressista. Etimològicament, ‘fraternitat’ significa germanor. O sigui, veure els altres com a germans: tots diferents, però tothom igual. Això implica caminar i avançar junts cap un projecte comú, donar metafòricament la mà a aquells qui més ho necessiten perquè no es quedi enrere... Durant el segle, aquesta noció era bàsica per a tota aquella gent que tenia uns ideals progressistes. Clavé és fill d’aquest temps. De fet, la seva primera coral l’anomena La Fraternidad, i les sessions de música que organitza són conegudes com els balls fraternals. El seu pensament polític passa per agrupar la gent en una comunitat.
 
Quina presència tenia la música en les classes populars abans d’ell? Hi havia cultura musical a la Barcelona del segle XIX?
Sí, però estava restringida a les elits, ja fos en l’àmbit de l’església, l’òpera o la burgesia il·lustrada que volia emergir com a classe dirigent. Clavé rescata una classe obrera que feia més hores que un rellotge, treballant en feines molt alienadores, i que malgastava les escasses hores de lleure que disposava emborratxant-se a la taverna. En pocs anys, aconsegueix que els mateixos treballadors que hi cantaven cançons barroeres sentissin interès per peces més refinades. Mai abans ningú havia treballat en aquesta direcció. Clavé comença a culturitzar la població des de sota zero. 


S’ha parlat àmpliament de la vinculació de les lluites republicanes a través del moviment coral. M’agradaria que també parlessis sobre la importància que tingué com a element cohesionador d’una societat fragmentada en ple procés d’industrialització. 
La instrucció musical promoguda per Clavé escapa àmpliament l’esfera coral. A mitjà termini, s’obre el compàs mental de la classe obrera. Les persones analfabetes, amb l’ajuda dels treballadors que no ho eren, comencen a interessar-se per la lectura. A través del cant, Clavé aconsegueix vehicular una formació integral de la ciutadania. Els treballadors comencen a reunir-se, formar comissions i interessar-se per l’actualitat política. Els efectes polítics i socials d’aquesta obertura són innegables. Es tracta del segon estadi en el seu ideari: la classe treballadora ha de consolidar-se com a comunitat, i posteriorment instruir-se per esdevenir autònoma i lliure.

El cèlebre assaig The Triumph of Music (Tim Blanning, 2008) explica que la burgesia s’apropià del gust estètic, especialment en matèria musical, per erigir-se com a nova classe dirigent.L’aposta de Clavé per formar la classe treballadora era revolucionària, en aquest sentit. 
La nostra societat sovint destria l’àmbit polític i el cultural, talment no tinguessin cap tipus de relació. La cultura és concebuda com l’àmbit privat de l’oci en oposició a la política, que és l’àgora de discussió pública. Al meu entendre, és una perspectiva errònia. En el cas que ens ocupa, comprovem que sense Clavé és impossible entendre la presa de consciència i d’esperit crític del moviment obrer decimonònic. La reivindicació d’unes millors condicions laborals, punt central de les lluites obreres, comença a gestar-se a partir d’una activitat tan senzilla i aparentment anodina com és el cant.

El moviment coral català sempre ha tingut uns referents molt marcats. 
El clergat afirma que l’Esperit Sant envia en cada moment el Sant Pare que necessita la cristiandat. Del moviment coral català en podríem dir gairebé el mateix. Es podrien elogiar moltes figures, però convé destacar-ne tres per sobre les altres: Josep Anselm Clavé, Lluís Millet i Oriol Martorell. Separats en lapses de mig segle, esdevenen els pilars de les corals catalanes tal com les concebem actualment.
Clavé, per tota la feina que ja hem ressaltat com a pare del moviment, és una figura clau; com a fundador i director de l’Orfeó Català, Lluís Millet és la gran referència on s’emmiralla tot el moviment orfeònic; Martorell fa un altre pas endavant: més enllà de simbolitzar la resistència antifranquista a favor de la llengua i la cultura catalana, estableix uns requisits musicals encara més elevats i adapta les corals a la instrumentació pròpia de la seva època. Un dels primers compactes que publica la Coral Sant Jordi, sota la seva direcció, interpreta jazz. 
 
Les corals estan associades, en l’imaginari popular, als ideals catalanistes. 
Desgraciadament, Catalunya ha hagut de sofrir continuats períodes d’anomalia democràtica. Quan la prohibició ha esdevingut norma, totes aquelles activitats que tenien una connotació catalanista han adquirit un valor afegit per la societat. Als anys 50, quan estava prohibit cantar Els segadors en públic, la gent s’emocionava escoltant El virolai. En aquests contextos, exerciren de suplència als canals convencionals. Una funció no desitjable en la mesura que el context i la situació no eren desitjables. Actualment, les corals d’elit interpreten poques obres en català.
Parlant més genèricament, penso que la pertinença continuada a una coral inocula un determinat tarannà. Des dels Cors Clavé fins als nostres dies, els seus membres han respirat una certa manera d’entendre el món, lligada a valors com la solidaritat, la civilitat, el pacifisme, i també la consciència de ser un país. Per a moltes persones, ha estat el mecanisme d’entrada a músics i poetes. Més enllà dels moviments polítics de fons, les corals han contribuït en tota aquesta feina de base.

És exagerat afirmar que les corals expressaren els anhels del catalanisme popular? 
La resposta a aquesta pregunta ha de ser forçosament ambivalent. Certament, a finals del segle XIX ens trobem personatges com Enric Morera, màxim exponent del nacionalisme musical català, capaços de compondre obres que beuen de les arrels populars, i que es podien cantar en les mateixes tavernes d’on Clavé treia els obrers. La creació de La santa espina, o la reconversió d’Els segadors en una cançó amb un fort component patriòtic –gràcies a l’aportació del no prou reconegut erudit Ernest Moliné–, daten d’aquesta època. Per altra banda, també neix en aquests anys la xarxa d’orfeons promoguda per Millet. Tot i que els orfeons d’arreu del país tenen un caràcter interclassista, estan clarament enfocats cap a les professions liberals, petitburgeses. Una de les màximes prioritats de Millet, de fet, és oferir ‘cultura’ en majúscules, en oposició a la cultura popular que havia fomentat Josep Anselm Clavé.

En aquesta entrevista, hem repassat els 150 anys d’història del moviment coral. Quin creus que és el llegat que hem recollit els catalans contemporanis?
L’herència rebuda prové dels tres grans referents que esmentava. Tenim els Cors de Clavé, la Federació Catalana d’Entitats Corals (que pivoten en l’òrbita de Millet), i les corals d’elit sorgides als anys 50, 60 i 70 inspirades per la Cobla de Sant Jordi dirigida per Martorell: la Coral Càrmina, la Coral Cantiga, el Cor Madrigal... Són tipologies de corals complementàries, que no es poden enfrontar perquè responen a models diferents.

Les corals que acabes d’enumerar, hereves del llegat de Martorell, són conjunts professionalitzats. Creus que la seva presència pot fer replantejar l’essència associativa del moviment coral? 
És veritat que l’accés a les corals d’elit és restringit, limitat a aquelles persones que gaudeixen d’unes condicions interpretatives òptimes. Els seus membres han hagut de superar proves molt exigents en criteris d’afinació, lectura musical, timbre de veu, sentit del ritme... Fins i tot havent superat aquesta avaluació, poden expulsar-los després d’un període de prova. Com hem arribat fins aquí? Perquè les noves generacions tenen més formació musical, i no les podem obligar a interpretar i formar part de conjunts molt inferiors al seu nivell.
Crec que la seva existència forma part d’una evolució natural, i fins i tot afegiria dos matisos en aquesta problemàtica: no només representen una immensa minoria en el conjunt del moviment coral català, sinó que també formen part del teixit associatiu. El factor monetari no implica que deixin de participar en la vida col·laborativa que promouen les associacions, ni renuncien a la seva essència, que és formar part d’un grup. Personalment, m’enorgulleix molt que cors catalans viatgin a l’estranger i demostrin el seu gran nivell artístic.

No volia acabar l’entrevista sense preguntar-te per l’Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana. Quina tasca desenvolupeu des d’aquesta entitat?
Fa divuit anys, a una quinzena de persones ens va cridar l’atenció que no existís una associació de crítics musicals en llengua catalana. A Catalunya hi ha un niu d’entitats, sovint per duplicat o triplicat, i curiosament hi mancava aquesta. Per això vam decidir constituir-la. Des de llavors (1998) ens reunim per compartir criteris sobre el leitmotiv de l’associació, col·laborem amb altres entitats properes a la nostra (com ara el Consell Català de la Música), i organitzem activitats que pivotin entorn la música i el país. Els dos únics requisits per formar part de l’associació són molt senzills: ser crític musical i escriure (ni que sigui parcialment) en català. Hi invitem tothom a formar-ne part.

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

Flaix FM celebra 25 anys amb una exposició que mira al futur

El Palau Robert de Barcelona acull fins al 19 d'octubre l'exposició interactiva Flaix 2042, [...]

Un simposi commemora els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés de Cultura Catalana celebra el seu 40è aniversari amb un simposi que vol [...]

L'ICUB convoca ajuts per a projectes culturals puntuals del segon semestre

L'Institut de Cultura de Barcelona ha posat en marxa la convocatòria de diferents línies de [...]

Ordenen l'exhumació de Dalí per una demanda de paternitat

El Jutjat de Primera Instància número 11 de Madrid ha ordenat l'exhumació del cadàver [...]

Àlex Casanovas repeteix com a president de l'AADPC

Àlex Casanovas ha estat reelegit president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals [...]

L'assemblea de la SGAE aprova la gestió i els comptes del 2016

Els socis de la Societat General d'Autors i Editors han aprovat la gestió i els comptes de [...]

IB3 retira la programació musical nocturna per "prudència"

La direcció d'IB3 ha retirat de la graella la programació musical que emetia de matinada, [...]

Nau Ivanow impulsa unes jornades sobre internacionalització en arts escèniques

La Nau Ivanow organitza la primera edició de les jornades EXIT (Experiències Internacionals), [...]

Joan Buades guanya el Premi Crexells amb una novel·la autoeditada

Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades, ha estat la guanyadora de la 46a edició del [...]

L'Atlàntida Film Fest incorpora pel·lícules en català

La setena edició del festival de cinema online Atlàntida Film Fest incorpora per primer cop [...]

EL + LLEGIT

EL + COMENTAT

Tota la informació de la ciutat de Barcelona i l'àrea metropolitana a un click.