Si tot anés segons el que estava previst, el Govern espanyol estaria a punt de presentar el seu projecte tècnic per al canvi de freqüències de bona part dels canals de la TDT. Una operació que s’ha de materialitzar a tota la Unió Europea el 2020 per poder oferir més espai radioelèctric a les futures connexions 5G. Es tracta d’un procés de trasllat de canals que podria anar acompanyat d’una evolució de la TV digital amb l’increment de la resolució de la imatge de les emissions, entre altres millores tècniques, si finalment s’adoptés el sistema DVB-T2 de transmissió dels continguts televisius, que ja és realitat a bona part dels països europeus i de fora del nostre continent. Amb el recent relleu a la Moncloa, tot fa pensar que això no serà pas imminent, però els compromisos internacionals obligarien a què no hi hagi massa endarreriments.

Més enllà de les afectacions que aquests canvis significaran per als receptors de les antenes col·lectives de moltes llars, ens trobem a les portes d’un nou escenari marcat per la tecnologia que obliga a pensar –i aplicar!– estratègies exitoses per als nostres mitjans nacionals de comunicació, davant d’un ecosistema d’ofertes audiovisuals creixentment competitiu. N’apunto només tres reptes: la lluita per l’audiència (també) a l’HbbTV; poder fer realitat la reciprocitat televisiva als Països Catalans, i preparar-se per a la televisió sense TDT.

HbbTV: acostumem-nos a aquestes sigles

Fa pocs dies es posava en marxa una plataforma conjunta d’HbbTV, LovesTV, impulsada conjuntament per RTVE, Telecinco i Atresmedia. La televisió híbrida (via internet i TDT) és una realitat de fa força anys, però havia quedat relegada al nostre país a una limitada oferta per part de TV3 i TVE. Fins fa poc, el duopoli privat no hi havia apostat gens ni mica. No era negoci per a ells. Però l’evolució del sistema que finalment permet amb fluïdesa la inclusió de publicitat “personalitzada” –i properament interactiva– sumada al ja important percentatge de televisions connectades, ha canviat radicalment l’escenari. Ara hi jugaran i fort, amb un doble objectiu: obrir una nova finestra publicitària a la mateixa pantalla del menjador; i oferir un consum més còmode i flexible dels canals de TDT existents, i així procurar fidelitzar una audiència a la qual li arriben noves i molt atractives ofertes per la mateixa pantalla via internet.

Veurem quina estratègia segueix TV3 al respecte. Participant –que semblaria el més lògic– o no d’aquesta plataforma, el que és evident és que les prestacions que ofereix l’HbbTV per millorar i enriquir l’experiència de consum dels canals televisius són unes aliades que requeriran dedicació i inversions, si es vol mantenir l’audiència interessada en aquesta oferta ampliada o millorada, i alhora poder acostar una part de la que ja ha migrat a altres opcions de consum audiovisual. Països com Alemanya han confiat que aquesta televisió híbrida esdevingui un important suport per als canals “de sempre”.

Reciprocitat: moltes esperances, massa entrebancs i noves oportunitats

Certament, tenim un problema i gros. Els acords de reciprocitat signats entre els governs valencià i català no tenen encara cap resultat, malgrat que À Punt TV ja ha iniciat les seves emissions. L’acord signat entre Carles Puigdemont i Ximo Puig tenia una condició clau que ara és una llosa: que el País Valencià tingués –millor dit, recuperés– un segon canal multiplexat (MUX) per poder tenir més espai radioelèctric per encabir-hi els canals de la CCMA.

Aquest segon MUX és el que el Govern espanyol va suprimir el 2015 a totes les comunitats autònomes: una decisió política que va aprofitar els canvis de freqüències en favor de les operadores de telefonia mòbil. Llavors, com ara amb el nou Govern del PSOE que afirma que no es poden donar més canals, s’utilitzen excuses disfressades d’impossibilitats tècniques per negar aquesta petició. Si finalment –com tot semblaria indicar– no arriba aquest segon MUX, serà impossible la reciprocitat?

A les Illes la qüestió és ben diferent. La reciprocitat TV3-IB3 és un fet, tot i que la manca d’espai radioelèctric ja comentat condemna els canals de la CCMA que s’emeten des de la xarxa d’emissores de les Illes a veure’s amb una baixa resolució d’imatge. Una qüestió que penalitza sens dubte l’experiència televisiva, davant d’uns espectadors que ens hem acostumat a veure canals en HD en pantalles cada cop més grans. Els MUX per on es veuen TV3 i IB3, a una banda i l’altra de la costa mediterrània, pateixen el mateix problema: encabir-hi en un de sol fins a sis canals, un dels quals és en alta definició.

Al País Valencià la meitat del seu MUX el gestionen operadors privats, però és encara lluny de la seva saturació: quatre canals en total, un dels quals és À Punt HD. Una renegociació de les condicions d’explotació d’aquest MUX per part de la Generalitat Valenciana amb els canals privats podria salvar aquest obstacle, encabint-hi, si més no, una part de l’oferta de la CCMA. S’ho plantejaran?

És cert que amb el DVB-T2 es poden emetre més o menys el doble de canals de televisió en cada MUX que amb el sistema actual; però això, si arriba, seria d’aquí dos anys, i amb la necessària renovació o adaptació de bona part dels televisors existents a les llars.

A banda d’aquest greu problema, caldria plantejar-se seriosament com establir acords estratègics –des de la producció de continguts a la compartició de serveis– que permetin a les tres corporacions públiques en català –quatre si hi sumem la modesta Andorra TV– fer front al cada cop més competitiu ecosistema audiovisual. Per exemple, poder sumar esforços en una oferta infantil multiplataforma en català, com vaig suggerir fa més d’un any. I el temps passat ens demostra com és de prioritari reforçar aquest àmbit, on les ofertes en altres idiomes són de fa dies guanyadores.

Pensant en altres franges d’edat, els grups italians, alemanys i francesos s’han posat d’acord per coproduir sèries de ficció per acostar-se als enormes pressupostos de les sèries d’èxit que venen de fora d’Europa. Una tendència, aquesta de les coproduccions internacionals, indiscutible abans i ara indispensable, més si tenim en compte com s’està reforçant la indústria nord-americana per la via de les fusions i les compres, amb operadores de telecomunicacions, grups multimèdia i majors històriques pel mig, com Disney, Time Warner, AT&T o Comcast.

(Re)pensar la televisió pública del 2030

Com dèiem al principi de l’article, d’aquí dos anys haurem fet una segona migració de canals digitals i –potser– gaudirem dels avantatges de les emissions en DVB-T2. Però les emissions de la TDT estaran només garantides del tot fins al 2030, segons els acords internacionals. L’escenari posterior és encara una incògnita, davant d’una insaciable conquesta d’espai radioelèctric per oferir més i més serveis de connectivitat entre persones, sensors, equips i xarxes de comunicació de tota mena.

Sense esperar aquesta data, tots som conscients que la televisió del menjador ha deixat de ser la pantalla hegemònica dels consums televisius, especialment entre les noves generacions. Treballar ofertes online altament atractives, com els serveis OTT, ja no és una opció. És una obligació de primera magnitud, si no es vol quedar esclafat per les multinacionals audiovisuals i les ofertes IPTV de les operadores de telefonia.

Fa pocs dies, els nostres veïns del nord anunciaven la propera estrena d’una plataforma de continguts compartida pels mitjans públics i els dos principals grups televisius privats francesos (TF1 i M6) . Una plataforma OTT, batejada com a Salto, que estarà integrada per competidors en el consum televisiu convencional, però que uneixen forces per tenir una oferta prou atractiva a la xarxa. Un acord públic-privat que funciona de fa temps a la Gran Bretanya (Freeview), seguint l’estela de l’OTT Hulu nord-americana, aquesta 100% privada.

Certament, la creació d’una OTT catalana fa temps que és present a les reflexions de futur a casa nostra. Ho trobem a les recomanacions del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya, i recentment en la intervenció del president de Proa, Raimon Masllorens, al darrer Fòrum de la Comunicació del CAC. Però una aposta com aquesta necessita tenir darrere una potentíssima oferta de continguts d’estrena i fins i tot d’exclusius per a la plataforma. No pot ser només un “magatzem” de programes ja emesos a la televisió, i ha de tenir en compte, també, els importants costos dels drets de difusió dels continguts de tercers o coproduïts si es vol que siguin accessibles arreu.

Per altra banda, qualsevol projecte com aquest hauria de sumar i no pas competir amb plataformes ja existents i de gran valor, com és el cas de l’oferta específica en català de Filmin. O el projecte és molt ambiciós o no té massa sentit ficar-s’hi, davant les urgències financeres del sector i de la mateixa CCMA.

Juntament amb aquesta futura OTT, l’audiovisual públic francès ha entrat en un procés de refundació –seguint la via encetada per la BBC– per poder esdevenir un referent “global” dins l’ecosistema digital. Entre altres apostes que s’han anunciat, en destaco tres per la seva similitud amb la nostra situació, tot i la polèmica que en podria genera alguna.

Primera, impulsar una potentíssima plataforma de continguts online orientada als més menuts que aniria acompanyada del tancament –sí, del tancament– de les emissions del canal France 4 a la TDT (més o menys l’equivalent del nostre Super3). Segona, el reforçament dels continguts territorials, de proximitat, multiplicant les hores de programació actuals. En el nostre cas tenim una important xarxa de televisions locals que mereix una profunda reflexió, seguint algunes de les conclusions del darrer estudi del CAC. I tercera aposta, la implicació directa i desacomplexada en la lluita contra les falses notícies (fake news) amb una plataforma digital específica integrada en el seu portal informatiu, Franceinfo, amb la que de retruc es volen prestigiar els continguts informatius de la casa.

Vaja, que tenim molta feina a fer, però poc temps i diners per realitzar-la amb èxit.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram