La imparable transformació de l’audiovisual que esborra les fronteres tradicionals entre mitjans i audiències
El relat, l’art d’explicar històries de ficció o reals, forma part de la nostra condició d’humans, pel que fa a la mateixa vida en societat i el seu desenvolupament cultural. El gran èxit dels continguts audiovisuals s’explica per la potència d’aportar imatges en moviment i so al relat. I si és cert que el contingut continua sent el gran protagonista de l’ecosistema mediàtic, ha sorgit un segon protagonista que contínuament va creixent en la seva influència: la interactivitat. L’usuari del contingut ja no és només un simple consumidor, sinó que hi participa, se’l fa seu, el comparteix i el transforma. Ja en produeix. Ara és prosumidor.
D’aquestes narracions que s’expandeixen amb continguts propis i autònoms per diverses plataformes i mitjans, on els seus seguidors esdevenen protagonistes en la configuració del relat conjunt, en portem denominant narrativa transmèdia des de fa més d’una dècada. I ara, quan el mòbil ha esdevingut la pantalla personal que portem i utilitzem a tota hora i en tot moment, els continguts transmèdia s’han situat com a grans protagonistes del futur de la indústria audiovisual, des de la ficció als informatius. I parlem de continguts específics per a cada mitjà o plataforma, no pas d’una simple reutilització o adaptació.
La publicitat diversifica inversions fora dels canals tv
Les darreres dades apunten a un creixement de més del 50% en el consum de vídeos des dels mòbils, la major part del qual via streaming, i les previsions és que aquest consum porti a multiplicar per deu el trànsit de dades als mòbils d’aquí a cinc anys. Les xarxes socials han iniciat una cursa incessant per oferir serveis de transmissió de vídeo on la càmera és el mòbil: Vine i Periscope per a Twitter, Live per a Facebook, noves xarxes socials com Snapchat que se sumen, amb una oferta ben diferencial, a la veterana YouTube. Uns nous serveis que estan aprofitant a fons periodistes i mitjans de comunicació de tota mena –des de la ràdio a la premsa escrita– per fidelitzar audiències i buscar-ne de noves.
Així, la publicitat als mòbils ha passat d’uns molt discrets 43 milions d’euros el 2013 a la previsió de 781 milions el 2018 a l’Estat espanyol. Malgrat aquest altíssim creixement, encara se situa lluny de la situació als Estats Units, on ja es treballa amb l’escenari que l’any vinent la publicitat digital (PC, mòbils i altres) superarà el conjunt de la inversió a la televisió, i que a l’inici de la propera dècada, la inversió estricta per als mòbils –que seria un 70% del total en digital– empataria amb la televisió.
No són d’estranyar aquestes dades, si tenim en compte que tres quartes parts de la ciutadania catalana es connecta a internet en qualsevol dels equips disponibles, i que més del 70% dels internautes està seguint una segona pantalla (tauletes, mòbils…) mentre veu la televisió. I si seguim el fil de les dades disponibles, prop d’un 20% busca informació sobre marques i productes que veu a la tele… És a dir que sobre un 10% dels televidents s’interessa directament en ells. Un percentatge més que llaminer per al món de màrqueting comercial.
La influència del digital a la televisió és evident. Tot i que les xifres corresponen a un país on la penetració del consum digital és lleugerament superior al català, ens pot servir i molt fer un repàs a algunes dades dels nostres veïns del nord. A la majoria dels joves francesos, entre 18 i 24 anys, el que es comenta a les xarxes socials influeix en el seu consum televisiu, i prop d’un 60% parla dels continguts televisius a la xarxa. La influència és d’anada i tornada, un nou exemple de la interactivitat de l’ecosistema digital, i la publicitat voldrà ser a tot arreu on pugui acompanyar els continguts de més èxit.
Una nova edat de les sèries televisives
Fa uns anys, la irrupció de nous formats televisius, especialment els reality shows, va suposar un cop dur a la presència de la ficció en el prime time. Primer als Estats Units i més tard a Europa, vivim una nova era de les sèries televisives, incorporant el bo i millor del món del cinema, tant a nivell de guions com de realització i pressupostos, amb una aferrissada competència no només entre les grans cadenes de televisió, sinó en nous protagonistes, provinents del mercat online de continguts, des de Netflix a Amazon…, i ara YouTube, que han sumat al seu paper de distribuïdors el de productors. Davant d’una oferta tan àmplia, la necessitat d’atreure primer i fidelitzar després el públic és clau. I en aquest àmbit aquelles sèries que han apostat des del primer moment per ser transmèdia, tot creant un univers interactiu amb els seus seguidors, han estat algunes de les més destacades: Lost, Fringe, Joc de Trons o 24, i que tenen precedents en la longeva i exitosa Doctor Who.
Després de l’experiència amb programes pensats per al consum jove online, com va ser Etiquetats, amb una intensa vida a les xarxes socials, enguany TV3 ha fet un pas endavant en dues direccions complementàries. La primera amb la sèrie Merlí, una oferta pensada per a la graella que ha tingut un èxit indiscutible pel que fa al seu consum en streaming, i que ha estat molt curosa en la connexió amb els seus seguidors a les xarxes socials, fent que els actors interpretin els seus personatges més enllà dels episodis que veurem la propera temporada.
L’altre ha estat Em dic Manel!, un producte ja concebut com a transmèdia, on els continguts a les xarxes socials, especialment Facebook i YouTube, no eren complementaris de l’emissió televisiva, sinó part fonamental del tot, jugant en l’evolució i la diversificació dels continguts originals. Si Em dic Manel! es podia explicar com un spin-off transmèdia del programa APM?, el Tendències en format videolog n’era un spin-off d’aquell, tot experimentant amb la idea de crear la figura d’un youtuber des de la televisió.
De la redacció monomitjà a la multiplataforma i transmèdia
L’evolució del periodisme dins l’entorn digital no ha estat només un canvi d’eines tecnològiques, sinó que ha transformat la mateixa narració de les notícies. De peces separades, independents, segons el mitjà pel qual estaven elaborades, s’ha passat a una creixent producció integrada on la història s’explica des de diferents mitjans (televisió, ràdio, web, xarxes socials…) i es veu enriquida amb l’aportació del públic (blogs, comentaris a les xarxes socials…) conformant un ampli relat on el contingut de cada mitjà té les seves característiques pròpies però tots ells acaben configurant un contingut transmèdia, amb un mateix relat però narracions diferents i complementàries, i amb un diàleg obert entre periodistes i ciutadania.
Al document estratègic aprovat per la Unió Europea de Radiodifusió Vision 2020, es remarca la necessitat de generar noves formes de narració mitjançant l’adaptació de les tasques de les empreses audiovisuals públiques, “particularment a les sales de redacció”. No es tracta només de finalitzar la digitalització de totes les tasques vinculades a la producció, edició, realització i emissió de notícies.
La BBC és un exemple d’èxit del procés d’integrar totes les redaccions en una mateixa unitat, que coordina les ofertes de les seccions especialitzades i les demandes dels equips d’edició de la ràdio, la televisió i les plataformes digitals, des del web a la presència a les distintes xarxes. Amb aquesta fórmula es garanteix la línia editorial, és a dir, el relat unificat dels continguts, però preservant alhora les característiques pròpies de cada plataforma o mitjà. Una visió global que prioritza els esforços i la optimització dels recursos humans i tècnics, seguint el nou principi de la casa quality first, la qualitat per davant de tot.
Al nostre país es viuen processos similars que, en casos com el de la CCMA porten anys de desenvolupament, alentit per les reduccions pressupostàries i per la necessitat de garantir que aquest quality first a TV3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals no en quedi afectat, com sí ha passat en altres grups mediàtics on aquest procés ha tingut molts problemes.
Nous formats informatius
Els continguts immersius, molt desenvolupats en el sector dels videojocs, cada cop atrauen més l’interès de les televisions per la possibilitat, lúdica i interactiva, d’enriquir les informacions emeses. Un exemple ben proper han estat els vídeos en 360º que acompanyaven el documental My friend emès recentment per TV3 sobre el camp de refugiats sirians d’Idomeni. Uns continguts que desdibuixen els límits entre el món real i el virtual dels mitjans de comunicació, acostant-nos a l’experiència de “ser” dins el camp al costat de l’equip de periodistes.
Sense abandonar TV3 ni l’actualitat, tindríem com a exemple dels mapes o les infografies interactives, cada cop més presents en qualsevol plataforma informativa a la xarxa, el mapa dels 126 punts negres de la desastrosa xarxa ferroviària a Catalunya de titularitat estatal. Un format que aporta informació fins a l’últim detall sobre el territori, i que no és possible d’explicar en una peça del Telenotícies, ni tan sols en un format més extens com un documental del 30 minuts.
I noves formes de presentació, com els serveis multicàmera, que han estat objecte d’un projecte paneuropeu amb una important participació catalana, TV-RING, a partir de l’estàndard obert de televisió híbrida HbbTV, i que ha experimentat les possibilitats de la TV connectada per oferir al televident fer de realitzador del que veurà a la seva pantalla. Així va ser la prova pilot feta amb el programa Oh Happy Day a Gurb.
El documental interactiu o webdoc i les websèries
El webdoc és un contingut particular dins la tipologia dels transmèdia, en tant que tota la seva oferta de continguts, dels vídeos al text, es troba dins d’una mateixa plataforma web. TV3 té una llarga experiència amb els documentals interactius, des de l’històric Guernica de 2007, fins ara, amb l’impuls de sis documentals interactius de molt diversa temàtica, des d’Orgull de Baix, dedicat al Baix Llobregat, a Sexe, maraques i chiuhahues, sobre la vida i obra del gironí Xavier Cugat –presentats al darrer DocsBarcelona–, fins a d’altres que tenen una decidida voluntat educativa, com Ariadna, que fa un atractiu i dinàmic repàs de la literatura catalana al llarg del segle XX.
A un altre nivell tindríem les websèries que permeten explorar nous formats més enllà del món de la ficció televisiva, vinculant el món de les marques o els productes amb continguts d’interès social o formatiu. Un exemple seria la premiada Urgencia digital de Daniel Resnich i Dorlisse Díaz, en què es combinen els gèneres de la ficció i el documental, mostrant les noves tecnologies com a aliades de la feina diària de metges reals que apareixen als seus capítols.
Del guionista al ‘showrunner’
La quarta edició del concurs MAC-GAC de guions de projectes transmèdia, apadrinats per la Xarxa Audiovisual Local i la CCMA, amb la participació de la URL i la UAB, demostren el creixent interès en experimentar i produir continguts d’aquestes característiques. Per això en aquesta nova edició els continguts d’entreteniment, divulgació o cultura ja no tenen com a prioritat la seva explotació televisiva o radiofònica convencional com en els anys anteriors, sinó que aquests han de formar part d’una proposta integrada, on la creació de comunitats de seguidors (fans) i la interacció seran elements claus en la valoració de les propostes presentades.
Un concurs que busca el reconeixement de l’autor, el guionista i el creador com una peça clau del producte final, el showrunner, que controla tots els continguts i la homogeneïtat de la seva producció en totes les plataformes i mitjans on serà present. Un paper per sobre del director o realitzador, que trenca amb l’estructura tradicional dels departaments de les empreses audiovisuals per anar a processos productius on els continguts digitals no tinguin la consideració de menors o accessoris, sinó que tinguin el mateix protagonisme que el que s’integrarà a la graella televisiva. El premi precisament vol esdevenir una incubadora d’aquests projectes transmèdia gràcies a la important aportació econòmica per al seu finançament.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
PS. Aquest article ha estat possible gràcies a la col·laboració de Ferran Clavell, cap del departament d’innovació i digital analytics de la CCMA; Jordi Pi, productor executiu de mitjans digitals de la CCMA, i Daniel Resnich, arquitecte transmèdia.
Article publicat en el núm. 4 de la revista Comunicació 21 (estiu 2016).
