comunicació21, el portal català del sector de la comunicació

el portal català del sector de la comunicació

icono twittericono facebookicono rss
linia 20 edicions de proximitat

NOTÍCIES

Raquel Font | Actualitzat el 02 Novembre 2016 a les 13:42

Homeland, Breaking Bad, Dexter, Mad Men, Perdidos, The Wire, True Detective, Joc de trons… Les sèries són moda. Són el producte cultural del segle XXI. Les mirem on volem i quan volem. La manera que tenim de mirar la televisió va evolucionant a marxes forçades. Però i els continguts? Són iguals o també van canviant? El llibre Padres y madres en serie (Editorial UOC) repassa algunes de les sèries que han fet més fortuna en els últims anys i analitza quin tipus de personatges les protagonitzen. Especialment es fixa en els models de pares i mares que ens mostra aquesta nova ficció.

Ja ningú no se sorprèn quan en un trajecte d’autobús o de tren més o menys llarg al seient del costat hi ha algú mirant una sèrie pel mòbil o una tauleta. Les pantalles s’han multiplicat, i la tendència és que també en l’àmbit familiar cadascú miri el que li ve de gust a la televisió, l’ordinador, la tauleta o el mòbil. S’acaba allò d’esperar-se a les deu del vespre que comenci el capítol setmanal de la sèrie preferida i alhora es va perdent aquell moment familiar, després de sopar, al sofà davant de la televisió. Segons l’anàlisi del comportament de l’audiència televisiva de Barlovento Comunicación pel que fa a hàbits de consum de televisió del setembre del 2016, cada dia un de cada cinc espanyols consumeix televisió en diferit, tot i que encara el consum en diferit només representa l’1,4% del consum total.

Vivim el que s’anomena la tercera edat d’or de la televisió, que ha comportat canvis narratius i també en la indústria. La sèrie Los Soprano, que es va emetre l’any 1999 pel canal de televisió per cable HBO, va marcar un abans i un després. Des de llavors han proliferat les sèries de gran desplegament tècnic, guions de molta qualitat i històries que descriuen la intimitat i la rutina quotidiana dels personatges. Ja no són històries per a tots els públics, sinó que s’adrecen a espectadors específics. Es tracta, doncs, d’un consum molt més individualitzat. “Les sèries ja no busquen agradar a una majoria sinó entusiasmar una minoria”, explica la doctora en comunicació Mariona Visa, que ha coordinat el llibre Padres y madres en serie, publicat per Editorial UOC.

En el llibre, en què han participat vint-i-cinc experts, s’ha analitzat si el canvi formal que hi ha hagut en la tercera edat d’or també ha provocat un canvi en els protagonistes de la nova fornada de sèries, i concretament en els models i els estils parentals que hi apareixen. “Hem passat d’uns models àmpliament acceptats per la societat a un tipus de ficció en què ja no tot és o blanc o negre”, afegeix Visa. En general, els personatges ja no són bons o dolents, sinó que són plens de matisos. Moltes vegades tenen comportaments moralment qüestionables, però igualment empatitzen amb l’espectador perquè el seu dia a dia pot arribar a ser molt semblant. És el cas de Dexter, un assassí en sèrie però que cau bé.

Famílies més diverses

La família ha estat sempre, i continua essent-ho, un tema molt present en les sèries televisives, però ha evolucionat molt. Més enllà de la família nuclear, ara es veuen als drames molts tipus de família que abans només apareixien a les comèdies de situació (sitcom): monoparentals, homosexuals, interracials, amb grans diferències d’edat, disfuncionals... També hi surten famílies substitutives, que fan la funció de suport, com a Perdidos o a True Detective.

Pel que fa als models parentals, s’ha detectat que els pares continuen estant molt absents i mostrant-se predominantment en l’esfera pública, mentre que les mares continuen més vinculades a la llar i a la cura dels fills.

S’hi destaca una pèrdua d’autoritat de la figura paterna: pares problemàtics (Perdidos), pares absents (Breaking Bad o Mad Men) i fins i tot pares que ja ni apareixen (Joc de trons). També es percep la frivolització de la relació pares-fills amb exemples de pares que passen a ser “col·legues” dels seus fills en comptes de mantenir una relació jeràrquica o autoritària. “La frontera entre l’adolescència i l’edat adulta es dilueix i pares i fills es parlen més de tu a tu”.

Les sèries en general continuen essent molt masculines i les dones hi tenen un paper molt secundari. Sempre són mares de..., dones de..., filles de... En són exemples Mad Men, Breaking Bad, The Wire, Los Soprano... “Amb aquesta emergència de tantes sèries i de tants discursos, n’hi ha que representen el paper de la dona, però no són ni de bon tros la majoria”. I, quan hi surt, encara és la figura de la dona molt tradicional, la mare centrada en l’àmbit domèstic; però ara ja no és feliç vivint així. Ho veiem en la Carmela de Los Soprano o en el títol original de Desperate Housewifes (Dones desesperades).

El fenomen Merlí

La televisió sempre s’ha considerat el mitjà de les classes populars i el cinema, en canvi, és més considerat alta cultura. Aquests nous productes televisius de tanta qualitat, però, han estat possibles gràcies a l’aposta que han fet les televisions per cable i altres plataformes de distribució com Netflix, que és com un videoclub en línia amb més de 70 milions d’abonats a tot el món, que tot just fa un any que va aterrar a casa nostra, per la qual cosa les televisions encara es mouen “per l’imperatiu de la màxima audiència” i encara no s’ha produït el canvi formal i d’indústria.

No obstant això, a Televisió de Catalunya es fan sèries de producció pròpia que “connecten amb el públic adolescent, una de les assignatures pendents de la cadena”, assegura Mariona Visa. La sèrie Merlí sembla que ho aconsegueix. La primera temporada, emesa per TV3 l’últim trimestre de l’any passat, va obtenir una mitjana de 561.000 espectadors i un 18,3% de quota (share), segons el . La producció ha estat molt ben acollida entre els joves.

El fenomen Merlí ha tingut també unes bones audiències digitals, amb una mitjana de 125.000 reproduccions web. Atresmedia en va comprar els drets per emetre-la en castellà per a tot l’Estat.

Raquel Font, periodista. Article publicat a UOC News.

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

 

Els digitals en català baten rècords al setembre

La intensitat informativa prèvia al referèndum de l'1 d'octubre va fer que molts diaris [...]

La Universitat Cardenal Herrera organitza un congrés sobre el dret d'accés als mitjans

El Palau de Colomina de València acull de dimarts a dijous el Congrés Internacional EDIC I [...]

Convocats els 29ens premis periodístics Pica d'Estats

El Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida ha posat en marxa la 29a edició del Premi [...]

PP i PSOE acorden la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució que han acordat PP i PSOE contempla la [...]

Els periodistes gironins lliuren les 29enes Mosques de la Informació

La demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes va celebrar aquest dijous al vespre el [...]

TV3 va ser la cadena més plural en la cobertura de l'1-O i TVE la que menys

Un informe del Consell Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu durant el [...]

eldiario.es posa en marxa una secció de família, criança i conciliació

Nidos és una nova secció d'eldiario.es dedicada a parlar de maternitat, paternitat, de nous [...]

El Suprem també avala l'ERO de RTVV

La Sala Social del Tribunal Suprem considera "ajustat a dret" l'acomiadament col·lectiu dels [...]

El 21 de novembre se celebrarà la 6a Jornada Internacional de Mitjans de Proximitat

L'auditori de La Pedrera de Barcelona acollirà el 21 de novembre la sisena Jornada [...]

Agredida una periodista de RAC1 en la concentració unionista de la Diagonal

La periodista de RAC1, Anna Vallhonesta, va ser agredida aquest dimecres al vespre mentre [...]

EL + LLEGIT

 

EL + COMENTAT

 

6a Jornada Internacional de mitjans de proximitat
Tota la informació de la ciutat de Barcelona i l'àrea metropolitana a un click.