Al juliol, un membre de la brigada d’informació del CNP va colpejar violentament el fotoperiodista Jordi Borràs enmig del carrer, i ara, a final d’agost, uns manifestants convocats per Ciudadanos donen cops de puny a un càmera d’una televisió espanyola, pensant-se que era un professional de TV3. I fa uns mesos van atacar la seu de Catalunya Ràdio, per citar els tres casos més greus, però no pas els únics en el darrer any.

Certament, cal condemnar la violència “vingui d’on vingui”, però la feina dels periodistes no és fer declaracions per mirar de quedar bé amb tothom, sinó la d’informar de qui està darrere d’aquesta deliberada estratègia de coacció a la llibertat d’expressió. Una estratègia tòxica que plana pel nostre país enmig de la impunitat mediàtica atorgada per gran part dels mitjans espanyols, i per uns quants –i no pas menors– de catalans. En definitiva, es tracta de dir d’on ve el problema. Perquè ni ve de tot arreu ni és cap gran misteri saber l’origen de la irrupció de violència feixista als nostres carrers i de qui els hi dona algun tipus de cobertura (i la llista no és pas curta).

Descobrir la veritat i explicar-la a la ciutadania és i hauria de ser sempre la màxima de l’activitat de la professió periodística. Però això no és fàcil, perquè sovint incomoda a poders fàctics, polítics, econòmics i/o institucionals. Però aquesta és la feina del periodista.

En un anterior article assenyalava l’actitud poruga o directament negligent de més d’un professional –i més de dos també– que confonen el compromís en denunciar allò que atempti contra els principis democràtics amb fer “periodisme de trinxera”. De prendre part, vaja. Doncs sí. Sí cal situar-se en una banda de la línia, la de la gran majoria de ciutadanes i ciutadans que estan per la defensa dels drets i llibertats fonamentals. Aquí i arreu. I si, ai las!, resulta que a més d’unionistes, autodeterministes i d’altres, en aquesta banda també hi ha més de dos milions d’independentistes, doncs què hi farem! Res no és perfecte –disculpeu-me la ironia.

Una actitud poruga, acomodatícia o negligent que fa que alguns polítics menteixin, dia sí i dia també, impunement, sense que (quasi) ningú els posi en evidència quan són entrevistats o fan intervencions davant dels mitjans. Aquest periodisme de “copia i enganxa” declaracions no fa altra cosa que difondre i multiplicar aquestes mentides i intoxicacions. Acaben, involuntàriament o potser no tant, esdevenint instruments de difusió de la propaganda negra que patim de fa temps. Uns missatges gestats i verbalitzats per deixebles de les estratègies de manipulació de l’opinió pública del criminal Goebbels.

I no. Si algú menteix, s’ha de descobrir la mentida i posar-lo davant del mirall. On és escrit que a les societats democràtiques els carrers hagin de ser neutrals? Quin clima de fractura social hi ha a Catalunya, fora de les accions violentes d’individus d’extrema dreta? No és un insult a la intel·ligència dels televidents, lectors o oients reproduir la carallotada que l’agressió al càmera de TeleMadrid va ser feta per un “infiltrat” aliè a l’acte que havia convocat el seu partit… i no posar-la en evidència? Tant costa exigir responsabilitats a qui ha organitzat la concentració, dins la qual diversos dels seus participants han actuat violentament contra aquest professional de la informació? Ningú li va qüestionar per què, just després d’aquestes excuses de mal pagador, tornés a acusar TV3 de manipuladora, fent un assenyalament tendenciós que atorgava “raons” a les accions violentes que acabava de dir que condemnava? Tant costa analitzar les imatges i explicar què va passar? No costa tant. És posar-s’hi, això sí.

Posar-s’hi per deixar sense “oxigen” mediàtic el clima de coacció, violència, amenaces i propaganda extremista que patim.

No és tolerable que, des de fa mesos, les càmeres i micròfons dels mitjans de la CCMA hagin d’acostar-se a les concentracions o actes espanyolistes d’incògnit, sense identificatius ni logotips, per garantir la seguretat dels professionals que els porten. Els nostres mitjans nacionals i els seus professionals no s’han d’amagar de res ni de ningú. Fins quan?

El silenci ens fa còmplices.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram