El ple del Tribunal Constitucional ha estimat parcialment el recurs d’inconstitucionalitat presentat el 2006 pel Govern espanyol contra nombrosos articles, lletres i disposicions de la Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya, però només en alguns aspectes “tècnics”, per considerar-los competència de l’Estat.
En canvi, el TC determina que la Generalitat pot “regular, conformar o determinar el seu espai audiovisual” (un cop ha quedat delimitat i establert per l’Estat) i decidir “els canals digitals d’àmbit autonòmic que seran explotats pel servei públic de comunicació audiovisual televisiva o per empreses privades en règim de llicència”.
El pluralisme, garantit
L’Alt Tribunal avala que sigui el CAC l’organisme que atorgui les llicències i controli l’activitat dels adjudicataris, autoritzant les modificacions empresarials o accionarials dels prestadors, així com adoptant les mesures correctores necessàries. “Ni contradiu ni exclou l’aplicació dels criteris per al manteniment del pluralisme en el mercat audiovisual televisiu i radiofònic”, assenyala la sentència sobre la normativa catalana. De fet, afegeix que aquesta tendeix a “afavorir una major diversitat en l’oferta de continguts audiovisuals i, en conseqüència, al pluralisme dels mitjans de comunicació”.
El Constitucional també considera que la facultat del Consell de l’Audiovisual per definir els mercats de rellevància i revisar els criteris de garantia del pluralisme conforme l’evolució econòmica i tecnològica del sector “tampoc contravé la legislació bàsica estatal”.
A banda, el TC nega que l’establiment d’una taxa per l’ús de l’espai radioelèctric suposi una invasió de competències, perquè la taxa estatal i la catalana “tenen destinataris i finalitats distintes”. La primera grava els operadors de qualsevol tipus de freqüència del domini públic i té com a finalitat “exigir una prestació econòmica per la reserva de l’espai radioelèctric”. En canvi, la catalana “es refereix en exclusiva als operadors de servei de comunicació audiovisual a Catalunya i el seu abonament té com a finalitat l’obtenció de la llicència corresponent”, argumenta.
En canvi, l’Alt Tribunal considera que sí és inconstitucional i nul el règim de durada de les llicències previst en la Llei del CAC, que fixa un termini de deu anys i limita a dues les renovacions possibles. Per la seva part, la regulació estatal determina una durada de llicència de quinze anys i, sempre que es compleixin determinades condicions, un règim de renovació automàtic i indefinit.
A més, també considera nul el precepte que estableix un “criteri d’intransmissibilitat de la llicència contrari a la permissibilitat estatal”, que contempla la possibilitat de “celebrar negocis jurídics amb les llicències de comunicació atorgades sempre que s’hagi obtingut autorització prèvia i es compleixin determinades condicions”.
