Manel Sanromà (Tarragona, 1956) és promotor del domini .cat i director de la Fundació puntCAT, dedicada a gestionar i promoure el domini, impulsar la identitat catalana i la normalització de l’ús del català en l’àmbit d’internet i les TIC i a potenciar la societat de la informació catalanoparlant. Des de la seva creació l’any 2005, la Fundació ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca en l’impuls i promoció de la llengua catalana. L’últim ha estat el distintiu de la Creu de Sant Jordi, atorgat el passat mes de juliol per la Generalitat en reconeixement a la tasca de la Fundació per la cura de la identitat catalana a la xarxa i per haver contribuït a la normalització de l’ús del català en l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació.
La Fundació puntCAT ha rebut diferents distincions al llarg dels seus 18 anys de vida. La última ha estat la concessió de la Creu de Sant Jordi. Què suposa per a l’entitat aquest reconeixement?
Tothom prefereix una distinció a un clatellot, i rebre una distinció com aquesta, que a més ve del Govern del país, és una satisfacció i un honor. Val a dir que jo crec que és merescuda, sense cap mena de falsa modèstia, i que ens empeny a seguir treballant. El domini .cat és una estructura claríssima de país, de fet si tu vas pel carrer i et tapes els ulls el que t’identifica que estàs a Catalunya és que sents parlar el català. I si els obres, a part de les senyeres, el que t’identifica que estàs a Catalunya és que veus moltes botigues i llocs identificats amb el .cat. Si et passa un cotxe dels Mossos pel costat veuràs mossos.cat. Per tant és un identificador de país. Ara que les matricules ja no diuen si ets a Barcelona o Tarragona, sinó que només duen la ‘E’ d’Espanya, almenys a les botigues, restaurants i en les targetes de presentació, per exemple, tu veus .cat, i això és un símbol de país molt fort que la Fundació continuarà treballant perquè s’estengui cada vegada més.
Anem a la història. Com neix i amb quin objectiu la idea de crear un domini propi per als catalanoparlants i d’autogestionar el món digital català?
La idea és gairebé tan antiga com la popularització d’internet, en els anys 90. Internet porta associat en la seva estructura el tema dels dominis per accedir a diferents fonts d’informació i es va veure aleshores que, tal com estava organitzat, els estats tenien un domini propi. La primera idea de molts internautes catalans va ser tenir un domini propi per a Catalunya, però es va veure ràpidament que això era materialment impossible perquè l’organització que controlava els dominis havia decidit de forma molt ferma que només els estats reconeguts per les Nacions Unides tinguessin un domini de país de dues lletres; per tant aquest camí quedava pràcticament barrat. La idea del .cat va sorgir uns quants anys més tard, a finals dels 90, en què es va pensar que si no es podia tenir un domini de dos lletres se’n podria tenir un de tres que identifiqués el país, i es va veure que hi havia la possibilitat d’establir un domini per una llengua. I així va ser la idea de canviar “el passaport pel diccionari” i vam aconseguir, no de forma fàcil però molt ben travada, crear aquest domini.
El català competeix a la xarxa amb llengües molt més potents a nivell de número de parlants. Tot i així, a Viquipèdia és la vintena llengua amb més pàgines de contingut. És això mostra de la necessitat de defensar aquesta identitat digital pròpia?
Sí, jo crec que la paraula clau és identitat. Una identitat que en el món tradicional venia donada pels països o de les organitzacions polítiques i que en el món actual és molt més versàtil i fàcil de construir al voltant d’altres coses. En el cas de Catalunya, tradicionalment la identitat ha estat la llengua i això segueix sent així. I nosaltres ens hem aprofitat d’això, perquè a nivell de país s’és molt exclusiu però a nivell de llengua no hi ha exclusivitat; tu pots tenir una llengua però parlar-ne moltes i tothom en té una, i ningú pot negar la vida a una llengua. I amb aquest argument de base ho vam aconseguir. A més, aquesta identitat basada en la llengua és una identitat que traspassa fronteres i països i que és molt forta. De fet, actualment el domini .cat està creixent més fora de Catalunya que al Principat, i això és un indicador de què la identitat basada en la llengua té una força que probablement basada en el territori és molt més complicat que hi sigui.
Es podria dir per tant que la resposta davant la creació del domini .cat ha estat positiva?
Absolutament. A l’associació que es va crear per aconseguir el domini, que va derivar en l’actual Fundació puntCAT, se li va atorgar, gràcies a la col·laboració de centenars d’organitzacions, la representació d’aquesta comunitat, no basada en el carnet d’identitat ni en un cens, sinó en la utilització de la llengua; l’organisme que ens havia d’atorgar el domini ho va entendre perfectament. De fet, el domini ha funcionat gràcies a això, a què la gent l’adopta bé per això o pel negoci: hi ha empreses internacionals que tenen molts dominis i volen tenir també el .cat, però bàsicament el gruix del domini està suportat sobre la gent que se sent identificada amb la llengua catalana.
Quin és el seguiment a Catalunya del .cat, per part dels particulars i empreses, en relació als altres dominis?
En xifres generals, a Catalunya hi ha al voltat d’un milió de dominis d’internet registrats, només per gent que viu a Catalunya. D’aquests, la meitat són .com, una quarta part són .es i només 100 i pico mil són .cat, i la resta ja són d’altres. Per tant encara tenim molta feina a fer perquè aquests .cat es vegin molt més, i això és una feina que ha de fer la Fundació però que al final ha de ser la gent qui l’adopti, i que en comptes de posar-se ‘labotigadecasa.com’ es posi ‘labotigadecasa.cat’. Només val deu euros l’any i és una manera de fer identitat, de fer país i de fer comunitat.
Esquivant la impossibilitat de crear un domini .ct es va crear el .cat, amb l’objectiu que s’acabés convertit en .ct algun dia. Quin recorregut hi veuen, a aquesta línia d’acció?
Si algun dia Catalunya es constitueix en un estat independent tindrà el .ct. Això està clar perquè qui dona els dominis no és un país ni una organització governamental, sinó un organisme no governamental que és l’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) i no depèn de cap govern. Si és un país, assigna automàticament un domini de dues lletres. Per tant el .ct, en el moment en què l’Estat català fos reconegut, ja el tindria. I al revés, si no és reconegut, no el tindrà. Per tant, en aquest aspecte nosaltres com a Fundació no hi entrem ni en sortim.
En cas de ser així, la Fundació s’oferiria a gestionar el .ct?
Evidentment, des de la Fundació sempre hem dit que si algun dia Catalunya té el .ct nosaltres ens oferim a mantenir el domini .cat però a gestionar també el .ct. Perquè el domini .cat podria continuar essent un domini de llengua, i podria haver-hi gent que tingués el .cat i que no fos catalana i no volgués identificar-se per tant amb el .ct, però també ens hem ofert explícitament al Govern de la Generalitat a gestionar de forma gratuïta el .ct. I de fet pensem que seria bo que fos així, perquè seria un model en el qual la societat s’implica en la gestió d’un domini de país, cosa que normalment no passa perquè els dominis de país són els governs els que ho fan.
En un món tan canviant com és el digital i que requereix una adaptació quasi immediata als últims avenços, quins són els següents passos a seguir per consolidar el domini .cat i l’ús del català a la xarxa?
Els dominis, tal com els coneixem, estan molt lligats a la web i al correu electrònic, però si per exemple mires un vídeo de Netflix o escoltes una cançó d’Spotify, estàs utilitzant internet però no els dominis, si ho fas des del mòbil: funciona a través d’una app. A darrere hi ha internet i a darrere hi ha números i noms, però els ciutadans no veuen els dominis. Internet, doncs, és cada vegada més mòbil i cada vegada més àudio i vídeo, i tot i que jo no preveig des de la meva visió professional o tècnica que els dominis desapareguin, sí que cada vegada la web i el correu electrònic tindran una part més petita del pastís d’internet. I aquí és on la Fundació està fent i farà un esforç, amb l’objectiu d’anar cada vegada més a fer projectes allà on està la gent, que és en mòbil, àudio i vídeo, perquè aquí el català sí que continua funcionant. Al mòbil pots fer servir el català, quan sents cançons poden sonar en català i quan sents una conferència o veus un vídeo, o quan jugues a un videojoc, també pot estar en català. I aquí és on la Fundació té una feina a fer, que ja estem iniciant i fins ara no ens havíem posat massa, en defensa del català i de la tecnologia en català. Per tant aquí hi haurem d’insistir en els propers anys.
Text: Aitana Glasser / Clack
Fotos: Pol Alfageme / Clack
