Comparar la situació de la ràdio digital terrestre (coneguda com a DAB) entre països, especialment europeus, és fer una mica de trampa si no s’explica tot. Si afegim que la comparativa pren com a referència la freqüència modulada (FM), els malentesos abunden. Les comparacions de tecnologies o sistemes mediàtics poden ser molt útils i obliguen a un exercici efectiu d’anàlisi de la pròpia realitat. La riquesa de la comparació és que permet conèixer els límits i les formes en què una tecnologia, un mitjà o un sistema s’organitzen socialment. Per això mateix no poden limitar-se a ser meres descripcions o un ball de xifres.

Per començar, la ràdio a la Unió Europea no és considerada un mitjà “europeu”, en el sentit de “global” i que obligui a adoptar normatives comunes. Lluny d’això, és considerada un mitjà “local”, limitat a les fronteres de cada estat i el seu marc legal. Per aquest motiu, i a diferència de la televisió digital terrestre (TDT), la ràdio analògica no tenia una data d’apagada, en tot cas l’ha anat posant cada país per voluntat pròpia i amb possibilitat d’ajornaments diversos. Sumem-li que el DAB no estava concebut com una tecnologia de substitució, com sí que ho era el DVB (estàndard de la televisió digital). Per tant, havíem de tenir televisió digital terrestre si us plau per força i en una data límit. En el cas de la ràdio, podien conviure els dos estàndards… i anar fent. Però és que, a més, el principal rival del DAB és un estàndard que segueix essent universal, l’FM. I molta gent que la defensa i la posa d’exemple oblida que a Espanya va ser, en el seu moment, una total imposició legal que va fer ben poca gràcia als radiodifusors del moment (anys 60). La implantació de la freqüència modulada tenia una data límit i va suposar la desaparició d’algunes emissores, especialment algunes locals parroquials molt petites, però no només.

Tot plegat ve a tomb perquè comparar la situació del DAB a Espanya respecte de, per exemple, Noruega i la seva apagada analògica (que encara no és total) només pot resultar útil i tenir fonament si es parla del sistema sociomediàtic de cadascun dels països on es prenen decisions sobre el futur del seu sector radiofònic. En alguns països (Gran Bretanya) es va fomentar la implantació de la ràdio digital oferint a canvi una ampliació de la durada de les llicències de les emissores analògiques. En d’altres (cas de Noruega i altres països nòrdics), la ràdio digital és la manera que tenen nous jugadors d’entrar en el mercat radiofònic, ja saturat i/o força monopolitzat. Prou interessant resulta observar com alguns potents radiodifusors europeus aposten pel DAB en altres països on s’expandeixen (via compra, fusió o franquícia) però no en el seu d’origen. Com es pot observar, els exemples es multipliquen.

El DAB, comparat amb l’estàndard IBOC dels Estats Units, és un cas d’estudi fascinant sobre com un conjunt de característiques tècniques anomenades estàndards poden trencar o mantenir l’statu quo de la ràdio, conjuntament amb altres factors com ara l’acceptació o rebuig social, la presència o manca de sinergia amb altres indústries (l’automobilística, per citar-ne alguna) o la necessitat de disposar o no de noves freqüències en un rang diferent de l’espectre radioelèctric. I alguns d’aquests factors són darrere del (no) desenvolupament del DAB a Espanya, però també a Finlàndia o Suècia. I, com gairebé sempre que es parla de ràdio i es fan comparacions, la convivència de diversos estàndards no sembla estar entre les opcions i s’estableix la competència en termes de lluita a mort i desaparició d’un dels sistemes. L’excepció seria la ràdio híbrida, però encara no té gaire projecció pública.

Quan es parla de la “finestra d’oportunitat” d’una tecnologia, potser caldria abans comprovar que la finestra és oberta i que hi ha gent a fora esperant en actitud.

Montse Bonet Bagant, professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Article publicat en el número d’estiu 2018 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram