En Joan Salvat s’ha vist obligat a deixar la direcció del programa Sense ficció per decisions alienes al seu desig, un programa que ell mateix i el seu equip havien creat fa vuit anys, i que s’ha convertit en uns dels programes emblemàtics de la cadena. En Salvat posa fi a la seva trajectòria al capdavant del Sense ficció. Una trajectòria profundament creativa i amb una passió per la no-ficció sense prejudicis, amb ètica periodística, i amb un esperit obert a tot tipus d’històries, tant de dins com de fora de Catalunya.

Ja com a director durant quasi 25 anys del 30 minuts, en Joan, amb l’ajuda imprescindible de les productores i productors del seu equip, havia demostrat la creativitat instintiva i poc convencional, reconeixent i impulsant els talents d’un equip excepcional. Dos exemples d’entre molts serien: Balseros, nascut com a reportatge televisiu de Carles Bosch i Josep Maria Domènech per al programa, i amb la col·laboració d’una productora externa, que es va transformar (i com sempre, això no passa sense moltes complicacions i superant molts obstacles) en una pel·lícula documental nominada als Oscars; Els nens perduts de franquisme de Montse Armengou i Ricard Belis també demostrava com la passió i la creativitat desbordava els límits d’un programa que havia de lluitar a vegades amb les idees més restrictives de “serveis informatius”.

Arrencar i consolidar el Sense ficció no deu haver estat gens fàcil, quasi bé semblava un salt al buit, després de l’èxit i el prestigi ja assolit pel 30 minuts. Un programa de documentals que aspirava a fer produccions properes, obrir una finestra per a les coproduccions catalanes, i oferir a l’audiència catalana el millor dels documentals internacionals. Més de 200 programes després, amb 80 coproduccions i una trentena de produccions properes, en Joan deixa el programa Sense ficció a dalt de tot, igual com va deixar el 30 minuts. És un programa quasi bé únic en el panorama de la televisió pública europea actual, un programa setmanal en el primer canal de la televisió pública catalana i en prime time, amb documentals eclèctics, que registra unes audiències que moltes vegades superen la mitjana de la cadena.

Per a les productores catalanes de documentals, el Sense ficció ha estat –amb les coproduccions, i especialment abans de les retallades dels pressupostos– un aliat important per a l’acceptació de noves idees i la creació de projectes d’èxit nacional i internacional. En Joan ha seguit amb el seu esperit obert, curiositat enorme, i ambició discreta però fèrria, i ha connectat programes de qualitat, humans i intel·lectuals, amb audiències grans. Els últims anys sembla que han crescut els obstacles per tot arreu. Mai és fàcil per a un productor, des de fora, entendre els problemes d’un director de programa, què pot o no pot entrar en el seu projecte. I no tots els productors tindran la mateixa valoració d’aquestes negociacions. Però és indiscutible l’enorme impacte d’en Joan Salvat en fer popular, viable, i creativament viu, el gènere documental a Catalunya.

Els productors, com a homenatge al seu llegat, seguirem explicant històries de no-ficció per l’audiència que esperem segueixi fidel a aquestes històries que en Joan Salvat a través del Sense ficció ha posat a les seves pantalles durant tots aquests anys.

Moltes gràcies, Joan!

Pro-Docs, Associació de Productors de Documentals de Catalunya.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA (Productors Audiovisuals Federats).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram