linialescorts
barcelona Facebook Líniaxarxa icono twitter icono rss
Comunicació21
Cultura21
linia 20 edicions de proximitat

NOTÍCIES

Arnau Nadeu | Actualitzat el 01 Març 2017 a les 10:49

Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.

Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.

Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.

Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.

Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.

Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social... L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.

Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.

Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.

La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.

Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.

Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.

En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut... L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?

Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.

Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.

Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, però seguidament tothom. Aquí no ens han de tremolar les cames. Perquè val la pena, val molt la pena, que intentem construir un país en el qual puguem sentir que l’Estat no ens va en contra, com passa ara.

No tothom comparteix aquesta visió.
Bé, jo crec que avui a Catalunya no cal ser independentista per percebre que l’Estat espanyol ens va en contra. Qui agafa el tren cada dia sap de què parlo, per exemple. Però és veritat que cal tenir coratge per sobreposar-se a les campanyes de la por que ens fan. Que si perdràs la pensió, que si no podràs anar a visitar els teus parents de fora, que si no podràs parlar en castellà... Un seguit de ridiculeses grotesques, vaja.

Però que molta gent es creu.
És clar, perquè hi ha tota una maquinària de propaganda orientada a la política de la por. I no hi ha res més allunyat de la llibertat i de la democràcia, siguis independentista o no, que la por i l’actuació encaminada a construir una narrativa per atemorir la bona gent. És injust, a més a més. Perquè és clar que la gent pot tenir motius per estar preocupada... ¿Però que no ho està ja avui en dia per les pensions, per exemple? Qui espanta les pensions avui? No és pas l’independentisme. És un Estat espanyol que va buidant la guardiola d’una manera que tothom sap que posa en risc el sistema. I això no ho està fent l’independentisme. Ho està fent l’unionisme.

Potser s’hauria d’explicar millor, doncs.
El que ens agrada explicar sempre és que l’Estat català del futur no pot cometre l’error de l’Estat espanyol, el qual té territoris que senten que els va en contra. L’Estat català ha de ser el de tots els catalans, pensin el que pensin. Se sentin espanyols o se sentin d’un altre origen, perquè això és innegociable. Però l’Estat l’han de sentir com a propi.

Com s’aconsegueix això?
Garantint que quan necessitin de l’Estat un bon servei de Rodalies, el tinguin. Que quan necessitin de l’Estat unes bones pensions, les tinguin dignes. Que quan necessitin de l’Estat un bon salari mínim, el tinguin. Que quan necessitin tot un seguit de prestacions per competir amb altres territoris europeus on la seva administració sí que els ajuda, l’Estat respongui. Que quan exigeixin un model energètic amb uns preus de l’energia adequats, l’Estat hi sigui. Amb tot, un Estat que vetlli pels interessos de tots els catalans i que no els pregunti de quina manera pensen. Avui sabem tristament que l’Estat espanyol sí que ens pregunta si som d’una manera o d’una altra, com ha demostrat amb les beques, per exemple. ¿Per què els estudiants catalans han hagut de rebre més tard que la resta d’estudiants d’Espanya l’import de les beques al qual tenien dret?

Vostè què creu?
Per què són catalans? Aquest error que comet l’Estat espanyol de dir-nos que, per ser espanyols, primer hem de deixar de ser catalans, nosaltres no el cometrem. Aquest és el gran atractiu de construir un nou Estat independent: que el pot fer la gent, pensi el que pensi. No cal ni tan sols sentir-se catalanista per poder participar en la decisió de com serà l’Estat que governarà la teva vida. No cal. No estem davant la construcció d’un Estat identitari. Ningú et demanarà deixar-te de sentir espanyol per construir i participar activament de l’Estat català. No t’ho demanarà ningú. Al contrari, serà un Estat modern.

N’hi ha prou amb aquesta argumentació per vèncer la por de la qual parlàvem abans?
Bé, jo crec que aquesta és la fortalesa en la qual podem basar-nos per desconstruir les campanyes de la por. Per lluitar contra la propaganda injusta dissenyada per espantar la bona gent d’arreu del país. I és aquesta fortalesa la que també explica la força, encara ara, del nostre moviment, malgrat tenir-ho tot en contra.

Parlem de Barcelona, president. Aquí, als districtes més cèntrics (Ciutat Vella, Gràcia, Eixample i part de Sant Martí i Sants), el tema estrella és el turisme. Com veu aquest debat?
Nosaltres hem dit en més d’una ocasió que hem d’anar alerta amb la turismofòbia. El turisme és un sector molt important a Catalunya. Crea llocs de treball directes i indirectes. Té efectes immediats sobre el sector serveis i el primari. Els turistes es mengen els nostres enciams, la nostra carn, es beuen la nostra llet i així amb tots els productes que produïm. Compren els nostres objectes. Consumeixen cultura i oci. Compren habitatge, mobiliari... És a dir, els 18 milions de turistes que visiten Catalunya són molt importants per a la nostra economia i la creació de llocs de treball. ¿Com podem combatre el nivell d’atur que tenim si anem en contra d’un dels sectors que té capacitat de generar ocupació? Per tot plegat, jo m’oposo a la turismofòbia.

Potser hi ha llocs on els efectes negatius col·laterals pesen més que aquesta argumentació.
Bé, dit això, també estic absolutament d’acord que el turisme, com tota activitat econòmica, ha de tenir unes pautes de regulació perquè no es converteixi en la llei de la selva i perquè es vagi adaptant tot el que calgui a l’evolució del sector. Avui hi ha una part de Barcelona que percep el turisme com un problema, és cert. Per tant, hem de veure per què està passant això, què hi ha de veritat i quins canvis s’han d’impulsar. Però sempre alertant que no podem anar en contra d’un sector que encara té una gran capacitat de creació de llocs de treball i de generació de riquesa.

Precisament, la creació de llocs de treball i la generació de riquesa és la urgència més important als districtes menys cèntrics (Nou Barris i part d’Horta i Sant Andreu). En aquests barris són molts els que ja no poden pagar ni el lloguer de casa seva.
Aquest és un tema que ens preocupa molt. I treballem per explorar de quina manera podem intervenir-hi, respectant lògicament el mercat, perquè no hi hagi ni lloguers abusius ni una bombolla que exclogui part dels veïns de la possibilitat de viure al seu barri. Som conscients que hi ha una realitat que, si no la controlem, ens pot causar uns efectes perversos. Però hem de conciliar les dues coses: el dret a l’habitatge i el dret al mercat i a la propietat immobiliària.

Regular aquest mercat solucionaria el problema?
No és tant el fet de regular-lo, sinó el fet de posar incentius perquè hi hagi lloguer social. En aquest àmbit sí que les administracions, i particularment la municipal, té recursos per poder-ho fer. Segurament no pot subvencionar l’IBI, però deu poder bonificar una part d’aquest impost a canvi d’un lloguer assequible, per exemple. Bé, hi ha diverses fórmules, ara no vull destacar-ne cap en concret. El que s’ha de fer és invertir-hi molt amb diàleg, amb concertació... És un treball d’ajustament fi. És probable que el que sigui vàlid per a un barri no ho sigui per a un altre. Per tant, potser una política general per resoldre el problema no és tan convenient com la idea d’actuar zona per zona. Tot plegat demana poca demagògia i molta més efectivitat pràctica.

Últimament han firmat acords importants amb l’Ajuntament, com el de l’esperat tancament de la Model o el que permetrà fer arribar el metro als barris de la Marina. S’entén bé amb l’alcaldessa Ada Colau?
Sí, en general m’entenc bé amb el conjunt d’alcaldes i alcaldesses, i en particular amb l’alcaldessa de la capital de Catalunya. Gairebé és una obligació, però també és una convicció. Si Barcelona va bé, Catalunya va bé. I si les coses li van bé a Catalunya, a Barcelona també. Això ho hem entès tots dos i, per tant, des d’aquest punt de vista ja hem demostrat que ens podem entendre. Vostè acaba de posar alguns exemples de grans acords, dels quals n’estic molt orgullós.

En destacaria algun en particular?
El de la Model, perquè feia dècades que es reclamava i ara, sense fer gaire soroll, hem pres decisions pràctiques. Això és el que jo voldria posar en relleu, perquè són coses que sumen. Repeteixo: si Barcelona va bé, Catalunya va bé. I al revés igual.

Creu que Barcelona va bé després de dos anys de govern Colau? El seu partit a nivell local diu que veu la ciutat “degradada”, “sense rumb”... I a districtes com les Corts i Sarrià s’han viscut fenòmens, com el de les okupacions, que han aixecat polseguera en llocs gens habituats a aquestes situacions.
Jo no puc fer les funcions de cap de l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona. Jo respecto tothom i, per tant, no entraré en un debat d’anàlisi política de la ciutat. Tinc la meva opinió al respecte, lògicament, però jo visc a Girona i conec bé la realitat d’allà. La de Barcelona la conec prou bé, però crec sincerament que no em pertoca a mi entrar ara en un debat de la gestió municipal de la ciutat.

Li preguntava en tant que capital de Catalunya, perquè com deia vostè, per al país és molt important que Barcelona vagi bé.
Davant dels grans desafiaments que té el país, jo estic convençut que Barcelona no s’hi girarà d’esquena. Finalment, estic content que avui l’Ajuntament de Barcelona, després d’un període inicial que podia ser incert, estigui amb el Mobile World Congress, per exemple. Em satisfà que passi això. I és que el fet que alguns dels projectes que té el país comptin amb l’empenta de Barcelona és fonamental, perquè és una gran ciutat internacional. També estic content que Barcelona es comprometi a defensar el dret a decidir i que la seva alcaldessa participi en el Pacte Nacional pel Referèndum.

Però encara no ha posat a votació l’adhesió de la ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència.
No... [Somriu]. Però a mi sempre m’agrada veure les coses en positiu. I com que el president de la Generalitat no pot fer de cap de l’oposició d’enlloc, ni de Barcelona ni de cap altre municipi, l’obligació que té el Govern és la de col·laborar amb tots els ajuntaments. I jo crec que això també val a l’inrevés. Els ajuntaments tenen una part de responsabilitat amb el país. I més si s’és la capital de Catalunya. En aquest cas, crec que hi ha un plus de responsabilitat. Tot plegat és un win-win, i en aquest escenari ens movem.

 

Acabem preguntant al president si, una vegada finalitzi el mandat, li agradaria tornar a ser alcalde de Girona:
"Jo tota la vida em sentiré alcalde. Va ser una etapa molt feliç. Però des que sóc president de la Generalitat la meva vida ha canviat radicalment, i Girona està en molt bones mans. Si quan acabi el mandat tinc la possibilitat de fer política en majúscules, no la descarto. Però ja ho veurem. Això no interessa a ningú, perquè ja no seré president. [Somriu]"

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

Sants-Les Corts viu Sant Jordi a través de la fotografia

L’eix comercial Sants-Les Corts va posar ahir en marxa un nou concurs amb el qual vol que els [...]

El Joventut afronta amb il·lusió el ‘play-off’ d’ascens a Lleó

El Joventut començarà demà a gaudir de la recompensa a una temporada excel·lent. A dos quarts [...]

Art a peu de carrer de la mà de l’Eix Sants-Les Corts i el Districte

El districte s’ha convertit en una pinacoteca d’art. Les persianes de molts establiments de [...]

El Joventut es juga l’accés al ‘play-off’ contra l’Ibaizábal

Compte enrere per a un dels partits més importants per al Joventut. Dissabte a les 4 de la [...]

Sants-Les Corts prepara el seu primer concurs fotogràfic

Quan queda poc més d’un mes per a Sant Jordi, l’Eix Sants-Les Corts ja prepara el seu primer [...]

Els sèniors del Polo afronten les seves copes a Sant Cugat

Primers grans títols en joc. Les divisions d’honor d’hoquei herba s’aturen aquest cap de [...]

Vendrell: "Potser no tot el comerç pot subsistir, cal innovar"

Vendrell ens rep en un moment significatiu i clau per al futur de l’entitat que presideix. [...]

El Joventut recupera la forma i encadena dues victòries

El Joventut torna a prendre embranzida. Dues victòries consecutives contra l’Iraurgi a casa [...]

El Joventut encadena la quarta derrota consecutiva

El degoteig de derrotes continua. El Joventut va deixar escapar una renda i va perdre el [...]

Presenten el llibre blanc de les terrasses entre crítiques de la FAVB

El debat sobre les terrasses continua generant propostes. Recentment el Gremi de Restauració [...]

El Centre Comercial Numància tanca després de 30 anys

“Han estat moltes hores de dedicació i esforç per tirar endavant la botiga. És una pena”. [...]

‘Cortado’ rep el premi al Millor Curt als ‘Shopping&Shooting’

El CaixaForum va ser l’escenari el passat divendres 20 de gener de l’entrega dels premis [...]

EL + LLEGIT

 

HEMEROTECA