Linia Nord ed. Barcelonès Nord
barcelonesnord Facebook Líniaxarxa icono twitter icono rss
Comunicació21
Cultura21
linia 20 edicions de proximitat

NOTÍCIES

Arnau Nadeu | Actualitzat el 02 Març 2017 a les 10:22

Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.

Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.

Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.

Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.

Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.

Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social... L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.

Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.

Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.

La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.

Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.

Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.

En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut... L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?

Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.

Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.

Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, però seguidament tothom. Aquí no ens han de tremolar les cames. Perquè val la pena, val molt la pena, que intentem construir un país en el qual puguem sentir que l’Estat no ens va en contra, com passa ara.

No tothom comparteix aquesta visió.
Bé, jo crec que avui a Catalunya no cal ser independentista per percebre que l’Estat espanyol ens va en contra. Qui agafa el tren cada dia sap de què parlo, per exemple. Però és veritat que cal tenir coratge per sobreposar-se a les campanyes de la por que ens fan. Que si perdràs la pensió, que si no podràs anar a visitar els teus parents de fora, que si no podràs parlar en castellà... Un seguit de ridiculeses grotesques, vaja.

Però que molta gent es creu.
És clar, perquè hi ha tota una maquinària de propaganda orientada a la política de la por. I no hi ha res més allunyat de la llibertat i de la democràcia, siguis independentista o no, que la por i l’actuació encaminada a construir una narrativa per atemorir la bona gent. És injust, a més a més. Perquè és clar que la gent pot tenir motius per estar preocupada... ¿Però que no ho està ja avui en dia per les pensions, per exemple? Qui espanta les pensions avui? No és pas l’independentisme. És un Estat espanyol que va buidant la guardiola d’una manera que tothom sap que posa en risc el sistema. I això no ho està fent l’independentisme. Ho està fent l’unionisme.

Potser s’hauria d’explicar millor, doncs.
El que ens agrada explicar sempre és que l’Estat català del futur no pot cometre l’error de l’Estat espanyol, el qual té territoris que senten que els va en contra. L’Estat català ha de ser el de tots els catalans, pensin el que pensin. Se sentin espanyols o se sentin d’un altre origen, perquè això és innegociable. Però l’Estat l’han de sentir com a propi.

Com s’aconsegueix això?
Garantint que quan necessitin de l’Estat un bon servei de Rodalies, el tinguin. Que quan necessitin de l’Estat unes bones pensions, les tinguin dignes. Que quan necessitin de l’Estat un bon salari mínim, el tinguin. Que quan necessitin tot un seguit de prestacions per competir amb altres territoris europeus on la seva administració sí que els ajuda, l’Estat respongui. Que quan exigeixin un model energètic amb uns preus de l’energia adequats, l’Estat hi sigui. Amb tot, un Estat que vetlli pels interessos de tots els catalans i que no els pregunti de quina manera pensen. Avui sabem tristament que l’Estat espanyol sí que ens pregunta si som d’una manera o d’una altra, com ha demostrat amb les beques, per exemple. ¿Per què els estudiants catalans han hagut de rebre més tard que la resta d’estudiants d’Espanya l’import de les beques al qual tenien dret?

Vostè què creu?
Per què són catalans? Aquest error que comet l’Estat espanyol de dir-nos que, per ser espanyols, primer hem de deixar de ser catalans, nosaltres no el cometrem. Aquest és el gran atractiu de construir un nou Estat independent: que el pot fer la gent, pensi el que pensi. No cal ni tan sols sentir-se catalanista per poder participar en la decisió de com serà l’Estat que governarà la teva vida. No cal. No estem davant la construcció d’un Estat identitari. Ningú et demanarà deixar-te de sentir espanyol per construir i participar activament de l’Estat català. No t’ho demanarà ningú. Al contrari, serà un Estat modern.

N’hi ha prou amb aquesta argumentació per vèncer la por de la qual parlàvem abans?
Bé, jo crec que aquesta és la fortalesa en la qual podem basar-nos per desconstruir les campanyes de la por. Per lluitar contra la propaganda injusta dissenyada per espantar la bona gent d’arreu del país. I és aquesta fortalesa la que també explica la força, encara ara, del nostre moviment, malgrat tenir-ho tot en contra.

Parlem del Barcelonès Nord, president. Aquí s'ha patit i se segueix patint molt pels efectes de la crisi. Començant per la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Vostè es va reunir fa dies amb una representació del barri a Palau i, segons ens han dit els veïns, es va comprometre a decidir aquest mes si s'enderrocarà el bloc Venus o no. És així?
A la reunió no es va decidir si això s'havia de resoldre aquest mes o no. Vam decidir coses que segurament són més importants.

Quines?
En primer lloc, i simbòlicament, que la Mina vingui a Palau crec que és molt positiu per enviar un missatge que ens interessa a tots: la Mina té solució. Va ser una reunió per lluitar contra la resignació i el determinisme que diu que no hi ha res a fer. És enormement complex, no només és qüestió de diners i no ho podem fer sols. És veritat. Però la Mina té solució.

Com?
Amb un treball col·laboratiu. La solució no pot prescindir de la Mina. No pot venir de dalt a baix. No pot venir només d'un laboratori o d'experts, perquè els primers experts són els veïns i les entitats que fa molts anys que hi són. Del maridatge entre tots n'ha de sortir un canvi de rumb, un cop de timó, que permeti, amb molta paciència, perseverança i complicitat, que a llarg termini la Mina tingui el futur que molta gent que hi viu i que la pateix desitja. L'important és això, no si puntualment tal dia farem no sé quina cosa. Perquè s'han fet moltes coses puntuals i parcials. S'hi han abocat molts recursos i, al final, les queixes es mantenen intactes o fins i tot es van agreujant. I amb raó.

Jo diria que no han parat d'agreujar-se des de fa temps.
És per això que hem d'aixecar la mirada i entendre que no hi ha solucions parcials, automàtiques ni fórmules màgiques. No s'hi produiran canvis immediats ni profunds a curt termini. Però prefereixo que hi hagi canvis estructurals a futur que no pas retocs puntuals immediats. No ens demana això la gent. Jo crec que ens demanen que aixequem la mirada i que anem a fons.

També li demanen que visiti el barri, i vostè s'hi ha compromès. Quan hi anirà?
Encara no ho tenim decidit, però hi aniré. I potser després hi haurem de tornar. Però vull remarcar que hem de començar a entendre que estem davant d'un treball col·laboratiu que té diverses cares. La dels veïns n'és una. Però ells també han d'entendre que aquí també hi ha les administracions, i que no tot allò que vol un o que volen els altres és el que és bo. Hem de comptar amb la mirada de tots. La importància de la reunió a Palau va ser precisament aquesta.

La ciutat veïna de Santa Coloma de Gramenet també té emergències socials importants. En aquest cas, hi ha més d'un desnonament cada dia. El seu Govern està fent tot el que està a les seves mans per lluitar contra els desnonaments?
Ho està fent tot i més. De fet, hi ha qui entén, com el govern espanyol, que estem fent massa, i que ens ha portat al Tribunal Constitucional. I aquest últim també entén que estem fent massa, perquè ha donat la raó al govern espanyol i ens ha limitat una eina poderosíssima per lluitar contra les pobreses.

Em referia a l'acció del seu Govern més enllà d'aquest fet, que ja és conegut.
És que és molt important recordar-ho. Però bé, després d'aquesta sentència, a mi em va semblar que era urgent fer una gran cimera antidesnonaments i consensuar el que finalment ha acabat sent una llei que torna a donar instruments, sobretot als ajuntaments, perquè tinguin recursos per poder combatre les emergències habitacionals i la pobresa energètica.

És suficient?
Bé, ens falta tenir una política d'Estat que empenyi i obligui els grans tenidors d'habitatges ociosos, que no tenen cap mena de rendiment social i que estan en indrets on hi ha acreditada una necessitat, a mobilitzar-los en benefici de la societat. La llei de la qual li parlava respon a això, però nosaltres tenim els recursos i les competències enormement limitades. Un cop més tornem a lamentar la carència dels instruments d'Estat. Ens agradaria poder estar al costat dels ajuntaments per poder definir una política d'Estat en relació a quin model de garantia del dret a l'habitatge volem per als nostres ciutadans, que naturalment sigui conciliable amb el dret al mercat i a la propietat immobiliària.

Però actualment la situació és la que és. Com valora el què s'ha fet fins ara per fer front a aquest tipus de pobresa?
Crec que no es pot menystenir l'esforç que s'ha fet durant els anys més durs de la crisi, començant per les plataformes ciutadanes i acabant per les administracions, per mobilitzar tots els recursos possibles i impossibles per evitar que aquest país col·lapsés. Crec que ho hem de saber posar en valor. Hem sabut plantar cara prou dignament a una situació gravíssima que amenaçava de col·lapsar el nostre model i el nostre sistema. I això és mèrit de tots.

Una altra amenaça per al nostre sistema democràtic és l'augment del racisme. Fa setmanes, la regidora de Badalona Fàtima Taleb ho evidenciava amb la seva denúncia, responsabilitzant-ne, en aquest cas, Albiol. Creu que s'estan combatent amb poca fermesa els discursos com el de l'actual líder del PP català? El preocupa?
Sí, és clar que em preocupa. Quan va passar el que comenta, jo mateix vaig trucar la regidora Taleb per expressar-li la meva solidaritat, perquè davant d'això no podem abaixar la guàrdia. Perquè ens ha costat molts esforços, diners i sacrificis poder arribar a l'èxit convivencial que tenim a Catalunya amb un nivell d'immigració elevat. D'això me'n sento particularment orgullós. De pertànyer a un país que és capaç, a través de l'escola, del sistema de salut, de l'educació al carrer i de l'acció dels ajuntaments, de conciliar en tan poc temps una presència tan rellevant d'immigració a molts municipis.

Això costa molt aconseguir-ho, però molt poc carregar-s'ho.
Per això, quan es produeix una frivolització de la xenofòbia o un flirteig directe amb el racisme, nosaltres hem de denunciar-ho. I em sap molt greu que de vegades la justícia no acompanyi amb la contundència que ho hauria de fer quan algun responsable polític frivolitza o banalitza la xenofòbia. Hem de ser contundents. Hem d'expulsar de l'espai públic aquestes actituds. ¿Sap el treball que hi ha al darrere perquè després vingui un polític irresponsable i et pugui arruïnar la feina amb un eslògan o una piulada a Twitter?

[Silenci]
Em sap molt greu que hi hagi responsables polítics que encara avui continuïn flirtejant amb aquesta deriva xenòfoba. Però vaja, això també explica la seva insignificància política. Quants ajuntaments té el PP a Catalunya?

Un.
[Assenteix amb el cap]. Jo crec que amb això ja està tot explicat.

 

Acabem preguntant al president si, una vegada finalitzi el mandat, li agradaria tornar a ser alcalde de Girona:
“Jo tota la vida em sentiré alcalde. Va ser una etapa molt feliç. Però des que sóc president de la Generalitat la meva vida ha canviat radicalment, i Girona està en molt bones mans. Si quan acabi el mandat tinc la possibilitat de fer política en majúscules, no la descarto. Però ja ho veurem. Això no interessa a ningú, perquè ja no seré president. [Somriu]”

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

Laia Muñoz: “Hem d’atraure a Santa Coloma el públic de les àrees comercials"

Parlem amb Laia Muñoz en plena celebració dels 30 anys de l’Agrupació, un leitmotiv que ha [...]

La Penya vol començar a guanyar a l’ACB a la pista del Gran Canària

La classificació i els resultats de les darreres temporades diuen que serà difícil, però la [...]

Alt seguiment de l’aturada de país entre els botiguers

El comerç de proximitat del Barcelonès Nord es va sumar de manera majoritària a l’aturada de [...]

El Divina Joventut debuta a l’ACB rebent el Barça

Quilòmetre zero. La temporada a l’ACB comença aquesta nit, a partir de dos quarts de 10, de [...]

Menys cotxes en un Clàssics Tiana que no perd visitants

Els tianencs i les tianenques van poder gaudir diumenge passat de la segona edició del [...]

El repte de l’Snatt’s Sant Adrià comença a Madrid

Només queden dos dies perquè arrenqui la primera aventura de l’Snatt’s Sant Adrià a la Lliga [...]

Els botiguers escalfen motors per al segon Clàssics Tiana

L’Associació del Comerç i Serveis Tianencs (ACIST) tornarà a treure al carrer relíquies de [...]

El Joventut vol certificar avui el passi de ronda a la Champions

Molts anys després de l’última vegada, l’Olímpic serà avui escenari de competició europea. El [...]

La Penya agafa sensacions abans de la Champions

Compte enrere per al debut oficial del Divina Joventut. El conjunt de Diego Ocampo començarà [...]

La comarca es rendeix a la tapa aprofitant les Festes Majors

La fi de l’estiu és sinònim de festa al Barcelonès Nord. Un fet que, de retruc, ajuda a pair [...]

Tiana homenatja el seu medallista paralímpic del 92, Jordi Marí

El 4 de setembre del 1992 (avui fa tot just 25 anys i 3 dies), el nedador paralímpic tianenc [...]

L’Agrupació barreja música i rebaixes per animar el comerç

L’Agrupació del Comerç i la Indústria de Santa Coloma va celebrar dissabte passat una nova [...]

EL + LLEGIT

 

HEMEROTECA

L'Hemeroteca de
linianord-barcelonesnord
Octubre 2017
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dm
25 26 27 28 29 30 1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31 1 2 3 4 5