líniavallès Ed. Cerdanyola
ed. cerdanyola Facebook Líniaxarxa icono twitter icono rss
Comunicació21
Cultura21
linia 20 edicions de proximitat

NOTÍCIES

Arnau Nadeu | Actualitzat el 13 Març 2017 a les 10:05

Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.

Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.

Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.

Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.

Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.

Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social... L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.

Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.

Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.

La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.

Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.

Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.

En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut... L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?

Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.

Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.

Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, però seguidament tothom. Aquí no ens han de tremolar les cames. Perquè val la pena, val molt la pena, que intentem construir un país en el qual puguem sentir que l’Estat no ens va en contra, com passa ara.

No tothom comparteix aquesta visió.
Bé, jo crec que avui a Catalunya no cal ser independentista per percebre que l’Estat espanyol ens va en contra. Qui agafa el tren cada dia sap de què parlo, per exemple. Però és veritat que cal tenir coratge per sobreposar-se a les campanyes de la por que ens fan. Que si perdràs la pensió, que si no podràs anar a visitar els teus parents de fora, que si no podràs parlar en castellà... Un seguit de ridiculeses grotesques, vaja.

Però que molta gent es creu.
És clar, perquè hi ha tota una maquinària de propaganda orientada a la política de la por. I no hi ha res més allunyat de la llibertat i de la democràcia, siguis independentista o no, que la por i l’actuació encaminada a construir una narrativa per atemorir la bona gent. És injust, a més a més. Perquè és clar que la gent pot tenir motius per estar preocupada... ¿Però que no ho està ja avui en dia per les pensions, per exemple? Qui espanta les pensions avui? No és pas l’independentisme. És un Estat espanyol que va buidant la guardiola d’una manera que tothom sap que posa en risc el sistema. I això no ho està fent l’independentisme. Ho està fent l’unionisme.

Potser s’hauria d’explicar millor, doncs.
El que ens agrada explicar sempre és que l’Estat català del futur no pot cometre l’error de l’Estat espanyol, el qual té territoris que senten que els va en contra. L’Estat català ha de ser el de tots els catalans, pensin el que pensin. Se sentin espanyols o se sentin d’un altre origen, perquè això és innegociable. Però l’Estat l’han de sentir com a propi.

Com s’aconsegueix això?
Garantint que quan necessitin de l’Estat un bon servei de Rodalies, el tinguin. Que quan necessitin de l’Estat unes bones pensions, les tinguin dignes. Que quan necessitin de l’Estat un bon salari mínim, el tinguin. Que quan necessitin tot un seguit de prestacions per competir amb altres territoris europeus on la seva administració sí que els ajuda, l’Estat respongui. Que quan exigeixin un model energètic amb uns preus de l’energia adequats, l’Estat hi sigui. Amb tot, un Estat que vetlli pels interessos de tots els catalans i que no els pregunti de quina manera pensen. Avui sabem tristament que l’Estat espanyol sí que ens pregunta si som d’una manera o d’una altra, com ha demostrat amb les beques, per exemple. ¿Per què els estudiants catalans han hagut de rebre més tard que la resta d’estudiants d’Espanya l’import de les beques al qual tenien dret?

Vostè què creu?
Per què són catalans? Aquest error que comet l’Estat espanyol de dir-nos que, per ser espanyols, primer hem de deixar de ser catalans, nosaltres no el cometrem. Aquest és el gran atractiu de construir un nou Estat independent: que el pot fer la gent, pensi el que pensi. No cal ni tan sols sentir-se catalanista per poder participar en la decisió de com serà l’Estat que governarà la teva vida. No cal. No estem davant la construcció d’un Estat identitari. Ningú et demanarà deixar-te de sentir espanyol per construir i participar activament de l’Estat català. No t’ho demanarà ningú. Al contrari, serà un Estat modern.

N’hi ha prou amb aquesta argumentació per vèncer la por de la qual parlàvem abans?
Bé, jo crec que aquesta és la fortalesa en la qual podem basar-nos per desconstruir les campanyes de la por. Per lluitar contra la propaganda injusta dissenyada per espantar la bona gent d’arreu del país. I és aquesta fortalesa la que també explica la força, encara ara, del nostre moviment, malgrat tenir-ho tot en contra.

Parlem del Vallès Occidental, president, i concretament de Sabadell i de la zona de Cerdanyola. Aquí creix la preocupació per la sanitat pública. Les queixes per la saturació que pateixen les urgències d’hospitals com el Parc Taulí ho evidencien. En aquests casos, la sanitat pública està al límit?
No, al límit no ho està. L’atenció mèdica és molt bona i la satisfacció dels usuaris és alta. Però és veritat que les condicions en què estan les urgències, en particular les del Parc Taulí, per exemple, requereixen que hi fem una mirada. Per això estem fent el Pla d’Urgències, perquè sabem que això és un problema estructural. No es tracta de puntes ni només passa al Parc Taulí. Tenim un problema estructural amb les urgències i l’hem de resoldre, no diré per sempre, però sí per una bona temporada. Hi estem treballant i ja s’està avançant molt.

Per què servirà aquest pla?
A partir d’aquest estudi definirem accions d’inversió, de millora d’alguns centres perquè puguin absorbir un tipus d’urgències que potser no cal que vagin als hospitals i prendrem decisions de relleu que canviaran el paisatge del mapa de les urgències a Catalunya. I, per tant, aquesta sensació de col·lapse, entre cometes, que es pot tenir, no només no es tindrà, sinó que no hi haurà motius per tenir-la.

Creu que només és una sensació?
Miri, tot i les mancances que pugui tenir la nostra infraestructura sanitària, el model de Salut de Catalunya és dels millors del món. Vénen altres països a veure el nostre model. Avui una persona de la sanitat pública a Catalunya pot ser operada pel robot més avançat del món. I això salva vides. A servei de qui? No només d’una elit que s’ho pot pagar, sinó de tothom. Aquest és el veritable valor que té el sistema. I això no només no ha col·lapsat, sinó que ha anat a més.

Els professionals s’hi deixen la pell.
I tant, i jo vull agrair-los l’esforç enorme que han fet en aquests anys difícils, però també la valentia de les administracions precedents, que han hagut de prendre decisions molt dures per garantir la sostenibilitat d’aquest sistema. I això no ha anat en detriment del servei sanitari. Avui som aquí i podem començar a plantejar inversions perquè s’ha fet una bona feina prèviament.

A la comarca veïna, al Vallès Oriental, han patit molt les deficiències del servei de Rodalies, amb unes línies, com l’R3, que deixen molt que desitjar. Hi ha marge de millora amb les competències actuals de la Generalitat?
Hem esgotat tot el marge de millora. Hem reclamat el traspàs i ens han dit que no. Ens han demanat reiteradament confiança en les inversions de l’Estat i no les han complert. Per tant, ¿ara ens han de tornar a venir amb un tercer anunci de Pla de Rodalies que tornaran a incomplir? Crec que no.

Però l’Estat, com deia vostè, es nega al traspàs. Per tant, què es pot fer més des de la Generalitat? Què els pot dir als usuaris vallesans que dia rere dia pateixen les conseqüències d’un mal servei de trens?
Que vagin a votar al referèndum, que votin que sí i que donin a aquest país les eines d’Estat per poder finalment governar els seus trens. I no ho dic perquè sí. Li puc posar un exemple que demostra que quan ho gestionem nosaltres ho fem millor.

Endavant.
El tren de la Pobla. Aquesta línia, que l’operava Renfe i que fins i tot s’havia plantejat tancar-la anys enrere, la vam agafar nosaltres i el nombre d’usuaris s’ha multiplicat per milers. Avui és una línia que no només és puntual i que té trens nous, sinó que ha registrat un creixement del servei d’un 85%. Hi ha 110.000 usuaris nous. És un exemple clarificador. La mateixa línia, gestionada per uns té uns resultats i per nosaltres uns altres. Amb un Estat podríem garantir als usuaris de les línies del Vallès un millor servei. Perquè ja ho hem demostrat en casos com aquest.

Ara per ara, però, i sense Estat propi, què s’hi pot fer?
Hi ha grups polítics, com el PSC, Ciutadans i el PP, que diuen que davant d’això ens hem de resignar. Defensen que no hi ha res a fer i que ja vindrà un dia un govern espanyol que complirà amb el que promet. Però jo crec que als ciutadans de Catalunya no se’ls pot dir que es resignin. No. Ja s’ha acabat això. El que hem de fer és dotar-nos d’un Estat propi que ens permeti fer les coses millor. És tan senzill com això. Sé que em reitero, però és que no hi ha altra solució.

Els vallesans també han patit durant aquests anys de crisi un degoteig d’ERO i de tancaments de plantes i fàbriques. Quin és el seu full de ruta per rellançar el potencial industrial d’aquest territori i del país en el seu conjunt?
Claríssim. Actualment, del total del PIB de Catalunya, més o menys el 20% és industrial. Nosaltres volem arribar al 25% l’any 2020. L’objectiu que la Unió Europea fixa per a aquell any és del 20%, i nosaltres ja el tenim. Per tant, ens marquem la fita d’arribar al 25%.

Amb quin tipus d’indústria?
Precisament, a finals de febrer en visitava alguns exemples a Granollers i Canovelles: empreses basades en la nova indústria. Indústria neta, edificada sobre una base tecnològica important, que generi llocs de treball d’alta qualitat i, sobretot, molt internacionalitzada. És en aquest últim aspecte en el qual el Govern juga, i diria que molt bé, les seves cartes a través de les oficines d’Acció escampades arreu del món.

Les polèmiques “ambaixades”, segons alguns.
Sí, això que ridiculitzen amb les ambaixades. ¿D’on es pensen que surten els contractes de moltes empreses? De l’acció que fan els professionals que tenim escampats arreu del món en aquelles regions que o bé compren o bé inverteixen. Són bàsicament oficines comercials que ajuden les PIME catalanes a exportar. I avui dia podem dir, finalment, que de l’any 2008 ençà Catalunya ven més a fora que a l’Estat espanyol.

Això és un indicador de fortalesa.
Exacte. I si fem més competitiu el nostre país, amb infraestructures i mobilitat de primer ordre, la nostra indústria podrà competir, com a mínim en igualtat de condicions, amb altres regions europees o del món que també volen vendre a fora. Però necessitem un Estat que en sigui soci, que no es basi només en els contactes diplomàtics dels caps d’Estat per fer contractes, sinó que empenyi les PIME, per petites que siguin, a ser líders o a competir al món.

Com ja fan des de la Generalitat, segons explica, amb les oficines que tenen repartides arreu del món.
Sí, la xarxa d’oficines d’Acció és determinant per acompanyar les PIME en aquest esforç d’internacionalització. Els resultats són a la vista. Li posaré només una última dada. Més del 31% de la inversió estrangera directa a Espanya en el període 2011-2016 s’ha fet a Catalunya, quan tenim el 16% de la població i el 19% del PIB espanyol. I tot plegat sense tenir un Estat a favor. Imagini’s.

 

Acabem preguntant al president si, una vegada finalitzi el mandat, li agradaria tornar a ser alcalde de Girona:
“Jo tota la vida em sentiré alcalde. Va ser una etapa molt feliç. Però des que sóc president de la Generalitat la meva vida ha canviat radicalment, i Girona està en molt bones mans. Si quan acabi el mandat tinc la possibilitat de fer política en majúscules, no la descarto. Però ja ho veurem. Això no interessa a ningú, perquè ja no seré president. [Somriu]”

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

La botiga Dandara té el millor aparador de tota la comarca

La 47a edició del concurs l’Aparador, organitzat per la Cambra de Comerç de Sabadell amb la [...]

Cara i creu per als Rookies després de la primera volta

Una de freda i una de calenta. Quan ja hem sobrepassat l’equador de la competició, els [...]

Barberà es marca com a objectiu potenciar el Mercadet

Té més de 50 anys d’història i molts veïns hi han comprat articles de tot tipus al llarg de [...]

El Cerdanyola FC encadena tres derrotes i s’apropa al descens

Segona mala ratxa de la temporada. El Cerdanyola FC ha encadenat tres derrotes per tancar el [...]

El Cerdanyola tancarà el mes contra Palamós i Sabadell B

El Cerdanyola FC tindrà un petit parèntesi de dos partits abans que el calendari comenci a [...]

Els botiguers afronten les rebaixes esperonats per un bon Nadal

En plena digestió dels torrons els comerciants han començat unes rebaixes que esperen que [...]

Els botiguers, esperonats per les bones previsions de cara a Nadal

Per al petit comerç, Nadal és la revàlida que mostra si s’està remant en la bona direcció o [...]

El Cerdanyola FC vol fugir de la zona baixa abans de finals d’any

El 2016 toca a la seva fi i el Cerdanyola continua més a prop de les posicions de perill del [...]

Cerdanyola reivindica el bolet com a ‘delicatessen’ culinària

Cerdanyola va celebrar del 28 d’octubre al 6 de novembre les seves onzenes Jornades [...]

El Cerdanyola vol fer-se fort a casa per fugir de la zona baixa

En una categoria tan exigent com la Tercera divisió és fonamental puntuar a casa. Les [...]

El Firestoc punxa i els botiguers volen canvis en el seu format

Cerdanyola va viure una nova edició del Firestoc de tardor el passat diumenge dia 2 d’octubre [...]

El Cerdanyola FC presenta els seus equips aquest dimecres

La tarda de demà passat serà un moment molt especial per al club. Malgrat que les [...]