Ben aviat es compliran quatre anys des que la prestigiosa revista Wired va presentar una portada lapidària: el web és mort. Va generar un gran debat entre experts en línia, els quals van concloure que no és així, ja que el web és la base de tota estratègia digital. Llavors, què passa amb el format paper, encara uns segles més antic?
Moltíssim s’ha escrit sobre aquest tema, des de Bill Gates vaticinant en els 90 que “en deu anys ningú llegirà diaris” fins al prestigiós The Economist amb l’article Qui va matar el diari en paper? (2006). No obstant això, els fatalistes no va semblar que tinguessin ni massa present ni futur.
La informació que difon la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals de Catalunya ens afirma que a casa nostra hi ha més de 500 publicacions d’informació general (de pagament o gratuïtes) i digitals. La immensa majoria són de cobertura comarcal i local, quasi totes de difusió setmanal com a mínim
La influència d’aquest tipus de mitjans és encara més latent en els estudis publicats tant per l’associació AMIC com per Premsa Comarcal. Els seus llibres blancs o informes irrebatibles (realitzats per universitats i professionals de gran prestigi) ens parlen de l’avantatge de ser local: un 39% dels entrevistats en aquests estudis diu llegir-los cada dia, a diferència del 22% que prefereix diaris de cobertura nacional o estatal.
A més, s’atribueixen tres qualitats en què els periòdics comarcals i locals estan per sobre qualsevol altre format de mitjà de comunicació: representar la localitat, informar de la zona, i proximitat amb la comunitat. Bastant curiós aquest últim punt, normalment més atribuït a ràdios i televisions locals i/o comunitàries i ara a les xarxes socials.
Més enllà de les enquestes i del contingut dels estudis –que Comunicació 21 difon a bastament–, hi ha dos factors addicionals que enforteixen el compromís dels habitants de la comarca amb la seva publicació local. El primer és la tradició; la majoria de la gent ha crescut al costat d’aquests mitjans i més d’algun té ‘gravades a foc’ portades de fets històrics locals. I el segon és l’estil, sigui formal o no; la particular forma de lliurar les notícies també és un factor que permet encapritxar-se amb ‘el diari de la meva comuna’. Mireu sinó com se segueix una campanya electoral des de la premsa nacional o des de la local. Fàcil de veure-hi les diferències.
I si realment mor el paper en el futur? Els experts en branding poden adduir que el pes de la marca i la integració amb la comunitat faciliten un possible canvi de format. La clau és convidar els lectors a fer junts cada pas, tal com es va fer amb les visites al lloc web del mitjà i s’està fent amb la creixent aparició d’aplicacions mòbils informatives i eines socials.
Sembla que amb això es compleix el presagi realitzat fa cent anys en un dels mitjans locals dels més antics del país (tinc escrit que era una publicació badalonina, potser El Eco de Badalona) quan en la seva primera editorial va concloure: “La forma en què avui ens lliurem al públic no és definitiva. Variarà tan aviat com n’hàgim trobat una millor”.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
