Els ciutadans ens havíem acostumat a poder disposar de premsa, ràdio i televisió amb una proposta editorial de continguts rigorosos, ben pensats i elaborats, i centrats en els temes capitals per a l’opinió pública. Al seu costat, certament, sempre han existit mitjans que proporcionen una agenda farcida de continguts banals, sovint mal editats però de gran atractiu d’audiència, que hem sobrenomenat com a “premsa popular” o “premsa groga” i “televisió escombraria”.

El desplegament d’internet, en principi neutral, ha afavorit l’aparició de moltes iniciatives periodístiques i comunicatives d’un i altre to, i moltes que es troben a mig camí. Si això ha resultat beneficiós perquè augmenta la democratització de la informació, també és cert que ha generat un nou marc econòmic que té efectes dràstics sobre la indústria dels mitjans, afavorint la competència per obtenir usuaris al preu que sigui, és a dir, amb continguts banals que omplen els mitjans digitals.

La multiplicació de webs i aplicacions ha dispersat l’audiència, i amb això la capacitat de generar ingressos per accedir als continguts i per publicitat. Pagar per la informació és un propòsit que poca gent es planteja: el Digital News Report 2016, estudi de referència publicat pel Reuters Institute for the Study of Journalism, informa que només al voltant del 10% de la població de la majoria dels països (Espanya se situa en aquesta xifra) ha pagat per accedir a notícies en suports digitals, i per un import aproximat de 50 euros anuals. I pel cantó de la publicitat, entre Google i Facebook es reparteixen el 75% de la inversió en suports digitals, i això deixa ben poc espai per als centenars de mitjans que poblen la xarxa de cada país.

Aquesta doble pinça afecta de ple les empreses periodístiques, que no troben la manera de compensar amb ingressos digitals la reducció de la facturació per vendes i per publicitat de les edicions en paper. Si fa uns anys van provar amb els murs de pagament, després amb el digital first, que van modular amb el mobile first quan han vist que una gran part dels lectors els entren pels telèfons mòbils, ara hem entrat en una nova fase: el social media first. En aquesta nova època, els mitjans cedeixen als cants de sirena que els arriben dels Facebook, Snapchat, Google o Apple, que els prometen audiències milionàries i ingressos publicitaris si publiquen directament una part del contingut als Instant Articles i similars. I els grans mitjans de referència dels Estats Units i d’arreu s’hi han apuntat, no només els “populistes” o “grocs” com BuzzFeed i altres que basen el negoci en els continguts esquer (clickbaits).

Però per si no hi ha prou dificultats per mantenir la viabilitat de la premsa rigorosa, del costat de la televisió també afloren les tensions de l’era digital. El groguisme fa anys que s’hi va establir, pràcticament des que amb els audímetres es pot mesurar l’audiència de cada programa i part de programa. Per tant, a la recerca de la màxima eficiència econòmica, les programacions s’han omplert de continguts a cop d’equació cost/rendiment, amb el resultat que tots coneixem… i de retruc emportant-se per davant la viabilitat de les televisions públiques. Ara hi sumem la possibilitat d’accedir a continguts de productores i de qualsevol que té una càmera (o sigui tothom) a través de múltiples plataformes legals i no legals que capturen una part creixent de l’audiència (sobretot joves) i de retruc de la despesa en publicitat audiovisual.

En aquest escenari, els mitjans tradicionals, però també els nascuts digitals, es veuen obligats a reaccionar. Les dades del Digital News Report 2016 mostren que a la majoria dels països són encara els diaris i televisions “de tota la vida” els més usats per la població, i pocs dels nous entren als rànquings dels més seguits (The Huffington Post, Yahoo, BuzzFeed, elconfidencial.com i eldiario.es a Espanya). L’estudi indica que el 69% de la població dels països analitzats accedeix a les notícies via marques de premsa, el 62% també via marques de televisió i el 45% via mitjans nadius digitals.

Però l’estudi també assenyala que cada cop és més gran el nombre d’usuaris que hi accedeix a través de xarxes socials i no dels recursos propis dels mitjans. Amb tota probabilitat, aquesta xifra augmenta pels usuaris esporàdics, aquells que arriben al mitjà per un enllaç o els fils de notícies d’una xarxa, mentre que els lectors habituals mantenen l’hàbit de navegar per la web o aplicació. Ara bé, mentre el sector se segueixi regint per un indicador tan nefast com el d’usuaris únics mensuals, que realment poc aporta a la capacitat de generar ingressos, i no adopti mètriques d’atenció i d’intensitat d’ús, que posa en valor l’esforç i solidesa de la proposta editorial del mitjà, les empreses estan abocades a produir continguts de baix interès informatiu però d’àmplia difusió. En podem dir premsa groga digital.

I de passada, amb una dependència cada cop més intensa de les empreses propietàries de les xarxes socials, sobretot de les seves arbitrarietats a l’hora de primar la presència destacada d’uns o altres continguts i a l’hora d’establir el règim econòmic amb els proveïdors de continguts. Que això acabaran sent els mitjans periodístics. Però d’això en parlarem en un altre article. De moment, podeu buscar qualsevol de les conferències i articles d’Emily Bell sobre el tema.

Joan Maria Corbella. Professor de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Columna publicada en el núm. 4 de la revista Comunicació 21 (estiu 2016).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram