Fa pocs dies finalitzava, amb un incontestable èxit de públic, la fira comercial dels videojocs BCN Games World. Una fira de presentació de novetats mundials que s’ha organitzat a Barcelona després de marxar de Madrid, sumant-se al congrés internacional Gamelab, que aterrà fa uns anys al nostre país, després d’una encertada negociació del llavors director de l’ICEC, Fèlix Riera.
Aquests dos esdeveniments certifiquen i alhora dinamitzen la plaça de Barcelona com a hub del sector de videojocs; més encara si hi sumem el mateix Mobile World Congress i el paral·lel 4YFN, destinat a les start-ups, on aquest sector hi té un paper destacat. De fet, una quarta part de les empreses de videojocs existents a l’actual Estat espanyol les tenim aquí, malgrat la política de moltes multinacionals de tenir la seu peninsular a Madrid, amb alguna comptada excepció com és el cas de l’important estudi que té Ubisoft a Catalunya. Comptem amb una indústria en continu creixement, que compta amb empreses de prestigi internacional que tenen establerts acords amb les grans multinacionals del negoci digital, des de Sony a Apple, amb noms con Novarama o Digital Legends. I a nivell formatiu, disposem d’una dotzena de centres amb oferta de graus i postgraus sobre videojocs que aportaran en els propers anys prop d’un miler de titulats universitaris al mercat.
La dimensió econòmica dels videojocs és prou coneguda. Ja fa anys que escoltem el missatge que ha superat al negoci del cinema. La xifra de diners que mouen els videojocs al món és estratosfèrica, situant-se al voltant dels 100.000 milions d’euros i no para d’augmentar.
El fet és, però, que al nostre país a aquest sector li cal normalitzar-se en tres àmbits claus. El primer és el social. Els videojocs són un importantíssim sector de la creació que influeix i es relaciona amb el conjunt de les indústries de la cultura i la comunicació, amb exemples ben propers i recents com la decidida entrada del grup Mediapro en el negoci de l’organització i retransmissió de les competicions d’eSports. Però encara és vist amb recel, com una mena de factor negatiu en les dinàmiques familiars i no com un element aliat de l’aprenentatge d’aptituds, i en eina de socialització i educativa. El sector dels videojocs sempre ha estat amatent a la seva responsabilitat social, impulsant per autoregulació un sistema de catalogació obligatori dels seus productes a nivell de recomanació d’edats i d’identificació de continguts que poden ser ofensius, el codi PEGI, que posteriorment ha estat adoptat parcialment pel sector de l’exhibició cinematogràfica.
El segon àmbit pendent de normalització és el de les polítiques públiques. Caldria que se li reconegués definitivament el seu paper clau d’indústria cultural i no només tecnològica, que potser ha de ser una potent aliada de la resta, i que com les altres necessita també d’instruments de suport fiscal i a la seva internacionalització, sigui directament o via coproduccions. Una mostra d’aquesta importantíssima doble dimensió cultural i econòmica la tenim en la propera estrena del film basat en la nissaga Assassin’s Creed, coproduït per una de les major nord-americanes i la gran multinacional francesa creadora d’aquest videojoc: Ubisoft. El 2007 vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del tràiler de la seva primera versió a París, i no pas en cap fira de videojocs, sinó en un congrés professional del món de la creació digital i dels efectes especials, París FX (actualment denominat Paris Images Digital Summit) al costat de pel·lícules, sèries de ficció o films d’animació. Una visió estratègica ben consolidada que hauríem d’assumir aquí com a pròpia, tot i els avenços assenyalats a l’inici de l’article. Fa anys que França no només aposta decididament pels videojocs, sinó que els ha homologat normativament amb les polítiques d’impuls i suport aplicats a la resta de la indústria cinematogràfica i audiovisual. El mateix CNC (una mena d’ICEC de talla XXXL) hi destina en suports directes prop de 4 milions d’euros, que superarien els 10 milions si li sumem les deduccions fiscals que hi gestionen en favor seu.
I la tercera normalització pendent… és lingüística. La situació és lleugerament millor que la lamentable situació de l’oferta de cinema en català, però molt lluny del que hi pertocaria. Segons un estudi de la Plataforma per la Llengua, només el 9% dels videojocs estan disponibles en català, xifra que arriba al 15% en els produïts a l’Estat espanyol, segons dades del sector. Pocs dies abans del BCN Games World en sortia un, Aragami, creat per una nova empresa sorgida de la incubadora GameBCN. Aquesta notícia, ben positiva per moltes raons, és però una meritòria excepció dins l’oferta de videojocs en català per a consoles.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
