Moltes vegades creiem que el sorgiment de noves tecnologies porta en si mateix canvis automàtics, sense reparar en allò que va demandar la seva invenció, o fins i tot la seva aplicació en la vida quotidiana. A la premsa de proximitat els preocupa el canvi tecnològic perquè saben que la immediatesa ja passa per aquí. I el futur porta el segell digital.

Bona prova d’això són els dos estudis d’alt nivell encarregats per l’Associació de Mitjans de Comunicació i Informació (AMIC), que corresponen al Premi de Recerca en Model de Negoci per a Periodisme de Proximitat, que patrocina Banc Sabadell i que va guanyar un equip de la UAB encapçalat per la doctora Carmina Crusafont, i un estudi sobre la digitalització de la premsa de proximitat, que ha d’incloure l’anàlisi de la situació actual i unes conclusions de les millors vies a seguir a curt i a mig termini, realitzat per investigadors de la UVic.

I és que parlar de canvi tecnològic obliga a discutir el sentit d’una realitat social que reclama ruptura o almenys metamorfosi en el periodisme en general, però sobretot en el local. “No ha estat la impremta la que per si mateixa ha canviat Europa, sinó el vincle entre la impremta i el profund moviment de reconeixement exercit per l’Església catòlica. És la Reforma la que ha donat el sentit a la impremta, i no la impremta la que ha permès la Reforma”. Wolton, 2000: 39. Fixeu-vos si ve de lluny.

Si parlar del passat és algunes vegades nostàlgic, del futur, comunament temerari, fer-ho del present és una mica enganyós, encara que resulten obligats cadascun dels tres temps, per donar-li sentit, anunciar sense profetitzar, i entendre’ns aquí i ara, sobre el tema que sigui. És per això que, malgrat l’inesgotable que sembla ser la realitat actual, sobretot pel que fa a les noves tecnologies, hem d’abonar la discussió que s’ha desfermat respecte el present i futur del nou periodisme digital que s’esmenta des de fa pel cap baix 20 anys, i del que, segons alguns, ni tan sols ha començat a prendre forma.

Si com diuen un grupet de gurus, l’aparició del periodisme digital vindrà no només a desplaçar, sinó a fer desaparèixer el periodisme imprès, és una cosa que, de moment, poc ha d’interessar els editors de mitjans de proximitat. El que ha de preocupar és com vivim el canvi, quin serà el millor camí a seguir i si hi ha drecera. Als editors i periodistes de l’anomenada premsa de casa el que els ha de preocupar principalment és el context en què sorgeix aquest nou periodisme que s’està forjant, les diferències respecte a l’imprès, i sobretot, allò que el distingeix de qualsevol altra experiència comunicativa anterior. Per tant, cap a on hauria d’apuntar pel que fa als mitjans alternatius independents, que en són molts també a casa nostra.

Repasso el meu arxiu per intentar reforçar la meva tesi. Extrec algunes perles. Els efectes de la mutació del sistema econòmico-social s’han deixat sentir en tots els àmbits de la vida humana. Un d’ells és la manera de pensar i fer periodisme. “Internet no és un suport més; significa el final del periodisme tal com s’ha viscut fins ara”, s’avança a dir Jean-François Fogel. Per la seva banda, Ignacio Ramonet esgrimeix una forta metàfora: “El planeta Mitjans viu una commoció d’una intensitat mai abans coneguda. L’impacte del meteorit Internet, comparable al que va fer desaparèixer els dinosaures, està provocant un canvi radical de tot l’ecosistema mediàtic”.

A la part alta d’aquestes dues visions s’anuncia tempesta, un tsunami informatiu que tot ho esfondra, que devora plataformes consolidades com la impresa . Així, doncs, sense caure en la fràgil temptació de profetitzar sobre si internet farà desaparèixer o no el format imprès del periodisme, cal fer un breu recompte d’alguns elements propis que constitueixen i, sobretot, distingeixen el periodisme de la premsa de proximitat catalana de qualsevol altre, i en el món digital no ha de ser gens menys.

Octavio Solís, en el seu llibre Cap a un nou periodisme, ens diu que alguns editors s’han vist obligats, abans que convençuts, a incardinar-se en el periodisme digital, ja que fins aquest moment, internet és “un espai que opera sota una lògica comercial completament diferent de tot l’anterior. Encara no hi ha lleis que expliquin el seu comportament econòmic. Provoca severa angoixa i incertesa”. I posa l’exemple de Robert Murdoch (un dels empresaris de la comunicació més importants del món) president de News Corporation, quan diu que “sóc un immigrant en l’univers digital. Jo no he patit la síndrome d’abstinència d’internet, ni vaig mamar d’un ordinador. En lloc d’això, he crescut en un món tremendament centralitzat, on les notícies i la informació les controlaven molt de prop alguns directors”.

I continua Solís: “D’una banda l’imperatiu econòmic ha començat a cosificar la producció de continguts, el que resulta paradoxal, ja que mentre la comunicació s’ha convertit avui en dia en un dels pilars de tots els sistemes democràtics, ha passat a ser una màquina informativa, sobretot des dels emporis i monopolis de la comunicació. D’altra banda, la convergència permet ampliar els formats i les formes de transmissió dels missatges. Aquí es fa palesa aquella idea d’un dels més grans teòrics de la comunicació, Marshall McLuhan: el mitjà és el missatge”.

Com ofereix la premsa local i comarcal aquest missatge? La millor manera d’entendre què barregem dins el morter del periodisme que volen els catalans és amb una cita del llibre de Ramonet esmentat abans, en al·lusió a la publicació impresa alemanya Die Zeit, la qual es trobava en el seu millor moment de vendes; al dubte sobre quin era el seu secret, el seu director, Giovanni di Lorenzo, va respondre: “Molt senzill, estudiar les necessitats del lector, ignorar tots els consells dels experts en mitjans de comunicació, renunciar a les modes i continuar publicant articles llargs, documentats, seriosos i fins i tot difícils”. El seu objectiu principal va ser anar a contracorrent de tot el que en aquest moment es fa.

Deixar de banda aquell periodisme que tothom fa i oferir a un públic particular un tipus de textos que contrasten amb tot els mitjans informatius i editorials ha estat el segell inconfusible de la premsa local. Cal no oblidar que la funció del periòdic tradicional de Catalunya no només és informar, sinó ajudar el lector a entendre la seva realitat social i política, alhora que serveix per reafirmar una visió del món tot ajudant a ampliar l’horitzó ideològic.

Vet aquí, doncs, que el món digital –exigent, ràpid i innovador– s’adapta com un guant al periodisme que tradicionalment ha estat puntal dels mitjans comarcals i locals catalans. Som davant d’un canvi de mètode, no pas de continguts. En un context en què s’ha desdibuixat la línia editorial de molts periòdics, en què la informació a escala estatal és més una mercaderia, en què circulen les dades abans que el contingut, del que es tracta és de continuar l’aposta per un periodisme local honest i d’investigació, i d’opinió. Per a mi són molt importants els articles d’opinió en els mitjans de proximitat; en primer lloc garanteixen una oferta específica, adreçada a un públic particular, amb articles ben elaborats, que no siguin devorats pel flux constant d’informació, ja que a diferència d’una nota informativa, el text d’opinió pot publicar-se diversos dies posteriors a l’esdeveniment i no requereix una estructura complexa com l’elaboració de notes informatives o el reportatge. I en el món d’internet, on no hi ha preu del paper ni de la impressió, obrir l’altaveu del mitjà a l’opinió del ciutadà és oli en un llum per la publicació i per a la comunitat a la qual va dirigida. L’aposta per internet té força avantatges.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram