Properament la cadena RTL emetrà una sèrie romàntica en prime time sobre les relacions sentimentals de Joseph Goebbels, amb la participació de diversos personatges estretament vinculats amb la seva vida privada, entre ells el mateix Adolf Hitler.

No, no. No s’ho creguin. Aquesta ficció televisiva no existeix… a Alemanya, però Telecinco sí ha produït i emès una cosa ben semblant: Lo que escondían sus ojos, amb Ramón Serrano Suñer com a protagonista. La provocació inicial de l’article no és gens casual: els dos criminals no només compartien una mateixa ideologia genocida, sinó que biogràficament tenen altres punts en comú, com una intensa dedicació a fer de la propaganda política una eina de manipulació col·lectiva al servei del mal… i a amagar la seva vida privada sota una capa de “respectabilitat” social.

Parlem d’un dels principals responsables de l’estreta col·laboració espanyola amb el règim nazi, que suposà l’extermini de milers d’exiliats de la guerra d’Espanya a Mauthausen, i de la mateixa detenció del president Companys per la Gestapo a França, per acabar sent torturat a Madrid i assassinat després a Montjuïc.

Res de tot això surt a la sèrie. El genocida Serrano Suñer és presentat per Telecinco com “un hombre apuesto, culto y germanófilo y ministro de un régimen que dictaba normas para preservar la moralidad (sic). Vaja, tot un cavaller segons la gent de Mediaset España. Per això no ha d’estranyar que la sèrie acabi esdevenint portaveu d’una de les grans mentides del franquisme: la seva pretesa neutralitat durant la Segona Guerra Mundial. Allò que “gràcies” a Franco, l’Estat espanyol no va participar-hi. Ha! En una seqüència del primer capítol, Serrano Suñer trasllada a un jerarca nazi, amb un impostat posat sever, que no atendran la petició de Hitler d’ocupar Gibraltar… Però, si va ser just el contrari! Que la novel·la donés corda a aquesta fal·làcia i d’altres, no és excusa de res precisament si recordem qui n’és l’autora.

A banda d’aplaudir –més encara per ser la meva ciutat– la lloable iniciativa dels estudiants de l’Institut Bruguers de Gavà amb la seva campanya per reclamar la no emissió de la sèrie, i de la lògica queixa de l’Amical de Mauthausen, més enllà de l’Ebre poca protesta n’hem sabut. Per això no ha d’estranyar ningú que fa pocs dies dirigents del PP fossin guardonats per la Fundación Francisco Franco i no passés res… Un altre curiós exemple de la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Bé, hem marxat una mica del tema.

Tornant al món televisiu i a la mateixa cadena, ens trobem amb una altra recent minisèrie, ambientada en aquest cas en la violència al País Basc durant els anys 80 i basada en el llibre que va escriure un dels principals condemnats per terrorisme d’estat. Una sèrie que reescriu aquella etapa, fosca en molts sentits, tot amagant la fàbrica de tortures que va esdevenir la caserna d’Intxaurrondo. Res a veure amb el Roríguez Galindo que va interpretar Francesc Orella a la pel·lícula –aquesta sí, rigorosa històricament– Lasa eta Zabala.

Es podria pensar que no hi ha cap intencionalitat en les dues sèries, que simplement han anat a buscar aquests episodis per utilitzar-los com a escenaris impactants, per on es desenvoluparan històries sentimentals d’alt voltatge, protagonitzades per alguns dels actors i actrius més “glamurosos” de la ficció estatal. Res no és innocent. L’amnèsia imposada durant la Transició ha estat de gran eficàcia a l’hora de disfressar la dictadura franquista, i la televisió –no parlo de TV3!– n’ha estat una gran aliada. Passats els anys, és plenament conseqüent i forma part del nacionalisme banal espanyol representar la seva història recent sense ombra d’autocrítica. És allò dels eufemismes del anterior régimen enlloc de dictadura sanguinària, i de les banderas preconstitucionales per no dir símbols feixistes, que tan agradarien als membres del Ministeri de la Veritat orwellià.

Aquesta “realitat paral·lela” que mostren en la ficció es desplega també als espais informatius i de debat, com hem tingut ocasió d’analitzar en anteriors articles (manca de pluralisme, manipulació de notícies…) a l’hora de parlar del que passa –o no passa– al nostre país. Dins d’aquesta bombolla mediàtica alimentada per aquest nacionalisme banal, ambiental, que abans dèiem, no ens hauria d’estranyar gens que molts ciutadans espanyols no entenguin gens, i fins i tot s’indignin, amb el procés cívic i democràtic que està protagonitzant bona part de la ciutadania i del món polític català. Preparem-nos per quan es convoqui el referèndum, que menjarem crispetes!

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram