Imprimeix

Estanis Alcover i Martí | Actualitzat el 14 Març 2017 a les 09:17

A les acaballes del segle passat una tendència va posar contra les cordes una bona colla de publicacions de proximitat. La qüestió va arribar ser força greu i va ser motiu d'una enorme preocupació per als editors privats de premsa local i comarcal. Es tractava de la proliferació de publicacions editades pels ens locals (ajuntaments o consells comarcals) que explotaven el que podien el mercat publicitari.

L'existència de butlletins municipals i altres òrgans de comunicació dels ajuntaments venia de lluny, certament. Però va ser l'any 2000 quan es va detectar el boom, amb l'excepció que algunes d'aquestes publicacions públiques adoptaven un format pràcticament igual al dels diaris, de manera que es desdibuixava també el seu caràcter de publicació institucional. El fet que, a més, incorporessin publicitat va suposar, com van constatar aquests editors de premsa local i comarcal, una dificultat afegida per a la seva viabilitat, en un sector precisament delicat i que encara no havia aconseguit la normalització empresarial que, de mica en mica, i en part gràcies a la crisi, ha anat aconseguint el sector, sobretot el de publicacions gratuïtes. Convé recordar que amb l'inici del nou segle la premsa ja es trobava en un moment delicat, de canvi profund de model, i que va patir amb especial cruesa la crisi econòmica i financera que es va instal·lar al llarg de 2008 i que està durant pràcticament fins als nostres dies.

Malauradament, mentre la crisi escampa una mica, aquella experiència rebrota. En els darrers mesos, neixen i/o reapareixen publicacions que també tendeixen a mimetitzar-se més amb la premsa convencional de proximitat. Són capçaleres que pertanyen a administracions locals i que, a vegades, exploten el mercat publicitari, per la qual cosa entren en competència amb les editores privades que desenvolupen la seva activitat en un territori concret. D'aquesta manera, a més, es distorsiona el mercat laboral, ja que els diaris públics poden oferir ingressos als periodistes seguint una escala salarial funcionarial, mentre que en molts casos la realitat del mercat marca sous més baixos (i aquest és un problema gravíssim, perquè la precarització de sous afavoreix que els mitjans no compleixin la seva funció i eixampla la bretxa entre públics i privats). És a dir, la solució no és que l'Administració pagui menys als seus periodistes contractats, sinó que la premsa privada pugui retribuir millor. I, en tot cas, per poder-ho fer, s'intueix que l'existència de competidors públics no contribueix precisament al compte de resultats dels privats a partir dels quals poder reclamar millors sous.

Van arribar a ser deu les comarques catalanes on es produïa aquesta competència deslleial. Ara, encara no sabem l'abast real del problema, però existeix. Catalunya compta amb una gran tradició i penetració de la premsa comarcal i local. Això fa que perdi força l'argument esgrimit pels ajuntaments en el sentit que les publicacions que impulsen obeeixen a la necessitat de subministrar informació suficient als seus veïns.

Per tot plegat, a més, cal garantir que les publicacions impulsades per corporacions públiques locals estiguin convenientment identificades com a tals. En alguns casos, com hem dit, s'adopten formats mimètics amb els de la premsa, tot i que la línia editorial del mitjà està en mans polítiques i no periodístiques: el ciutadà ha de tenir fàcil poder identificar la premsa independent d'aquella que forma part de l'esforç de comunicació institucional de l'Administració.

En tot cas, també hem de reconèixer que resulta difícil dibuixar un panorama exempt de publicacions comarcals i locals públiques. Malgrat que resulta evident que el país compta amb una premsa de proximitat privada de gran tradició, penetració i popularitat, s'entén també que les corporacions municipals tinguin necessitats informatives que no queden cobertes amb les publicacions existents en una determinada zona. És convenient, doncs, que es reguli quina forma han de tenir aquestes publicacions, perquè no es faci passar per premsa allò que no deixa de ser comunicació institucional, per molt que adopti formes i gèneres del periodisme.

A Europa, els estats on els mitjans públics han intentat ocupar espais ja treballats per la iniciativa privada, les reaccions han estat adverses i les protestes han obtingut suports d'estaments polítics i reguladors. Sovint, el mitjà públic ha hagut de rectificar o abandonar les seves intencions. Aquí no hi ha regulador. La funció periodística neix esbiaixada i la competència il·lícita per atreure anunciants clama al cel. I ni una ni l'altra són ètiques.

Tenim ara mateix un exemple, en aquest cas de continguts. Comunicació 21 ens informava fa uns dies que l'oposició a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet denuncia el "partidisme" dels mitjans municipals. I és que en el pecat va implícita la penitència. Els grups de l'oposició colomencs ens recorden que "la informació pública ha de ser veraç, plural i transparent, i entenem que aquesta no pot estar supeditada als interessos partidistes del partit que ostenta la majoria del consistori, tal com, malauradament, està passant". Naturalment es demana que "es reverteixin" aquestes pràctiques. Els grups també ressalten que el Departament de Comunicació del consistori "ha de donar un tractament periodístic professional a les informacions i no ser utilitzat com una eina de propaganda política del PSC, ja sigui en l'ús de la comunicació escrita com amb les xarxes socials".

Doncs vet aquí dos problemes que tornen a la palestra. La competència il·lícita per part de publicacions públiques a la iniciativa privada i els dubtes sobre la transparència de la informació, que només pot ser lliure si s'elabora des d'on correspon i per qui correspon: premsa i periodistes lliures, al servei de la ciutadania i assedegats de justícia.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.