Els vocables estrella de 2016 van ser postveritat i populisme. El primer es va emportar el guardó del Diccionari Oxford; el segon, el reconeixement de la Fundació de l’Espanyol Urgent de l’Agència EFE.
En l’anterior article feia referència al fet que les xarxes propicien l’emissió de continguts no contrastats procedents d’emissors difusos i poc solvents. En aquest poso el focus en alguns dels emissors que no són tan difusos i de solvència contrastada pel que fa a les seves perverses intencions.
Els serveis secrets de la Xina (480 milions de posts de propaganda a l’any), Rússia, l’anomenat Estat Islàmic, són alguns d’ells, i gasten ingents sumes a produir intoxicació informativa, la qual cosa demostra el gran negoci que hi ha darrere la fabricació de notícies falses.
Llocs web com el nord-americà The National Report demostren com un mitjà que només difon fake news és enormement rendible per la gran quantitat de visites que rep i la publicitat que atrau.
The National Report ha perfeccionat l’art de fer que la gent llegeixi i comparteixi les fake news que els ofereix. Com declarava el seu fundador, sota el pseudònim d’Allen Montgomery, en una entrevista a la BBC: “El nom mateix del lloc és part de la fórmula: has de tenir un lloc per a les teves notícies falses que es vegi el més legítim possible”. “Òbviament, el titular és clau. La gent deixa de llegir després del titular i els dos primers paràgrafs, així que, si aquests sonen com notícies legítimes, pots fer el que vulguis amb el final de la història, fins a tornar-la ridícula”. “Quan donem en el clau i impulsem aquestes històries, vam guanyar milers de dòlars”, diu Montgomery.
Capacitat de discriminació entre la falsedat i la veritat
Tornem a la tesi de l’anterior article El ximple del poble com a portador de la veritat, sobre la problemàtica dels canals més habituals d’informació utilitzats pels joves i la seva capacitat de discriminació entre veritable i fals.
En un estudi recent de l’Institut Reuters, en el qual es va consultar sobre consum de notícies a 50.000 persones en 26 països, la meitat dels enquestats va respondre que utilitzava les xarxes socials per informar-se. El 30% dels que rondaven els 18 i 24 anys va assegurar que Facebook i Twitter –i no la televisió– eren les seves principals fonts de notícies.
En un estudi que va publicar al novembre passat la Universitat d’Stanford, es va analitzar la capacitat de jutjar la credibilitat de la informació que inunda els smartphones, tablets i ordinadors dels joves. Entre gener de 2015 i juny de 2016, van administrar 56 tauletes a estudiants de 12 estats. En total, van recopilar i analitzar 7.804 respostes. El treball de camp va incloure escoles de baixos recursos al centre de la ciutat a Los Angeles i escoles ben equipades en els suburbis als afores de Minneapolis.
Les avaluacions universitàries es van centrar en recerques a internet obertes, es van administrar en línia en sis universitats diferents que anaven, des d’Stanford, una institució que rebutja el 94% dels seus sol·licitants, a les grans universitats estatals que admeten la majoria dels estudiants que s’inscriuen.
Segons aquest estudi, el 80% dels nois que anaven a l’institut no van ser capaços de distingir un publireportatge d’un reportatge autèntic. Van donar mostres, igualment, de creure els posts de Facebook amb independència de la identitat de l’emissor o del seu coneixement sobre els temes.
La majoria dels universitaris ni clicava en els tuits que veia en el seu timeline per comprovar la versemblança de les fonts de les notícies, ni van ser capaços d’establir una connexió entre els sondejos patrocinats per un lobby i els seus interessos a què sortís un determinat resultat.
Aquests joves són un objectiu natural de les maquinàries de propaganda massiva d’actors tan diversos com la Xina, Rússia, Estats Units, l’ISIS o determinats partits polítics locals.
Resulta hipòcrita que Donald Trump denunciï la propaganda d’altres països i moviments polítics hostils en el seu sòl quan la CIA porta dècades llançant operacions similars a terra dels altres i quan ell mateix és un dels principals productors de fake news del moment.
La centralització de les xarxes
Cada vegada nodes concrets com Facebook i Google tendeixen a convertir la xarxa (internet), que va néixer distribuïda, en una nova xarxa centralitzada. Els algoritmes que sustenten les recerques a través d’aquests motors i plataformes populars no són públics, fent que els resultats siguin inquietants, quan no aterridors.
Aquests algoritmes dels mega concentradors són els que decideixen quina informació rebem; no siguem ingenus, no és la que volem, és la que volen que rebem.
El 4 de desembre passat, el diari britànic The Guardian analitzava el caràcter tendenciós dels resultats a Google, que és responsable de prop de 63.000 recerques per segon en la seva plataforma, el que correspon a 5.500 milions de cerques per dia. Són, una altra vegada, nombres astronòmics que donen lloc a un poder privat astronòmic.
La divulgació de fake news a Facebook va influir, encara que no s’ha demostrat empíricament el grau d’influència, en les eleccions presidencials dels Estats Units.
Des de l’altre costat del mirall: els nous mèdia ens miren
Com va apuntar fa temps el periodista britànic Tom Hodgkinson, la CIA no només investiga, sinó que fomenta aquestes plataformes de generació de converses.
El que diem, les paraules que fem servir, els sentiments que expressem, els nostres gustos en moda, per on i amb qui ens movem, com i què conversem, què i a qui juguem, com vivim, mengem, practiquem el sexe, etc., tot està en el núvol. Vivim en un món cloud, eteri, sense referències, volàtil; en definitiva, gasós.
Tot està monitoritzat i reconvertit en mercaderia, no només les nostres dades, sinó les dels nostres amics, nuvis/núvies, enemics, cunyats, el veí del 3r 2a, el carnisser, etc.
Un estudi de fa algun temps de The Wall Street Journal sobre 100 de les aplicacions més utilitzades a Facebook va revelar que algunes cerquen les adreces de correu electrònic, la ubicació actual i orientació sexual, entre altres detalls, no només dels usuaris de l’aplicació, sinó també dels seus amics a Facebook. El popular servei de trucades en línia Skype, per exemple, demana fotos de Facebook i les dates de naixement dels seus usuaris i contactes.
Albert Pérez Novell. Director de Globalbook.
