El Col·legi de Periodistes –i el Consolat General dels Estats Units a Barcelona– ens va brindar el passat 20 de març una excel·lent oportunitat per conèixer les noves tendències dels mitjans de comunicació, el periodisme de dades i la situació de la premsa analitzada, i vista des de Boston, Estats Units. Impagable la visita de John Wihbey, professor del College of Arts, Media and Design (CAMD) de la Northeastern University a Boston.
Una instrucció clàssica. La crisi dels mitjans és un tema que ve de lluny, però pel qual l’avanç tecnològic (smartphones, VR, 360º…) no fa més que afegir-hi capes de noves crisis. Hem tingut un model que llegeix la innovació des d’estructures antiquades en què no hi caben les revolucions. No obstant això, John Wihbey té indicis que hi ha solucions molt a l’abast.
L’investigador nord-americà va explicar a la ciutat comtal algunes de les tendències de periodisme i mitjans de comunicació als Estats Units, unes tendències que permeten definir accions concretes per millorar el model informatiu. És clar que no tot és aplicable al nostre context, però en els seus plantejaments hi ha marge per trobar propostes per les quals apostar aquí.
Wihbey recorda que, a Europa, gairebé tots ens posem les mans al cap amb el triomf de Donald Trump a les eleccions americanes. A Amèrica, malgrat tot, anàlisis polítiques a banda, el fenomen ha fet pujar el nombre de subscripcions al New York Times, el que vol dir que l’actitud del president dels Estats Units i de molts altres polítics fa efecte en els mitjans també pel que fa a l’ús de Twitter: “La comunicació directa amb la ciutadania a través d’aquesta plataforma ha fet que es redueixi el nombre de rodes de premsa, espais en els quals els polítics se sotmeten (se suposa) a les preguntes dels periodistes (que se suposa que són persones informades, documentades i amb un interès públic)”. I encara que cal estar alerta de l’activitat dels polítics a les xarxes socials, “està clar que si s’imposa el costum que un tuit és notícia, voldrà dir que els mitjans no estan fent bé la seva feina”.
L’investigador de Boston va recordar que el consum de notícies al mòbil ha crescut molt més ràpidament que la producció de notícies per al mòbil, en quantitat i en qualitat. En els webs de notícies també creix el trànsit que prové de les xarxes, Facebook principalment, i de Google. Aquest fenomen va ser entès de seguida pels nous mitjans digitals, la qual cosa –a parer de Wihbey– els va posicionar en aquests àmbits. No obstant això, digué el conferenciant, avui dia les pàgines amb més força a Facebook són NBC, Huffington Post i Fox News, una dada que indica que els mitjans tradicionals s’han posat al dia en relació amb la inclusió de les xarxes socials en la seva estratègia de difusió.
Tot i així, deia Wihbey, editors i periodistes “no han trobat encara la manera de comunicar en línia. Ni pel que fa al paper que desenvolupen, ni pel que fa a la recerca d’un disseny atractiu, cada vegada més visual, que vagi destinat a un públic jove que consumeix continguts principalment a través del mòbil”.
En aquest sentit, va apuntar que són necessàries dues consideracions. La primera, el contingut periodístic en xarxes socials sol ser el que s’anomena soft news, generalment amb titulars que fan que et piqui la curiositat, l’anomenat clickbait. Això no és dolent en si, però hauria d’anar associat a una inversió en continguts de profunditat i investigació. “L’entreteniment sempre ha finançat la informació”, diu Wihbey.
Segona, les xarxes socials ofereixen oportunitats per explorar tant el paper dels mitjans, periodistes i ciutadania com el llenguatge i el format per explicar històries. És el cas de Facebook Live, que als Estats Units ha servit, per exemple, perquè ciutadans anònims retransmetessin directes de crims o accidents, als quals els periodistes afegien una capa de verificació, interpretació i context. Per a Wihbey, “el debat sobre l’ús d’aquestes eines està obert, però a més està molt viu”, i d’aquí arriba a la conclusió que, partint d’una realitat en què Facebook i Google determinen, a través dels seus algoritmes, el tipus de continguts que consumirem com a individus, adoptem la posta de ser més exigents amb la transparència d’aquestes fórmules que prediuen què t’agradarà i descarten allò que no t’interessarà. “Cal que expliquin què fan i per què ho fan, perquè cada vegada és més evident que tenen un deure públic en relació amb la democràcia i la transparència. El plantejament és que puguem accedir a la informació que extreu l’algoritme sobre nosaltres, tant individualment com per part dels organismes que vetllen pel correcte funcionament dels mitjans de comunicació”.
Tal com va explicar Wihbey, segons la Knight Foundation, l’accés a la informació que hauria de ser pública és cada vegada més difícil, però ens trobem amb contrapartides, com per exemple, el creixent interès pel periodisme de dades i la proliferació de les aplicacions de dades interactives, amb la qual cosa els mitjans i els periodistes es posicionen com a intèrprets necessaris de l’enorme quantitat d’informació que existeix, però que s’expressa en llenguatges que la majoria de la ciutadania no sap descodificar.
Va ser colpidor quan va recordar la més que provada desconfiança de la ciutadania en els mitjans, però va obrir la finestra de l’aire fresc i va oferir solucions: “Ser transparents en ser clars en relació a les fonts i els mecanismes per aconseguir la informació; és a dir, mostrar el treball periodístic que normalment s’amaga”. També va aconsellar diversificar el tipus d’històries i fonts, “situar persones anònimes com a protagonistes de les notícies, acostar el periodisme a la vida quotidiana”.
No es va passar per alt el consum mòbil, les capçaleres globals i les capçaleres nadiues i digitals. Va ser com presentar la seva visió dels mitjans des de Catalunya, per la seva similitud amb què vivim a casa nostra. La dinàmica global-local i l’explosió dels nadius digitals. Catalunya talment com els EUA. El recent informe sobre aquesta qüestió del Pew Research Center ens demostra que gairebé nou de cada deu residents en grans àrees metropolitanes nord-americanes segueixen de prop les notícies locals, i al voltant de la meitat ho fa de forma exhaustiva. Al voltant de dos terços dels residents a cada ciutat discuteixen les notícies locals en persona un parell de vegades a la setmana o més.
Resumint: gairebé nou de cada deu residents en grans àrees metropolitanes nord-americans segueixen de prop les notícies locals. Talment com a Catalunya ho demostren els estudis encarregats per l’AMIC i l’ACPC signats per Media Hotline, Marketing Media Europe i treballs premiats de diferents universitats.
L’altra visió presentada per Wihbey al Col·legi de Periodistes que té clares similituds amb el que vivim a Catalunya és l’explosió dels nadius digitals. Però si hi ha una idea que sobresurt és la idea que, més enllà de les versions digitals dels diaris, els mitjans que són nadius digitals es consoliden amb audiències mundials i xifres rècord. Així, per exemple, The Huffington Post té 100 milions d’usuaris únics al mes, mentre que BuzzFeed i Bleacher Report 77 i 44 milions respectivament, segons dades de comScore. Però, ull viu, les grans capçaleres americanes resisteixen el pols, però han deixat la primera posició per a mitjans amb noves formes d’arribar a l’audiència i nous llenguatges. Talment com a Catalunya segons ens mostra el rànquing de mitjans digitals en català que elabora l’OJD Interactiva.
La veritat és que, aquí, tenim quelcom diferent que als Estats Units. El monopoli del mobile és molt més gran allà que aquí, ja que nou de cada deu mitjans nadius es consumeixen a través de telèfons intel·ligents. Però a Catalunya estem fent aquest camí.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
