A la inauguració de l’últim DocsBarcelona vam tenir l’honor de rebre el IV Premi Pro-Docs per Muerte en León, una sèrie documental. Fa tres anys el nostre documental Demà moriré va guanyar la primera edició d’aquest mateix premi. Estem doncs en la posició privilegiada de tenir dos dels quatre premis Pro-Docs, adjudicats pels nostres companys productors al millor documental de televisió.
És especialment inspirador per a nosaltres el fet de ser reconeguts pels nostres companys, els productors catalans, que lluiten per fer documentals que arribin a audiències, dins i fora de Catalunya, i treballen per mantenir el format, en totes les seves varietats, per oferir-nos noves històries tot i en moments difícils. Llavors… què és el que els nostres companys veuen que és bo en el que fem? Ells ens donarien una millor resposta, però aquí intentaré dir el que crec que els oferim.
Durant molts anys ens hem concentrat en el que nosaltres diem narrative documentaries. En anglès narrative i documentary són paraules oposades, ficció i no-ficció. En català, en el món editorial, narrativa vol dir ficció i assaig no-ficció. D’alguna manera, documentals o pel·lícules de no-ficció no s’associen amb el fet d’explicar històries, almenys no de la mateixa manera que ho fa la ficció. Però durant els últims 20 anys, els grans documentals han trencat amb aquesta idea. Alguns exemples: Être et avoir, Balseros, Man on Wire, Senna… on l’essencial no és el tema que tracten, ni tampoc l’estil, però on la narrativa i la manera d’explicar la història sí que ho són.
Sense el luxe d’inventar i amb una gran restricció ètica en el que es por fer, s’aconsegueix la mateixa força i originalitat que en una història de ficció. Nosaltres mirem i copiem d’altres pel·lícules, i espero que es reconeguin aquests robatoris en la nostre feina: show not tell on la tradicional voice over desapareix; character-driven on la història l’expliquen els personatges des de el seu punt de vista. Això, afegit a les qualitats tradicionals dels documentals, amb la seva tremenda sensació de descobriment d’altres mons i altres maneres de pensar.
Creiem que hi ha una nova revolució en el món del documental i creiem que són bones notícies. Els documentals narratius s’han convertit, de sobte, en sèries. Les sèries, tal com les veiem en la ficció, alliberen el potencial narratiu i captiven les audiències. De fet, és una idea retro més que una novetat; les millors històries als diaris o les millors novel·les del segle XIX es publicaven per parts, ja se serialitzaven.
Els documentals individuals d’alta qualitat sempre han hagut de lluitar a les televisions, sempre han estat etiquetats com a minoria. Potser nosaltres, els productors, juntament amb les televisions, hem acceptat aquesta condició massa a la lleugera. La gran sorpresa és que els documentals i ara les sèries documentals fan molt bones audiències i l’espectador es captiva amb les històries. De fet, es diria que el documental s’està revaluant, el que obre tremendes oportunitats creatives per a la no-ficció, i des de Catalunya ho volem intentar. Volem pensar que els nostres companys de Pro-Docs han disfrutat dels nostres documentals perquè són fascinants i emocionants, també aclaridors. També esperem que se’ls hi encomani la sensació de noves possibilitats.
Sumpta Ayuso, productora executiva de JWP.
Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA (Productors Audiovisuals Federats).
