Està morta la premsa escrita (en paper)? El debat sobre la situació dels mitjans impresos roman ben viu i l’escletxa per on diuen que s’allarga la vida s’ha fet més àmplia i hom no dona ja dates dramàtiques sobre el seu decés. He tingut ocasió de veure un resum d’un treball que intenta aclarir incògnites sobre aquest futur dels diaris, un breu estudi elaborat per Rosa Zeta de Pozo, professora de l’Àrea de Fonaments de la Comunicació de la Universitat de Piura, a Lima (Perú), fet amb la col·laboració d’altres professors i alumnes de la Facultat de Comunicació de la mateixa institució.

Entre les conclusions més importants hi ha l’etern debat sobre la “crisi del paper”, naturalment, però posant damunt la taula que també es tracta d’una maniobra de distracció dirigida per editors importants d’arreu que busca amagar dos problemes: la seva pròpia ineptitud i que, davant Google, la batalla està perduda.

Quedi clar que el treball reconeix que la “crisi dels diaris” en realitat sí és de veritat, però entre els seus instigadors també hi són els mateixos periodistes, així com els lectors. La “crisi dels diaris” no és recent, afirmen; és amb nosaltres des de fa més de 30 anys. El problema és que gran part dels diaris fan cas omís als interessos dels seus lectors.

Aquest treball d’investigació explica que els joves d’entre 19 i 29 anys s’estan distanciant de la premsa escrita, no perquè no els agradi el paper, sinó perquè la seva necessitat de textos llargs, rellevants i de qualitat no està coberta adequadament pels diaris. Per això, desenganyats, els més joves prefereixen les xarxes, els blogs i altres fonts alternatives d’informació.

Els investigadors de Piura creuen que el paper educatiu i formador dels diaris s’ha deixat de banda als països del primer món, mentre que als països en vies de desenvolupament segueixen sent indispensables. I donen una dada important: la “crisi dels diaris” és també una crisi de continguts de les editorials, ja que els comercials de publicitat i màrqueting exerceixen més pressió sobre elles, de manera que el periodisme de qualitat es deixa sovint de banda per fer periodisme de cites.

D’aquí que els lectors estan girant l’esquena a la premsa escrita. En una acusació a dit que aquests no només estan perdent influència sinó també confiança, amb la qual cosa posen entre l’espasa i la paret els anunciants, que ara mateix estan en una situació molt precària. Per què? Doncs perquè, al marge de la televisió, no hi ha més mitjans de confiança amb suficient abast per arribar al consumidor.

L’estudi celebra que els mitjans de comunicació, així com els grans proveïdors d’informació noticiable, s’han adonat de la importància i la necessitat de Twitter. Perquè aquesta extensa xarxa de microblogging resulta ser el mitjà més ràpid i eficaç per difondre notícies, i els mitjans en són conscients.

En un moment donat, els professors d’aquesta mateixa Facultat de Comunicació s’uneixen a un altre treball d’investigació realitzat per periodistes d’arreu del món, on aquests creuen que les carreres de Comunicació i Periodisme han de reformular-se.

La investigació La satisfacció dels periodistes enfront de la formació universitària i les seves implicacions en l’exercici professional indaga en la percepció que tenen els homes de premsa sobre la formació universitària que reben. Per als investigadors, el pes atorgat a la importància de la formació acadèmica en el desenvolupament d’un periodisme de qualitat varia segons el país. “La responsabilitat d’aquesta qüestió recau en les mateixes universitats que han de configurar programes d’estudis d’acord amb les necessitats del món laboral. No obstant això, sense oblidar la formació teòrica, s’ha d’acompanyar l’alumne en la posada en pràctica d’aquests conceptes en consonància amb l’entorn tecnològic actual”, recalquen.

Igual que hem dit en alguna ocasió, referint-nos als estudis de Comunicació en les universitats catalanes, cal que la presència de la comunicació digital sigui transversal i no es limiti a un determinat nombre d’assignatures. Per tant, dedueixen, “han de repensar-se les malles curriculars, de tal manera que aquestes s’adeqüin a les necessitats de la societat actual, superant els problemes estructurals i ideològics, que, tradicionalment, ha tingut la formació universitària en Comunicació i Periodisme”.

El treball –que també ha estat difós per la revista de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Piura– descriu els factors comuns que es presenten en la realitat en la qual actua el periodista, en què aquest no és un autòmat transmissor de continguts, ja que es guia pels seus valors i paradigmes per decidir sobre què informar; labora en mitjans que són al centre dels conflictes de poder i control en qualsevol societat; i el desenvolupament tecnològic li comporta una sèrie de nous reptes pel seu impacte en el sistema de comunicació.

Afortunadament, l’estudi al qual estic fent referència no s’oblida del periodisme local, al qual lloa com el que es mantindrà sobre paper molts més anys “i possiblement no desapareixerà”. Aquest treball dirigit per la professora Zeta de Pozo destaca la importància del producte local per als lectors, que busquen i desitgen proximitat a les pàgines del diari i indica que hi ha una regla primordial per a un mitjà de comunicació i per als seus treballadors: no avorrir el lector. I què avorreix menys? Doncs saber què passa al costat de casa. El periodisme local té una bondat: els temes que toca són propers, “i hom sap que triar un bon tema és fonamental per al periodisme”.

Tancant les conclusions, el treball es refereix als alumnes que hi han col·laborat, i els diu que els ha “tocat viure un canvi tecnològic que és imprescindible per a la immediatesa”. Amb aquesta frase es parla tant dels periodistes com de les mateixes audiències, per quan “no es conformen a rebre informació, sinó que també volen participar activament en la notícia”.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram