El diccionari diu que una cosa s’està morint quan està acabant el seu curs, quan està arribant a la seva fi. Però el que no recull el diccionari és que, en l’eternament complicat gremi periodístic, parlar de mort no sempre és ben bé això. De fet, són molts els que, des de fa temps, n’anuncien una que s’entossudeix a no arribar: la del paper. Un suport que sembla haver entrat al món de Màtrix. Mentre alguns ja l’han sentenciat, altres que aspiren a fer un nou diari als Països Catalans –sí, nou, ho han llegit bé– s’hi encomanen com a garantia de prestigi.
Parlo de Jornada, els impulsors del qual expliquen que volen treure un diari en paper i digital, multiplataforma, perquè “a dia d’avui el que encara dona referencialitat i pot fer marcar agenda és el paper”. I diuen “encara” perquè creuen que, ara per ara, al digital aquesta “referencialitat” no hi és. Qui continua tenint capacitat d’impactar i d’influir és la premsa impresa. Ells volen arribar a qui llegeix el diari al bar i tenen clar el suport que necessiten.
Valgui aquest apunt d’estricta actualitat com un exemple més de l’estranya mort del paper. Estranya perquè, quan una cosa suposadament està arribant a la seva fi, és realment sorprenent que un grup de gent hi vulgui apostar com a pilar del seu nou projecte. S’han begut l’enteniment? No ho crec. Més aviat fa l’efecte que ho han estudiat bé i que tenen clares les raons d’aquesta decisió. De fet, Mark Thompson, president de The New York Times, deia fa poc que “als diaris de paper els queden deu anys de vida com a mínim”, afegint que tampoc el sorprendria que “arribessin a ser vint”. També ha perdut el món de vista el president del diari per excel·lència? Repeteixo: no ho crec.
El que crec és que ningú sap quan –ni si– s’acabaran els diaris de paper. Ningú. En canvi, el que sí que sabem els que tenim el privilegi d’escriure-hi cada dia és la credibilitat i la força que segueixen tenint, potser fins i tot in crescendo, en una època de postveritats i fake news que es propaguen fàcilment en el món digital. Els lectors continuen confiant en el que llegeixen a les pàgines impreses d’un diari. Els transmeten més confiança que un link que els arriba a través d’un tuit. I això és el gran tresor del paper.
Zygmunt Bauman, traspassat enguany, parlava d’una societat líquida en un món inestable i mancat de valors duradors. Modestament, crec que el present i el futur del paper passen per seguir aportant una mica de sòlid –mai millor dit– en aquest entorn vacil·lant. No cal pretendre salvar el món ni ser els garants de la democràcia. Amb fer bon periodisme –que avui ja és dir molt–, n’hi ha prou.
Arnau Nadeu, director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.
Columna publicada en el núm. 5 de la revista Comunicació 21 (estiu 2017).
