L’èxit incontestable d’audiència del documental Las cloacas de Interior a les televisions que l’han emès deixa encara més cruament al descobert que la decisió unànime de totes, totes, les principals cadenes de televisió estatals –de TVE a laSexta– de no programar-lo és estrictament política. Una decisió que s’acosta molt a la censura i que no té res de casual. La política sistemàtica de silencis en relació a la guerra bruta de l’Estat espanyol contra polítics catalans –i alguns d’espanyols– va més enllà del món televisiu i plana per sobre de bona part dels mitjans de comunicació d’allà i d’alguns d’aquí.

El que allí es denuncia hauria d’haver provocat, de fa temps, una autèntica tempesta mediàtica, amb editorials que haguessin emulat o fins i tot superat els del Washington Post quan es va destapar el Watergate (per cert, un afer de menor gravetat que aquest). I res. Ni escàndol mediàtic ni actuació del poder judicial. L’important, des de fa cinc anys, és donar la màxima cobertura al muntatge orquestrat d’uns guàrdies civils demanant unes fotocòpies a Palau, o qualsevol altra cosa que serveixi per distreure de l’enèsim capítol de la corrupció que envolta l’entorn de la llotja del Bernabeu… amb una creixent i sospitosa llista de morts pel mig. Repassin les portades del dia que Mariano Rajoy declarava davant del jutge… Veuen la notícia???

El cas del diari Público és una honrosíssima excepció sobre el tractament informatiu i editorial d’un tema que, en un estat realment democràtic hauria fet caure ministres i el mateix Govern sense cap mena de dubte. Però com deia el lema franquista, Spain is different. Les víctimes directes o indirectes d’aquestes pràctiques corruptes i delictives són polítics vilipendiats a editorials, columnes d’opinió i preteses cròniques periodístiques dia sí i dia també. I els responsables de tot aquest entramat, més enllà d’alguna compareixença parlamentària una mica incòmoda, continuen ben tranquils… al costat dels diversos grups polítics que els donen suport o que fan veure que els hi fan oposició.

A diferència dels països de tradició democràtica, les connivències existents entre grans grups mediàtics i l’Estat –no parlem només del govern de torn– haurien de remoure la professió periodística… d’allà i de part de la d’aquí. I no sembla que tinguin cap final previst, ben al contrari. Ho il·lustra la històrica política de concessions de canals de televisió i de les lleis i normes que l’han acompanyada. Amb comptades i meritòries excepcions, el silenci plana arreu. Que ningú esperi que l’Associació de la Premsa de Madrid, per exemple, digui quelcom sobre tot plegat. La fundació Reuters ja va situar la credibilitat de la premsa espanyola a nivell del suspens i no va passar res.

Amb el silenci còmplice o avergonyit de no pocs professionals del periodisme, molts mitjans de comunicació practiquen, dia sí dia també, una sistemàtica política de falsejament del que passa a Catalunya; mentre continuen donant tota la cobertura, per activa o per passiva, a un Govern espanyol que aconsegueix que el seu discurs –fins i tot les seves mateixes paraules– de criminalització del procés democràtic de Catalunya a decidir el seu futur sigui repetit per ràdio, premsa escrita, televisions i mitjans digitals. I no pas com a declaracions governamentals, sinó com a línia editorial i informativa (informativa entre cometes, s’entén).

Fa un cert temps, un polític català –ara condemnat pel 9N– explicava que, en una trobada amb directius de mitjans, li van dir que per davant de la veritat hi havia la unitat d’Espanya. No hi ha dubte que molts mitjans i molts periodistes demostren que aquesta afirmació era més que una declaració d’intencions. Fa 110 anys, Unamuno va escriure un text que manté tota la seva vigència: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)“.

El contrast entre els editorials de gran part de la premsa que arriba als quioscos catalans amb la reclamació al Govern espanyol que negociï amb Catalunya que fan algunes de les capçaleres de major prestigi internacional, és eixordador i ofensiu. Els segons fan periodisme. Els primers, recolzant i beneint el discurs de la por, fan… (ompliu els punt suspensius segons el vostre grau de sana indignació). Bo seria que el Col·legi de Periodistes en fes alguna consideració.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram