Llegeixo amb atenció el comunicat del consell d’administració del diari Ara responent a la magnitud de les crítiques rebudes a la xarxa per la decisió de no publicar l’anunci oficial del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.
L’argumentari és impecable des d’un punt de vista legal: no posar en risc el projecte, evitar que els tanquin el diari, continuar sent útils… Risc zero. Impecable davant el Codi Penal espanyol.
Però, és extrapolable a la resta de mitjans, de nombroses entitats i col·lectius, de persones físiques i jurídiques que sí arrisquen patrimonis i presó? És extrapolable al president i a tot el seu Govern? És extrapolable al setmanari El Vallenc?
Des del rotatiu es vol minimitzar dient que no són moments per a la publicitat, reduint-ho a una anècdota. I de fet ho és, tenen raó, perquè davant l’enormitat del moviment independentista, que l’Ara posi o no publicitat institucional hauria de ser absolutament irrellevant (“me la porta fluixa” dirien alguns). El problema radica en què no ho és perquè l’Ara, en ocupar una part considerable de l’espai mediàtic català i en català, assumeix una responsabilitat superior, i per tant es troba amb el deure donar exemple. Les ferotges crítiques rebudes pel diari són, en definitiva, un homenatge al seu pes.
L’Ara d’ahir va néixer amb aspiracions molt elevades i la seva pretensió d’ocupar un espai de centralitat mediàtic dins el moviment independentista, el qual ha contribuït a engrandir. Publicant cada jornada, sense excepció, s’han passat els últims vuit anys trencant marcs mentals caducs, mobilitzant, conduint, reconduint… I ara l’Ara no publica un simple però simbòlic anunci per por a què tanquin el mitjà? Gestos i llibertat d’expressió no poden ser un oxímoron.
L’Ara d’avui, amb la seva escrupolosa moderació legal i penal sembla més una prematura gran dama del periodisme que ha començat el seu declivi que la d’un periòdic jove, rupturista i que guanya un munt de premis internacionals, com ens recorda el comunicat, clarament redactat ‘per un advocat’ i que, al meu parer, no recull ni l’ànima ni l’esperit fundacional del rotatiu. Perdre la coherència demostrada fins al moment i no arriscar res, fins i tot posant la bena abans que la ferida, els resta credibilitat per al futur i per consolidar i eixamplar encara més aquella centralitat somiada.
Esperem que a l’Ara de demà se li permeti ser més valent i que sigui capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies que viu el país.
La decisió del rotatiu de no publicar l’anunci de l’1-O és tan vàlida i legítima com la dels lectors que decideixin deixar de llegir-lo. Quid pro quo, senyors del consell d’administració.
David Centol, editor de Comunicació 21.
