Endevinar el futur és màgia, però preveure és racional i, per tant, factible. Diuen que la millor manera de preparar el què ha de venir és participar en la seva construcció. La premsa de proximitat catalana en sap molt d’això. A la UAB, cap allà els anys vuitanta, ja es deia que la premsa està en crisi i que al vell ofici al qual es dedicarien els nous llicenciats només li quedaven com a sortides professionals les acabades de crear televisions autonòmiques i les utòpiques televisions privades, que veurien la llum finalment l’1 de gener de 1990. També es començava a parlar seriosament dels gabinets de premsa, pràcticament inexistents aleshores. I alguns –poquíssims i en veu baixa–, feien càbales sobre la professionalització de la nova premsa local que treia tot just el caparró, mercès a la intuïció d’uns pocs que ho varen saber encomanar a la ciutadania, creant noves cooperatives i recuperant la tradició de la premsa de poble, aquella premsa “de casa” que els anys de foscor no es va poder rematar del tot.

I aquesta renaixença que aviat farà 40 anys va venir carregada de noves idees i, sobretot, de la voluntat d’incorporar la nova tecnologia en la premsa. La nova premsa de proximitat també va oferir una novetat a la professió que passava desapercebuda a la universitat, no imitava a El País i no combatia ni amb la premsa de la capital ni amb la televisió, esports que practicaven la majoria dels diaris anomenats regionals. Ara bé, ningú era conscient en aquells anys que naixia el que podria ser l’Sputnik del periòdic local: estava naixent internet!

Per això és impossible predir el futur. La premsa generalista ha estat dues dècades imitant i combatent la televisió mentre naixia internet, i quan va aparèixer la xarxa la va menysprear, primer; la va témer, després, i després de condemnar-la s’abraça ara a ella, sense acabar de saber ben bé on és el negoci.

Aquí, a Catalunya, a poc a poc, els editors van detectar que a aquesta nova finestra no se li podia girar l’esquena i van estar expectants, fins i tot oferint al món un dels primers diaris a la xarxa, de la mà de VilaWeb. Els grans diaris no van saber veure quin futur tenia internet, i quan ho van intuir van començar a regalar la mateixa informació que els subscriptors i lectors pagaven amb bons diners i diàriament per tenir-la en paper. Certament, s’ha menystingut durant molt de temps qui realment estava pagant el sou dels periodistes i donava guanys als editors: el lector.

Tota aquesta exposició em porta a explicar que el petit editor professionalitzat, el petit mensual de comarques, el setmanari que esdevenia un petit diari, varen tenir més lucidesa que els grans editors de les capçaleres nacionals editades a Barcelona. Va haver-hi qui va creure que la premsa local té uns valors que els permetria sobreviure. Estic convençut, perquè ho he vist, que si s’han administrat correctament, s’han cuidat, s’han treballat i han aconseguit innovar al mateix temps, persisteixen.

En els noranta van desaparèixer els tallers com al llarg dels vuitanta ho va fer el plom. Ara desapareixen les rotatives i es contracten tot tipus de serveis. La premsa de proximitat que naixia de bell nou, amb la il·lusió, a més, de crear un país des de la seva llengua, cultura i tradicions, no va tenir complexos en passar-se ràpidament a la nova tecnologia dels astralons; no hi havia grans problemes, perquè ningú tenia tallers i molt menys rotatives per a fer-se una sagnia. Tenien –tenen– una redacció local que miqueta a miqueta van convertint en multiplataforma in crescendo.

Opino obertament que anem bé com a premsa de casa. Aquella finestra dels anys vuitanta és ara un laberint de portes obertes per on entren cada dia més lectors que no pas a la premsa de Barcelona, i amb un poder semblant al que els americans van nomenar amb el número quatre. Vegeu si no el batec d’El Vallenc, un setmanari de “casa” pres per la Guàrdia Civil per ordre d’un fiscal que li va donar la consideració que es mereix: és el periòdic líder a la comarca de l’Alt Camp, molt per sobre de capçaleres com La Vanguardia, El País o la que vulguin. Un periòdic de casa multiplataforma, amb un director i una redacció que no s’arronsa i posa el seu país per davant de tot.

Precisament aquest editor, l’amic Francesc Fàbregas, a qui vaig convèncer per ocupar un càrrec a l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal de la qual ara n’és el president, deia que tot i la força del periodisme de proximitat, els polítics sempre parlen “dels del pis de dalt”, referint-se com haurà entès el lector a la premsa barcelonina, que un dia Vicenç Villatoro, des del seu càrrec a la Generalitat, va anomenar de “primera divisió” per justificar que rebia uns ajuts econòmics desproporcionats en relació a la difusió i influència de la premsa comarcal.

En Fàbregas em deia que, si un dia desapareixen els diaris barcelonins que tant estimen els polítics, els seus editors podrien dedicar-se a vendre qualsevol altra cosa. “Nosaltres, no”, em deia. És cert. La premsa local no està al servei de l’editor, sinó del lector. El gir és copernicà.

Per tant, en homenatge a la gent d’El Vallenc, intento fer un repàs als valors que han aconseguit, aconsegueixen i aconseguiran que la premsa local es mantingui viva i valerosament forta i estigui preparada per sobreviure en un futur immediat:

  • La seva capacitat de lideratge informatiu dels temes que afecten els ciutadans i, a més, els uneixen. En el món local/comarcal a Catalunya, l’agenda informativa fora de l’agenda setting l’estableixen els temes que treuen en portada els mitjans de proximitat, i aquí hi incloc també les ràdios i les teles locals. Fixeu-vos que encara avui, l’any 17 del segle XXI, la premsa nacional i estatal en paper i web i els programes de televisió més vistos de la Cuatro, Cinco y Seis, repiquen sense parar cada tema de portada d’un diari local.
  • El que diu el diari de la ciutat/comarca i com ho diu i el ven en portada és important per als ciutadans de la seva zona d’interès, que en un temps de sobreabundància informativa i d’economia de l’atenció necessita confiar en el seu periòdic de tota la vida perquè li resumeixi la història del món en unes quantes pàgines. Per això és “la premsa de casa”.
  • En un moment en què les administracions tenen o solen tenir més periodistes i més ben pagats en moltes ocasions que els mateixos diaris, la premsa local/comarcal es converteix en l’única veu discordant amb el poder, amb l’autoritat, en aquesta teranyina d’interessos creats de mitjans públics (televisions i ràdios locals, premsa municipal, etc.). En aquest subecosistema informatiu, una capçalera local/comarcal forta s’alça per sobre d’aquests conglomerats i d’internet.
  • A la gent li satisfà sortir a les pàgines d’un periòdic. No hi ha bar en una ciutat com Granollers, Badalona o Mataró, per posar tres exemples, que no tingui emmarcat en un racó de les seves parets aquella vegada que li van fer una entrevista a l’amo o quan van treure la crítica gastronòmica de les seves tapes/pinxos.
  • L’herència periodística. Una edacció local és una Escola de Periodisme. Amb majúscules. Els redactors sèniors, els redactors en cap, amb la seva superioritat, el seu desdeny i el seu cinisme tanquen dins càtedres de reporterisme de successos, de fonts i contactes, de trampes, trucs i recursos per aconseguir la informació rellevant. La transmissió de l’herència periodística de la premsa local combinada amb la contractació del millor talent de les aules ajudaria a sobreviure les grans capçaleres de la capital.
  • La manxeta. La capçalera d’un diari local/comarcal a Catalunya significa una sola cosa: cre-di-bi-li-tat. Parlo d’El Vallenc, d’El 3 de Vuit, de l’Empordà, d’El 9Nou, de NacióDigital, d’El Món, de l’Ebre, de la Xarxa Línia… M’agradaria anomenar-los tots, però són tants!

Com es preveu el futur? També amb l’editor d’El Vallenc n’hem parlat –i discutit– asseguts davant una bona menja. Tots dos coincidim en què veiem una premsa local forta, enfocada cap a les empreses multimèdia, multicanal i multisuport, i, sempre, líder en el seu àmbit d’influència.

També coincidim en com veiem els continguts: amb temes que són històries humanes i ben escrits. Construint imatges locals, descrivint els successos, escrivint-los… i a mitjà termini? Veiem les capçaleres de proximitat més importants convertides en un canal de vendes.

I ara acabo jo. Veig el plantejament a mitjà i llarg termini que estan fent els editors més professionalitzats. Els veig amb un nucli central d’actualitat compartit per tots ells, on s’expliqui el que passa a Catalunya, no el que ha passat; compte amb el matís, perquè és l’anàlisi. Els veig reinventats i en comunió amb les cobertures multimèdia per al canal de TV/ràdio local propi, el web local i el canal de venda.

I finalment, en una Catalunya nova veig la premsa de proximitat potenciant la comunitat creada a través de la xarxa social però virtualitzant l’organització de trobades, reunions, congressos i tota mena d’actes que respirin ciutadania de la bona. Ah! I als seus periodistes, les noves fornades de la universitat i joves amb vocació, els veig preciosos, sans i com a referents de l’ecosistema.

La premsa que ve tindrà menor tirada, sí, però arribarà a més públic perquè sabrà aprofitar tota mena de canals. També la veig sota el braç de gent que es distingirà i voldrà ser distingida pels valors que atresori aquesta premsa nostra i que, des de ja mateix, compartirem.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram