Imprimeix

Estanis Alcover i Martí | Actualitzat el 02 Octubre 2017 a les 19:44

L'estava esperant amb interès, perquè sempre s'havia presentat durant la primavera, però enguany l'Informe de la Comunicació a Catalunya 2015-2016 es va presentar dijous 28 de setembre, justet abans de l'1-O, i potser per aquest motiu amb el lloc buit a la presidència destinat al tradicional patrocinador d'aquest gran i poderós estudi.

Genial i absolutament transparent l'Epíleg, a càrrec de la doctora Maria Corominas Piulats, del departament de Mitjans Comunicació i Cultura de la UAB. Tan bon punt inicia el seu treball, Corominas fa palesa "l'absència o limitació de dades contrastables". Aquesta és la primera consideració per la seva enorme transcendència. L'autora nota la falta d'algunes dades detallades referides específicament al sistema comunicatiu català, per exemple quan a consum i audiència que fins a la seva desaparició a finals del 2013 proporcionava el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, reconeixent que "no s'han mantingut en els mateixos termes a partir de llavors, amb la reconversió a EGM Baròmetre Catalunya". L'autora de l'Epíleg que assenyala la relativa desactualització de les dades "que afecta més uns casos (per exemple la llengua) que d'altres (com ara l'audiència).

L'Informe de la Comunicació dona fe que un dels sectors en què la crisi ha tingut més incidència ha estat el de la premsa, que té un capítol sencer en el treball ingent presentat, redactat pel professor Joan M. Corbella Cordomí, de la UPF. Corbella ens diu que no s'han recuperat els ingressos publicitaris com en altres mitjans; i que ha continuat la disminució d'exemplars de diaris o revistes en paper venuts o distribuïts, i també d'audiència.

El text del professor Corbella ens recorda que els models de negoci de la premsa a Catalunya no són clars: el 2016 els ingressos provinents dels usuaris (en paper i en digital) es definia "pel manteniment de la crisi pròpia del mitjà, dissociada ja de la crisi econòmica mundial; per la recerca de solucions pròpies en l'entorn digital", i "per la recerca d'unes relacions beneficioses amb els gegants del sistema comunicatiu digital".

El mateix Joan M. Corbella, que no és optimista, resumeix el moment actual així: abocada a un futur cada cop més basat en els serveis suportats a internet, la premsa va experimentar en els darrers dos anys un augment de la competència de les publicacions digitals, però en un entorn sense models d'explotació econòmica clars i amb l'amenaça real de les iniciatives engegades per les grans corporacions de la comunicació digital.

Una vegada més, l'Informe de la Comunicació queda curt quan a donar detalls i treure conclusions sobre la premsa de proximitat, tot i que cal constatar que el treball és prou contundent i ben elaborat. És sorprenent que havent-hi com hi ha documents de prou pes argumental i documental –amb dades i quantitats extretes de fonts irrefutables– no es tinguin presents els llibres blancs elaborats per l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal i l'Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació, que agrupen entre totes dues pràcticament tota la premsa del país, tant de pagament com gratuïta. Aquest inconvenient porta l'autor a ser més precís amb la "gran premsa" (editada a Barcelona) i la resta, la qual, en audiència, penetració i fiabilitat és superior la primera. El professor Corbella ens parla que la crisi al sector va continuar durant el bienni estudiat, i recorda el tancament de publicacions, sobretot locals (aquí sí que recorda la premsa de proximitat). I en el terreny de la premsa diària (que també n'hi ha i ben forta entre les capçaleres comarcals) el fet més destacat del treball és la crisi permanent de l'editora d'El Periódico de Catalunya, "que no es va resoldre amb l'entrada com a accionista minoritari de la família Lara (propietària del Grupo Planeta)".

Aquest capítol dedicat a la premsa deixa ben aviat el paper i se'n va cap al món digital, del qual, diu, "han aparegut noves propostes" (també n'hi ha hagut en premsa de paper, singularment entre els gratuïts, però en el treball aquest extrem no s'esmenta). L'informe destaca la proposta informativa d'ElNacional.cat, "que busca competir amb les capçaleres digitals més tradicionals i arrelades)". Ara bé, arribat a aquest punt, se'ns recorda que, això no obstant, "les dades de facturació anual i de nombre de treballadors dels editors digitals mostren que encara són molt lluny de disposar dels recursos necessaris per esdevenir el relleu de les empreses periodístiques provinents de l'edat d'or del paper".

Molt interessant resulta la part dedicada a l'evolució de la difusió dels diaris de Catalunya, amb quadres estadístics ben elaborats i detallats. Aquí, l'autor detalla més sobre els mitjans de proximitat, quan ens diu que "tant en els darrers dos anys com en el període més llarg, són els que van resistir millor la crisi econòmica general i la pròpia del sector fins a 2016, juntament amb els dos diaris d'abast català amb difusió més baixa". Reconegut aquest fet incontestable, el professor Corbella reconeix, que, ben al contrari, els dos diaris líders en vendes a Catalunya (La Vanguardia i El Periódico) presenten l'evolució més negativa, juntament amb els d'esports, però amb la particularitat que el rotatiu del Grupo Godó va mantenir millor les dades de difusió durant els anys més crítics i en canvi va accelerar la davallada als últims exercicis".

També crida l'atenció una altra de les dades que caracteritzen el consum, com és la quota de mercat de les edicions en català dels rotatius generalistes de pagament. "Sense que hi hagués una progressió significativa entre 2014 i 2016 –diu l'autor–, en el cas dels diaris d'àmbit nacional la quota del català es mantenia per damunt del 50% de la circulació, i els diaris locals seguien per sota d'aquesta xifra, tot i augmentar també lleugerament. Ara bé, en incloure la premsa d'àmbit estatal –tot i que seguia progressant– el consum de diaris d'informació general en català es mantenia l'any 2016 en el 46,5% del total. Alhora, si es considera el perímetre de tota la premsa diària de pagament (amb els d'esports i d'economia) la quota del català havia progressat dos punts percentuals fins al 35,4% l'any 2016. En termes absoluts, però, cal observar que la difusió a Catalunya dels diaris en català va baixar més de l'11% entre 2014 i 2016, per quedar-se en 130.217 exemplars". Crida l'atenció que entre els quadres estadístics (d'Introl, EGM, Baròmetre, AEDE, etc.), no n'hi cap dels elaborats per MediaHotline, per exemple, exclusius per a la premsa local i comarcal, i publicats en els llibres blancs de les dues associacions catalanes de premsa abans esmentades.

Com a resum, Joan M. Corbella escriu que "els que han resistit millor la doble crisi –l'econòmica general i la pròpia del sector– són els diaris (de pagament) de proximitat i els dos diaris d'abast català de difusió més baixa". Aquí hom hi troba a faltar una anàlisi qualitativa de com han afectat les dues crisis a les capçaleres gratuïtes, que si bé van reduir-se en nombre (i ara es recupera) van fer una passa cap endavant cap a una aposta decidida vers la professionalització, el que ha portat a una substancial millora dels continguts, i el seu traspàs cap a la multiplataforma.

L'apartat de premsa de l'Informe de la Comunicació recull també dades econòmiques i de perspectiva. Ens diu que "les empreses de premsa diària de Catalunya van tenir conjuntament el 2015 uns resultats d'explotació millors que en els dos anys anteriors" i que "la suma dels diaris locals pràcticament oferia un resultat d'explotació conjunt equilibrat, després d'obtenir pèrdues seguides des de 2008.

En aquest context, afegit a la crisi econòmica global, segons el professor Corbella "la premsa local tradicional va continuar el seu procés d'adaptació en el bienni 2015-2016, amb davallades molt desiguals quant a la difusió d'exemplars i amb dificultats de subsistència per a algunes publicacions, per la qual cosa el nombre de setmanaris que se sotmetia al control de circulació era l'any 2016 el més baix dels darrers decennis".

Finalment, i pel que fa a la premsa de distribució gratuïta, l'informe indica que es pot observar una dinàmica diferent. "Els dos diaris gratuïts se situaven lluny dels tiratges que tenien l'any 2007, però van estabilitzar la circulació en els tres darrers exercicis. La resta de publicacions han mantingut una estabilitat més gran, tot i que hi ha excepcions, en part generades per tractar-se d'un segment de la indústria amb una gran facilitat de creació i mort de títols".

En el resum del capítol de premsa de l'Informe de la Comunicació, Joan M. Corbella escriu que "la premsa local i comarcal segueix en ple procés de reestructuració, amb una reducció lenta de l'oferta de pagament per la competència de les publicacions gratuïtes i dels serveis digitals. Això no obstant, no es detecten amenaces específiques per a les empreses més significatives del sector. Entre la premsa de pagament, el català és clarament hegemònic".

L'Informe, que patrocina Gas Natural Fenosa, és d'obligada lectura i cal felicitar a tots i cadascun dels seus autors. En resum, un treball d'excel·lència.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.