La insidiosa campanya de propaganda negra de la majoria de mitjans de comunicació espanyols –amb la complicitat d’alguns d’aquí– contra el procés d’autodeterminació català ha tingut un greu efecte colateral: la reaparició desacomplexada del feixisme als nostres carrers. Amb continues accions violentes aquí i a la resta de l’Estat. Dins i fora de les manifestacions de l’unionisme, fins fa poc pacífiques. Una seriosa amenaça a la convivència, de la qual els directius d’aquestes ràdios, televisions, diaris i mitjans digitals en són directes coresponsables.

Les pintades amenaçadores en diverses façanes de centres escolars de la setmana passada no fan altra cosa que demostrar com el clima d’intolerància i agressivitat contra l’exitós i inclusiu model educatiu català que han alimentat aquests mitjans, ja sigui en tertúlies, articles d’opinió o reportatges “informatius”, ha donat ales al feixisme espanyol. Un feixisme que, cal recordar, no només és legal a l’Estat espanyol, a diferència de molts països de la UE, sinó que mai ha estat combatut per aquests mitjans. Per a ells, en definitiva, no deixen de ser grups i individus amb els qui comparteixen la idea de la “sagrada unidad de la patria“.

Atiar el foc, amb línies editorials incendiàries contra el sobiranisme català –”nazis”, “colpistes”, “fanàtics”–; la fabricació permanent de mentides en forma de notícia; la crida permanent a aplicar accions punitives contra els polítics i entitats independentistes; la censura contra qualsevol veu o declaració que defensi o si més no entengui els arguments en favor de l’autodeterminació de Catalunya; i l’aplaudiment sense fissures de les actuacions de l’Estat espanyol contra drets fonamentals contra pacífics i indefensos ciutadans catalans, ha alimentat el discurs que tota resposta contra la suposada “amenaça separatista” està legitimada: “A por ellos, oé“!

La permanent vulneració dels principis deontològics del periodisme –presidits pels criteris de la veracitat i del respecte a la pluralitat de criteris i posicionaments– ha generat una imatge mental en molts ciutadans, d’escassa o nul·la consciència democràtica, que la majoria de la ciutadania catalana no mereix cap respecte.

La indecència de molts d’aquests mitjans en amagar les violentes actuacions dels cossos policials espanyols el dia del referèndum d’autodeterminació, ha anat seguida de tot un seguit de manipulacions informatives per dissimular-la o intentar justificar-la; i fins i tot ha estat acompanyada de falses notícies difamatòries, com la suposada instrucció als metges per inflar la xifra de ferits per les porres, les puntades de peu i les boles de goma; o inventant-se declaracions d’alumnes suposadament perseguits per les seves idees. La mentida serveix per atacar qualsevol institució que sigui definitòria d’un país democràticament avançat com el nostre: sigui el cos dels Mossos d’Esquadra –lloat per les principals policies del món per la seva eficàcia contra el terrorisme– o sigui un programa de TV3 premiat per la UNICEF com Info K. La indecència mediàtica no té aturador ni límits.

Quan tot s’hi val per atacar l’adversari, aquest deixa de ser adversari per ser considerat enemic. I amb l’enemic no es discuteix i menys es dialoga, sinó que es fa tot el que calgui per esclafar-lo.

Aquest paper d’agressius instruments propagandístics, que volen generar un autèntic clima prebèl·lic contra les institucions catalanes… i el mateix país, hauria de tenir una resposta contundent de la professió. Va ser molt oportú el manifest Per la llibertat de premsa i per totes les llibertats #FreePressCatalonia que es va llegir fa unes setmanes a Barcelona, signat per molts periodistes i entitats del món de la comunicació, o d’altres iniciatives similars. Però no es tracta de defensar només la bona praxi professional. Cal començar a alçar la veu de denúncia contra els qui han rebregat el periodisme per posar-lo al servei de la repressió política. Es fa necessari que les organitzacions que vetllen o haurien de vetllar pel codi deontològic de la professió prenguin, ja, decisions clares i contundents. Res de declaracions vagues per cobrir l’expedient.

No és d’estranyar que davant la caiguda als inferns de la qualitat i la independència de bona part del sistema mediàtic espanyol, hagi sortit un portaveu parlamentari al Congrés dels Diputats per queixar-se que els serveis diplomàtics espanyols no haguessin frenat la denúncia, unànime, de la premsa estrangera contra la brutal actuació policial de la Guàrdia Civil i del CNP. No és cap broma això: quan es defensa la censura informativa sense vergonya i encara et riuen les gràcies, la democràcia està més que en perill.

Vaja, que també per higiene democràtica ja ens val de fer el pas. Tant dialogat com sigui possible i una mica més, però de forma urgent i definitiva.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram