Imprimeix

Pere Giménez | Actualitzat el 04 Desembre 2017 a les 08:03

Xavier García Albiol ha fet que els atacs contra els mitjans públics catalans superin una nova pantalla, i no per la referència a la no normalitat dels treballadors de TV3, matisat amb més o menys fortuna dies després a Els matins, sinó per on ha fixat el punt de mira.

Si fins fa res les diatribes es dirigien contra TV3 i Catalunya Ràdio com a mitjans públics, el president del PPC ara ha posat el focus directament sobre el col·lectiu de treballadors. Una deriva molt perillosa tenint en compte els episodis previs d'insults, amenaces, coaccions i/o agressions que han patit alguns professionals.

Les acusacions de manipulació, adoctrinament i propaganda contra TV3 i Catalunya Ràdio venen de lluny, però des de fa uns mesos diferents agents polítics –principalment de PP i Ciutadans, ben escortats per Societat Civil Catalana– han incrementat la regularitat dels atacs al mateix ritme que han endurit i crispat el to. Una ofensiva complementada per una campanya mediàtica –de mitjans privats no subvencionats– que es dedica a difondre informacions esbiaixades o directament falses.

Tot aquest brou de cultiu ha facilitat que en les mobilitzacions dels partidaris de la unitat d'Espanya mai hagin faltat els episodis intimidatoris i violents contra els periodistes que les cobreixen. Malgrat TV3 i Catalunya Ràdio són les preses predilectes –i per això treuen els logotips dels micròfons–, la nòmina d'afectats és més àmplia, alguns al ser confosos amb treballadors de la televisió pública. Sense manifestacions a la vista abans de les eleccions del 21 de desembre, caldrà veure com són rebuts els professionals de la informació que cobreixen els mítings d'alguns partits.

Perquè aquesta violència contra els mitjans no només prové d'organitzacions feixistes amb un llarg historial d'atacs a tot tipus de col·lectius i institucions (falanges, democracias nacionales, etc.) i també s'ha estès entre els "catalanes de bien", que diria l'Albiol –bé, potser per a ell els primers també ho són.

L'a por ellos polític-judicial ha calat en una altra tipologia de partidaris de la unitat d'Espanya que, aixoplugats en la multitud i esperonats pels discursos incendiaris, han tret a passejar el rampell agressiu contra els professionals de la informació, com es pot veure en nombrosos vídeos de les diferents mobilitzacions.

Per acabar-ho d'adobar, s'hi suma la tebiesa amb què partits i convocants solen despatxar les actuacions violentes (en general, no només contra periodistes). Les condemnes es fan en comptagotes, amb la boca petita, sovint després de ser interpel·lats al respecte, i de vegades recorrent a la tècnica del "sí, però". Només cal recordar a Inés Arrimades, també a Els matins, posant al mateix nivell les agressions a persones en manifestacions unionistes i la crema de banderes a les independentistes. Sí, persones i objectes materials en el mateix sac.

Es pot arribar a entendre que no els agradi la difusió d'aquestes actituds en mobilitzacions en què participen i/o secunden, i que els incomodi haver-s'hi de pronunciar, però minimitzar-les és d'una gran irresponsabilitat, per no dir alguna cosa més gruixuda.

La solució és més senzilla del que sembla. Si aquests episodis no es produïssin tampoc haurien de passar el tràngol de pronunciar-s'hi. I per aconseguir-ho hi ajudaria força que posessin aquell seny que ara tan reivindiquen: desautoritzant els atacs amb contundència i sense peròs, i també aturant la croada contra els mitjans públics i els seus professionals que marca l'objectiu als violents.

Però això difícilment passarà, perquè el discurs contra TV3 motiva la seva claca i dona rèdits electorals. És allò de la fi justifica els mitjans (privats, és clar).

Pere Giménez Trias, cap de redacció de Comunicació 21.