Xesús González, un periodista gallec que fa uns quants anys havia estat redactor de la revista Terra Nosa i un convençut de la premsa de proximitat, em va passar durant les festes de Nadal un treball dels professors de Ciències de la Comunicació Víctor Muñoz Tamayo, Carlos Durán M. i Eduardo Thayer. En l’article exposen alguns dels principals resultats obtinguts de la realització de 16 grups de discussió amb joves populars urbans de quatre comarques, referits a les seves percepcions, avaluacions i nivells d’identificació amb la producció informativa dels mitjans de premsa escrita i digital. L’article exposa de quina manera els joves manifesten una forta desidentificació respecte als continguts i tractament informatiu que la premsa escrita i digital desenvolupa sobre el que definim com a “món juvenil popular”.

D’aquest treball, en primer lloc, resulta destacable la significativa homogeneïtat de les valoracions generals respecte a la premsa escrita. Va resultar notori l’alt nivell de coincidència que els joves van manifestar pel que fa a la seva distància, desconfiança i rebuig davant de la producció informativa. Cal destacar al mateix temps dues qüestions: una, la coincidència en la valoració més gran del format digital, entès en general com una font d’informació veraç, més propera i amb majors nivells de credibilitat respecte a la premsa escrita i la televisió; i dues, l’alt respecte vers la premsa més propera, tant en paper com digital, que per al jovent mereix una atenció diferenciada.

Aquestes apreciacions van resultar coincidents amb independència de factors estructurals com ara el gènere o la comarca de residència dels joves que van participar dels grups, de la mateixa manera com del factor identitari referit a l’adscripció dels joves al món del treball, estudiantil, organitzacional o d’algun altre estil. Independentment d’aquests factors, es percep un fort nivell d’homogeneïtat en les percepcions, representacions i valoracions dels joves respecte a la premsa escrita i digital, i l’alta estima pels mitjans “més propers”.

Ara bé, aquesta forta homogeneïtat varia parcialment, ja que, segons els autors, “a l’interior d’aquesta discursivitat compartida, és possible percebre la presència, transversal al conjunt dels grups de discussió, d’argumentacions associades a un sentit crític del social en general que, si bé coincidents en el fonamental amb les avaluacions referides, adquireixen un nivell més gran d’especificitat, ja que articulen aquestes avaluacions amb un sentit crític respecte a l’ordre social en general”. És així com els atributs imputables a la producció noticiable de la premsa adquireixen un sentit, en aquestes argumentacions, “vinculat a la preservació de l’statu quo, “l’ocultació” de la realitat i l’afinitat entre els interessos de la premsa i els dels grups polítics i econòmics “dominants”, extrem aquest que es suavitza amb els mitjans propers, amb els quals, però, es fabula de forma més comprensiva. Es diferencia clarament entre la comprensió cap als més propers i l’inconformisme cap al més global.

Aquesta presència del que poguéssim denominar com un subconjunt a l’interior del conjunt d’argumentacions dels joves populars urbans respecte a la premsa, es replica en el moment de la producció d’avaluacions sobre la forma en què la premsa fa als joves populars. En relació a això, en l’estudi s’observa una forta presència de significants com els d’ocultació, invisibilitat, estigmatització, generalització, desconeixement, banalitat i menyspreu, que en alguns casos va addicionada amb interpretacions que imputen una intencionalitat politicosocial de reproducció de les estructures socials existents, que també es dilueix, i força, quan la discussió aborda qüestions locals.

En definitiva, i a propòsit de l’interrogant respecte a la forma en què és avaluat el pluralisme des del lloc de la recepció de missatges que impliquen notícia, l’estudi que he rebut em permet indicar que, pel que fa a la recepció que els joves populars urbans realitzen sobre aquest indicador, la percepció generalitzada és la d’una absència significativa d’expressió de la diversitat social, política, econòmica i cultural del país. La premsa, en aquest sentit, opera més com un reproductor de les visibilitats i invisibilitats socials. I això, com conclou aquest treball “per al cas de subjectes socials condicionats per una doble condició d’invisibilitat, constitueix un balanç inequívoc en les seves pròpies veus”.

Aquest article recull també una queixa greu del jovent amb el qual han treballat els autors: “La premsa en general sempre tracta de recalcar el més negatiu de la joventut, i les úniques coses positives que mostren és quan un cop l’any treuen puntuacions nacionals, però mai se’n van cap a accions sòlides que van fent durant l’any, sempre només una vegada”. I en aquest cas qui més rep és el mitjà local, curiosament.

Les opinions i crítiques d’aquests joves del treball que referencio m’han fet consultar els darrers llibres blancs de la Premsa Comarcal. No ens diferencia pas massa la premsa de proximitat catalana amb la gallega objecte de l’estudi.

Segons l’estudi que va fer l’ACPC en el seu moment, l’allunyament del públic jove és una de les principals problemàtiques a les quals, actualment, fa front la premsa escrita. L’edat del públic lector jove supera els 25 anys, i cada vegada més transvasat cap als mitjans digitals. Aquest factor forma part de la crisi estructural que el sector pateix en la darrera dècada. En conseqüència, la pèrdua de lectors joves continua centrant bona part de les preocupacions dels editors i dels responsables de la indústria periodística de proximitat de Catalunya.

Els joves catalans, entre 15 i 24 anys, dediquen únicament 13 minuts diaris a la lectura de diaris. Una xifra que equival al 3% del temps total del seu consum comunicatiu. Els periòdics, per tant, són un component marginal de la seva dieta mediàtica que es troba dominada, clarament, per internet i la televisió. El 38% dels joves catalans de 14 a 25 anys són lectors de premsa de proximitat, només quatre punts per sota de la població adulta. Tot i això, la premsa ocupa el darrer lloc entre els principals suports i mitjans de comunicació pel que fa a les preferències del jovent actual.

Arribats aquí cal una reflexió. Com apareix la joventut a la premsa generalista? I com a la premsa local i comarcal? Què ens identifica dels seus continguts noticiables sobre els joves? Què es diu sobre la joventut i què s’omet sobre la seva realitat? Què hi ha als mitjans escrits sobre els joves que habiten barris perifèrics, col·legis de barriada? Què hi ha a cada pàgina de diaris, setmanaris i portals d’informació d’internet sobre la joventut que conviu amb nosaltres, sobre la quotidianitat de joves populars? Com es presenten les pràctiques, espais i preocupacions que comparteixen? Com apareixen els que van acudir a les escoles municipals, els que treballen, o els que estudien i treballen per viure i pagar una universitat? Hi són quan es parla de joventut? De quina manera hi són i en relació a quins contextos i temes se’ls considera?

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram