Durant una pila d’anys la comunicació catalana escrita d’àmbit nacional se sustentava en dues capçaleres. Una, amb un segle d’història en mans de la família Godó, va aconseguir superar tot tipus d’obstacles polítics i mantenir el negoci de La Vanguardia a la superfície. L’altra, nascuda després del franquisme, també tenia personalitat d’empresa familiar sota el lideratge del seu creador, Antonio Asensio, inventor d’Interviú (avui caput) i d’El Periódico de Catalunya (avui a un pas de quedar-se només amb mitja plantilla) sota el paraigua del Grupo Zeta.
És una evidència que hores d’ara ni La Vanguardia prescriu amb la mateixa intensitat ni El Periódico és el diari de tots els bars de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els mitjans digitals han reocupat un important espai antigament reservat a les dues capçaleres històriques i influeixen notablement menys en les audiències. Les disputes de les empreses per comunicar les seves bones notícies en aquestes plataformes ja no són tals i la segmentació de lectors amb capacitat de prescripció es troba en altres àmbits. Encara més, el seu lideratge en nombre de lectors es cada vegada més minso per quan els mitjans nadius digitals i els mitjans digitals fills de diaris de comarques empetiteixen –en fer-lo tan gran– l’espai del qual foren dos monstres de la comunicació.
És més, es dona la paradoxa que professionals vinguts d’aquests dos grans editors són els impulsors dels nous líders digitals. D’una banda, José Antich, periodista i director de La Vanguardia fins a la seva destitució i substitució per l’actual Màrius Carol. Antich, que històricament era un aliat d’Unió i del Partit Popular, va virar en l’última etapa al capdavant del diari dels Godó cap a posicions sobiranistes; avui és l’editor i primer accionista d’El Nacional, un digital que té entre bambolines dos dels millors professionals de Catalunya, Cristina Coll (Segre, Avui, Vanguardia, etc.) i el periodista i consultor de mitjans Toni Piqué (Casas i Associats, Ara, Diari de Tarragona, La Vanguardia, Universitat de Navarra, etc.).
Al seu costat, Crònica Global, un digital impulsat per dos periodistes vinguts d’El Periódico de Catalunya i avui company de viatge d’El Español de Pedro J, se situa també en posicions capdavanteres de les audiències catalanes; en aquest cas, el mitjà que dirigeix Xavier Salvador és inequívocament constitucionalista. Tots dos mitjans tenen al voltant dels dos milions de lectors únics.
Les dues grans capçaleres barcelonines i els dos nouvinguts digitals ja tenen ben clar que el seu model no té res a veure amb el paper: els mitjans nadius i els locals els fan la competència de tu a tu, sense complexos i amb una gran professionalitat.
A alguns mitjans veterans i il·lustres, com VilaWeb, NacióDigital i CatalunyaPress, la crisi econòmica –que va afectar especialment als mitjans de comunicació– s’hi han anat sumant noves capçaleres de volada, nascudes de les persones que es van quedar fora del mercat laboral i s’hi van reenganxar a través dels seus propis negocis. El mitjà digital és especialment propici per iniciar una nova aventura empresarial, però amb un important problema si es tracta d’un negoci a escala local: els ingressos publicitaris a penes cobreixen despeses.
Per primera vegada des que es realitza l’Informe Anual de la Professió Periodística, l’APM ha introduït en l’edició de 2017 un apartat sobre les característiques dels mitjans digitals locals a Espanya. Com no podia ser d’altra manera, el document diu que el moment clau el qual explica l’auge dels mitjans nadius digitals és la crisi econòmica que va assotar l’Estat espanyol a partir del 2008. Internet es presentava com una plataforma de futur i molts dels periodistes que es van quedar a l’atur en aquesta època (una pujada del 132% entre 2008 i 2013), van decidir llançar els seus propis mitjans en format digital. Catalunya i Madrid al capdavant.
La relació causa-efecte de la crisi econòmica en l’explosió d’aquest tipus de negocis és de tal magnitud, que dels 51 mitjans de tot Espanya que van ser consultats per l’APM per elaborar aquest informe només 11 van néixer abans de 2008. Segons aquest treball de referència, a l’hora d’iniciar un negoci, el 73% dels professionals va optar per establir algun tipus de societat (limitada, cooperativa, civil o anònima). La societat limitada va ser la fórmula triada per 28 d’aquestes empreses.
Ara bé, com deia abans i confirma aquest estudi, l’estabilitat que els mitjans digitals locals busquen en la formulació societària, perilla per l’escassetat d’ingressos. Amb un 61% dels mitjans obtenint menys de 100.000 euros el 2016, aquestes companyies que pretenen abastar públic de tot l’Estat i s’escriuen en espanyol, es veuen abocades a lluitar any rere any per subsistir. Un dels camps en què més es retalla és en personal, amb la qual cosa poc difereixen dels periòdics de paper.
Pel que fa a les plantilles dels mitjans nadius digitals locals, 29 enquestats tenen menys de quatre treballadors habituals. Crida l’atenció que una determinada quantitat d’ells (que no s’especifica) només compten amb un empleat i que d’altres –fills de premsa de comarques– no disposin de plantilla retribuïda.
Amb unes condicions econòmiques tan complicades, no és d’estranyar que els responsables d’alguns d’aquests mitjans hagin optat per establir aliances amb digitals d’àmbit nacional català, amb la qual cosa el segon suma i el primer sobreviu.
Segons dades de la premsa comarcal, una desena de digitals utilitza la seva pròpia plataforma per editar continguts, encara que la més habitual és WordPress, però també hi ha un nombre important de nadius digitals que només està present a Facebook i Twitter. N’hi ha 26 que utilitzen més de dues xarxes, entre elles Instagram, YouTube, Google+ o LinkedIn, i són molt pocs els que es resisteixen a utilitzar aquestes plataformes.
Tot i que l’informe de l’APM no busseja per Catalunya, els estudis tant de l’AMIC com de Premsa Comarcal/ACPC elaborats el passat exercici són prou evidents quan demostren la potència dels mitjans nadius digitals sumats als digitals nascuts dels associats amb capçaleres de paper històriques. Els usuaris únics dels mitjans digitals associats a les dues entitats esmentades giren sobre els 10 milions, amb quasi 80 milions de pàgines vistes. El periodisme glocal s’imposa al periodisme generalista tradicional: és una suma de què passa fora i de què fem a casa.
Crec que si l’exercici comparatiu tendeix naturalment a valorar el que ens és proper, possiblement estarem més sorpresos en constatar que aquests mitjans nadius catalans són els més compromesos amb l’esquerra; és a dir, els més susceptibles de qüestionar l’orientació del periodisme local cap a l’estabilitat social i el conservadorisme polític, els que declaren trobar el que busquen en aquestes publicacions que, finalment, corresponen a les seves expectatives.
Però cal sorprendre veritablement? O més aviat, un pot sorprendre sense abans preguntar-se per què serveix la premsa local i comarcal per a aquells que la llegeixen? Els militants sindicals i polítics no esperen que la premsa “de casa” els proveeixi d’arguments que vagin en la seva direcció i que tendeixin a donar suport a la seva visió del món. Estimo que és per això que hi troben efectivament el que busquen, que és una altra cosa: com altres lectors, esperen del seu periòdic de proximitat informacions pràctiques i factuals, una bona cobertura del seu territori i un relatiu to de neutralitat. Amb un pensament ben abillat sobre què passa més enllà.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
