No podem estar pitjor! Quantes vegades, en aquests anys cruels de crisi implacable, no ens hem trobat a nosaltres mateixos repetint aquesta frase lapidària? Moltes, no? I és que com més anava, com més avançava el desmantellament del sector, més teníem tots la sensació que no podíem estar pitjor. Fins ara. Fins que ha arribat el moment en què la sensació s’ha transformat en una certesa compartida. No només per la immensa majoria de membres del sector audiovisual català, sinó també compartida, malauradament, per la majoria de la ciutadania.

Portem un temps on tot són “putes” males notícies – ja em perdonareu l’exabrupte –, però és que és cert. Que si l’anul·lació de la taxa, que si el nou criteri de l’IVA, que si TV3 no té un cèntim… Vivim la tempesta perfecta, una altra expressió maleïdament encertada, que, per acabar-ho d’adobar, arriba en el pitjor moment polític i social possible. O sigui que, companyes i companys, amb la constatació irrefutable que ara sí, que ho tenim pelut de debò, només tenim dues sortides, o ens resignem o ens comprometem a solucionar-ho.

La resposta davant el dilema és evident, la resignació és inacceptable, per tant només queda una opció possible. Hem d’implicar-nos, encara més, en la recerca d’una solució. Dic encara més, perquè és evident que en aquesta qüestió els productors independents hem estat actius, ens hem mogut i hem treballat per construir un ecosistema audiovisual català ric i equilibrat. El resultat, malgrat els nostres esforços, és justament el contrari, com més va, el sector és més pobre i més insostenible i desproporcionat. D’aquí la constatació que, ara sí, no podem estar pitjor. I d’aquí també l’única esperança. Com diria el vell teòric comunista –permeteu-me encara aquest altre exabrupte anacrònic–: “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”.

Justament ara, quan més negre és el panorama, és quan més ens hem moure, quan menys hem de desesperar-nos i quan més hem de lluitar. En teoria tenim, o hauríem de tenir, molts aliats al nostre costat. Molta gent que creu imprescindible que aquest país tingui un sector audiovisual potent. En teoria la majoria dels polítics del nostre país volen el mateix que nosaltres, també els sindicats, també els responsables dels mitjans públics i privats volen que Catalunya sigui competitiva i tingui personalitat pròpia en el territori de l’audiovisual. En teoria.

I dic en teoria, perquè quan hem parlat amb tots i cadascun d’ells, en privat, tenen molt clar què és el que s’ha de fer i la urgència del que s’ha de fer. Però a la pràctica, tot és molt més complex i dificultós. Hi ha deu plans estratègics i deu llibres blancs amagats en deu calaixos diferents amb deu conclusions similars que fa deu anys que s’haurien d’haver començat a aplicar i que fa deu anys que no es fan. L’única esperança que ens queda és que ara sí, ara, quan no podem estar pitjor, potser ha arribat el moment de començar a construir un gran pacte nacional per evitar la desaparició definitiva del sector de l’audiovisual català.

Tant de bo!

Francesc Escribano, director de Minoria Absoluta.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA (Productors Audiovisuals Federats).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram