En el marc de l’elecció de qui serà el nou cap visible del Govern de Catalunya i en suma de la formació de tot el Govern, són molts els temes que requereixen ser debatuts per la ciutadania, el que no sempre és factible en el marasme d’eslògans i simplificacions que inunden els mitjans de comunicació.

Vull detenir-me en el vincle entre debat ciutadà, perfeccionament de la nostra democràcia i el paper dels mitjans de comunicació. Si les persones no tenen accés a informació completa, oportuna i plural, amb la possibilitat certa que les seves decisions siguin considerades després de conèixer i comprendre les diferents propostes i visions sobre un determinat tema, la democràcia que volem passa a ser un miratge, perquè deixem obert l’espai, sinó a la manipulació, almenys al biaix ideològic.

Parlen del sistema medial, un concepte que neix i es consolida en la recerca de models d’integració sàvia, conscient i crítica dels mitjans de comunicació en la vida, superant plantejaments ancorats o derivats de les teories marxistes o liberals. Però el sistema medial existent al nostre país dista molt de ser plural, perquè això implica diversitat d’enfocaments, de punts de vista, de formes d’entendre la societat i la solució dels seus problemes; on tots els sectors de la societat tenen assegurat l’accés en la seva doble qualitat d’informadors i informats. El mercat, al qual també s’ha lliurat el dret a la informació, definitivament no compleix amb l’expectativa ciutadana.

Aquesta independència o res i aquesta unitat o res que aflora en els mitjans ens porta a un cul de sac. Aflora la intransigència i es dilueix el debat? Cal debat. Perquè el debat sobre aquest punt sigui amb alçada, suggereixo erradicar la caricatura que democratització implica estatització, control dels mitjans pel govern de torn –en aquest cas de l’executiu central– i traves a la llibertat d’expressió (o mordasses). El meu plantejament advoca justament pel contrari; és a dir, protegir el dret de tots a crear i difondre les seves idees a través de les diferents plataformes medials, sempre que aquest dret no sigui privatiu d’aquells que tenen els recursos econòmics per fer-ho. Especialment si coincideixen en un mateix sector ideològic o grup polític, com sol passar a Madrid.

En aquest tema l’Estat no pot eludir la seva responsabilitat. Hi ha països que, amb tota naturalitat, donen finançament estatal als anomenats mitjans públics i també subsidien regions més necessitades, o fins i tot minories socials, amb la finalitat de garantir el pluralisme informatiu. I ningú dubta de la seva qualitat de democràcies.

De fórmules n’hi pot haver moltes, el que importa és la voluntat de fer-ho realitat. Sense pors i sense fantasmes. He llegit que és més ètic el comportament dels mitjans de comunicació públics de Catalunya (Corporació, Xarxa, Betevé…) que el de la immensa majoria dels mitjans controlats des de Madrid pel poder de l’IBEX i altres clans político-econòmics.

En aquest moment crucial de la història de Catalunya és necessari que els mitjans de comunicació, i no només amb aquests, tinguin com a efectes positius la capacitat de formar un judici crític que es tradueixi en una major comprensió de la política i un creixement en la disponibilitat per a la participació política i social. Aquests coneixements, per cert, ens porten a la disposició de valorar en tot moment la credibilitat de cada mitjà.

Hi ha inquietud del públic i dels professionals pel que fa a la independència dels mitjans en aquest moment tan delicat. I aquest recel no neix pas només a Catalunya ni ha nascut ara. Per diferents circumstàncies s’ha anat estenent a Europa. L’any passat, des d’aquesta tribuna de Comunicació 21 jo mateix feia esment a una enquesta de l’Eurobaròmetre sobre el pluralisme dels mitjans de comunicació i la democràcia.

Les xifres de l’Eurobaròmetre del 2017 destaquen els següents aspectes: una majoria dels enquestats (57%) no creu que els mitjans de comunicació nacionals estiguin lliures de pressions polítiques o econòmiques; una mica més de la meitat (53%) considera que els mitjans de comunicació nacionals ofereixen informació fiable; el 75% dels enquestats que participa en debats a les xarxes socials ha estat testimoni o objecte d’abusos, amenaces o incitació a l’odi, i gairebé la meitat (48%) afirma que això els dissuadeix a l’hora de participar en debats; només el 37% dels enquestats creu que l’organisme que supervisa als mitjans audiovisuals al seu país és lliure i no està subjecta a pressions. Encara més, l’Eurobaròmetre recull que els nivells de confiança en els mitjans de comunicació són més baixos entre els ciutadans amb menys ingressos i menys educació.

Quant a les recomanacions que es van fer en el col·loqui posterior a la presentació del treball, en destaco dues: la protecció i el foment de la llibertat dels mitjans de comunicació i la seva independència respecte a les pressions polítiques o financeres; i lla capacitació dels periodistes i la seva protecció enfront de les amenaces, la violència física i la incitació a l’odi.

L’honestedat davant la impunitat i la corrupció, i el pluralisme en els mitjans de comunicació ens ajudaria a superar amb més transparència i senzillesa la situació política actual de Catalunya. Potser més endavant –superat si se supera el 155– podrem treballar perquè els periodistes deixin d’encapçalar, al costat de jutges i polítics, les llistes de professionals que més desconfiança generen entre la ciutadania. És urgent obrir una discussió profunda, oberta i plural sobre periodisme i democràcia, com va fer la Gran Bretanya abans d’aprovar un projecte de llei per afavorir el pluralisme de la premsa.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram