La Motion Pictures Association of America (MPAA), la gran associació que aplega les sis grans majors nord-americanes (Walt Disney, Paramount, Sony, 20th Century Fox, Warner i Universal) ha fet públic un estudi sobre el mercat mundial de l’audiovisual, amb uns ingressos valorats en uns 90.000 milions de dòlars (sense comptar els videojocs) i en el qual s’ofereixen moltes dades que indiquen quines són les tendències de present i futur d’aquesta indústria.

En destaco quatre. La taquilla a les sales de cinema continua creixent moderadament (un 5% més que l’any 2016) gràcies entre altres ofertes als films d’animació, tot i no ser pas una dada generalitzada a tots els països. Les subscripcions a serveis audiovisuals online es dispara: un 33% més entre el 2016 i el 2017! I una tercera i quarta dada que fan referència concreta a la situació als EUA i que estan molt interrelacionades: tot i l’augment de consum audiovisual en pantalles personals o domèstiques, els joves nord-americans són els qui més van al cinema; i pel que fa a l’ús d’aquestes altres pantalles pel conjunt de la població adulta, el consum audiovisual als mòbils creix molt més que no pas baixa –lleugerament– a les pantalles de TV o de l’ordinador o portàtil. És a dir, el consum global de continguts audiovisuals creix per càpita any rere any.

Més enllà de l’interès d’aquestes dades, que marquen tendències similars a les europees, voldria posar l’accent en el perfil de qui presideix des de fa pocs mesos aquesta gran associació patronal, que exemplifica de com n’és d’important i decisiu per als EUA aquesta indústria cultural: Charles H. Rivkin. Després de varis anys de directiu en productores com la que va fer néixer els Muppets (els titelles protagonistes del molt meritori Barri Sèsam que va emetre fa uns vint anys TVE Catalunya o el posterior Monstres supersans del Super3) va ser ambaixador a París i posteriorment sotssecretari d’Estat d’Afers Econòmics i Empresarials al darrer gabinet Obama. Un lloc clau des d’on va intervenir en negociacions internacionals sobre comerç, telecomunicacions o per a la protecció dels drets de propietat intel·lectual.

Aquest coneixement des de dins de la indústria audiovisual, dels engranatges del poder públic i de les relacions internacionals l’ha portat on és, amb un programa d’actuacions que té uns objectius molt ambiciosos, i al qual vol implicar la nova presidència nord-americana. Cosa que podríem donar per segura en saber utilitzar Rivkin uns arguments que tan bé sonen a les oïdes de Trump: “La nostra indústria no només és important per a l’economia sinó per a la projecció dels valors americans”. A les oïdes del president, sí, i del conjunt dels ciutadans dels EUA també, més enllà dels dos milions llargs –sí dos milions– que treballen en aquesta indústria.

I aquests objectius són: continuar incrementant les exportacions al món, que ara representen uns 16.500 milions de dòlars anuals, millorant –encara més!– les estratègies de branding internacional de les produccions nord-americanes, algunes de les quals ja va assajar exitosament a França com a diplomàtic, i eliminant a més les barreres d’alguns mercats tan importants com proteccionistes –com seria el xinès– per la via de les coproduccions internacionals. El segon és millorar el tractament fiscal de la indústria, tot i que als EUA la legislació es troba a anys llum de les normatives espanyoles, per desgràcia dels nostres sectors industrials. I el tercer objectiu és la protecció de la propietat intel·lectual a nivell mundial. Una preocupació màxima en el nou escenari online que ha fet que la MPAA hagi sumat els seus grans competidors digitals, Netflix i Amazon, en un gran lobby mundial: l’Alliance for Creativity and Entertainment (ACE), que agrupa des de les grans companyies de Silicon Valley a cadenes televisives internacionals contra la pirateria dels continguts audiovisuals a la xarxa. Tres objectius que aquí no ens sonen gens estranys ni aliens. Gens ni mica.

Com afirmava fa uns anys Jean-Michel Valantin al llibre Hollywood, le Pentagone et Washington, existeix “un dispositiu gegant on interactuen el poder polític, el poder militar i el poder cinematogràfic, i que s’inscriu íntimament en la història estratègica dels Estats Units a l’hora de determinar àmpliament la seva singularitat” al món. Si retirem de l’equació els militars per no espantar ningú, tindrem una descripció prou acurada del que significa que un sector industrial i cultural esdevingui una qüestió d’estat de primer ordre… i que funciona molt exitosament.

En prenem, modestament, nota? I dic modestament, no només per la distància astronòmica entre les majors i el nostre ecosistema empresarial, sinó pel fet que en lloc de tenir un estat propi en patim (encara) un altre, que té una visió estrictament instrumental de la cultura i una animadversió manifesta a la seva diversitat. Però tenim talent, teixit industrial públic i privat competitiu… i aviat un nou Govern que, tot i sotmès a limitacions i traves de tota mena, pot fer-hi quelcom de bo i positiu; més enllà de fer front a les urgències de finançament que tenallen –i amenacen greument– la producció audiovisual independent i la CCMA.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram