Una greu notícia que no haureu llegit o escoltat a la gran majoria de mitjans que ens arriben per aquí: aquest proppassat cap de setmana, dos periodistes van ser agredits mentre enregistraven imatges de grups unionistes al carrer. No són el primer cas ni res fa pensar que serà la darrera acció violenta per part d’individus o grups que responen al que coneixem –aquí, a Grècia i on sigui– com a feixisme.
Unes accions violentes que es produïen poc després que el diputat Carrizosa arrenqués de males maneres un llaç groc d’un dels escons reservats al Govern. Un assajat gest d’intolerància amb el qual, aprofitant conscientment la seva repercussió mediàtica, el seu grup llançava un clar missatge als elements més radicalitzats de l’espanyolisme a casa nostra: un “a por ellos” adreçat als llaços grocs a qui cívica i democràtica els mostra a l’espai públic. Una calculada estratègia d’intimidació i d’intent de trencament de la convivència ciutadana que no té res de nou en la nostra història recent, ja sigui durant el darrer període de la Segona República o posteriorment al País Valencià, sotmès a les bombes i els assassinats de finals dels 70 fins als 90, i que ha rebrotat amb la violència al carrer des del passat mes d’octubre.
No són fets aïllats. Ni són “polèmics” ni cap altre lamentable eufemisme que se li està posant per dissimular el problema real. I el periodisme té una responsabilitat social màxima a l’hora de denunciar i fer front a la difusió social de l’odi. Tallar de soca-rel la impunitat amb la qual circula aquest missatge destructiu, que alimenta les agressions que s’han anat multiplicant des del mes de setembre de l’any passat. I és precisament l’odi l’energia que mou els engranatges del feixisme. Un feixisme “darrere” del qual ja no hi ha gent amb cartutxeres, gomina al cabell ni camises blau mecànic, sinó vestits de marca ben ajustats i glamurosos.
No és cap casualitat que en aquests darrers mesos s’hagin multiplicat les accions, declaracions i propostes coercitives de tota mena contra dos pilars bàsics en la construcció de la nostra societat democràtica: l’escola catalana i els mitjans nacionals de comunicació (de públics n’hi ha molts més).
Malgrat les declaracions d’alts responsables del desprestigiat poder judicial… i d’alguns polítics amb l’assignatura de cultura democràtica suspesa a perpetuïtat, l’espai públic no és neutre, perquè és això, espai públic. I els mitjans de comunicació tampoc ho són de neutres. Els dos han de ser plurals. Indiscutiblement, declaradament, desacomplexadament.
I el periodisme ha de ser, també, tan veraç com compromès amb els drets democràtics i les llibertats bàsiques reconegudes a l’espai europeu. Parlar “d’aldarulls” quan hi ha agressions a gent pacífica no és veraç, és manipulació; tot i que sigui inconscientment. Qualificar uns pacífics llaços grocs de “conflictius” és allunyar-se de la defensa irrenunciable a la lliure expressió –no parlo de compartir o no el seu missatge antirepressiu–, i amb aquest allunyament es va obrint la porta als intransigents i a la banalització de la seva violència, com ja està passant. I posicionar-se com a “equidistant” entre els agressors i les persones pacífiques agredides és una indecent coartada en favor dels qui coaccionen la llibertat d’expressió i reunió.
Com deia Martin Luther King, “al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics”. Doncs no callem i fem bé la nostra feina. Acabem amb la impunitat mediàtica d’aquests col·lectius i que –quan tinguin les mans lliures– els Mossos facin la resta. Aviat. Les dues coses.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
