El 4 de juliol se celebrava la Festa d’Estiu del Cinema Català que, com els Premis Gaudí, organitza l’Acadèmia del Cinema Català. Una entitat amb deu anys d’història producte d’una molt encertada decisió estratègica del sector que, primer amb Joel Joan al capdavant, i des del 2013 amb Isona Passola, ha estat i és una eina de primer ordre per donar més visibilitat i major prestigi a una de les principals indústries culturals del país.
Hores abans que el Palauet Albéniz acollís la gala, l’Acadèmia presentava un estudi sobre l’estat del nostre cinema, el qual traspuava unes dades tan previsibles com preocupants: caiguda de la producció, l’exhibició –amb un descens similar entre 2016 i 2017 al del conjunt d’estrenes estatals– i la recaptació. De les xifres aportades, voldria subratllar un dels mals crònics de la nostra cinematografia: el baix percentatge de produccions en català i, salvant molt meritòries excepcions com Estiu 1993, una encara molt més baixa recaptació sobre el total, explicat en part per la reduïda dimensió de la gran majoria dels seus pressupostos. Que enguany l’estrena (parcialment) en català amb més públic –i més de deu vegades més que la segona– hagi estat el documental sobre en Kilian Jornet, diu molt. Massa i tot.
Passola va assenyalar com un dels principals responsables d’aquest descens la caiguda de les inversions en cinema de TV3; molt i molt allunyades de les xifres d’uns 15 milions d’euros anuals que havia arribat a posar sobre la taula per a la producció de cinema, telefilms i animació, a banda de les aportacions a produccions associades i col·laboracions per a la programació de flux de les distintes finestres de la CCMA.
Però pensant en TV3 i el seu paper –ara esberlat– de motor de l’audiovisual català, crec que la problemàtica que pateix el sector no se solucionaria només retornant a les xifres de diner públic prèvies a les retallades. Caldria un replantejament del funcionament dels mecanismes existents, si volem tenir un sector prou potent com per respondre al tsunami que està canviant radicalment els hàbits de consum audiovisual i amb ells la mateixa estructura del sector (producció, distribució, exhibició i difusió televisiva) que vam heretar del segle passat.
Com assenyalava fa poc més d’un any el document del Pla estratègic de suport a l’audiovisual català, la nostra indústria no només pateix pels baixos pressupostos de TV3 i de la desaparició de la taxa audiovisual (que feliçment podria retornar en breu) sinó que, entre d’altres, pateix dues febleses més: un nivell de coproduccions internacionals baix, i una producció “poc orientada al mercat”.
Més públic, més internacionalització, més tecnologia… més català
I per transformar-los en punts forts, seria imprescindible que TV3 deixi de ser considerada només una font de finançament o, com a molt, un aliat, per esdevenir coprotagonista del rellançament del sector. Sense voluntat de ser exhaustiu, apunto tres qüestions que se sumen a la problemàtica situació de la producció de films en català que he esmentat a l’inici: augmentar el nombre de públics i audiències, incrementar la internacionalització del sector, i aprofitar –sumar-se millor dit– al lideratge tecnològic de la marca Barcelona.
Primera: si al cinema català li interessa moltíssim obtenir èxits de taquilla –juntament amb guardons i premis– a TV3 li és imprescindible que les apostes que hi faci funcionin en sala i, per tant, funcionin molt bé quan s’emetin per televisió. Com fer-ho és complex, per les parts que hi intervenen –no ens oblidem pas del protagonisme de l’ICEC en tot el procés–, però si hi ha d’haver una clara aposta per films comercials, TV3 hauria de poder dir-hi la seva des del minut zero. Ens cal poder desenvolupar projectes amb temps, recursos i una planificació a anys vista que inclogui eines d’intel·ligència (big data, anàlisi de tendències internacionals…). A banda dels diners que estrictament hi posi en cada producció, TV3 i Catalunya Ràdio són aparadors formidables per promoure una pel·lícula abans fins i tot que es faci el primer rodatge. No és res de nou. Ho fa tothom arreu del món i el duopoli televisiu espanyol n’és un exemple: hores i hores d’emissió (entrevistes, participació en programes de tota mena…) a baix cost que esdevenen una excel·lent campanya de propaganda prèvia a la seva estrena a la gran pantalla… i un reclam poderosíssim per quan s’estreni al canal.
Segona: lligada molt estretament amb la primera qüestió, tenim la internacionalització, de la qual les coproduccions amb empreses i canals forans en són una part fonamental. Tant per a aquestes coproduccions internacionals com per a les prevendes (vendes anticipades a la mateixa finalització de les produccions) i les vendes, TV3 és –o hauria de ser– un actiu de primer ordre a l’hora d’anar pel món, i molt especialment si pensem en sèries de ficció, animació o telefilms. I ho és en qualsevol cas per acompanyar el conjunt de la producció audiovisual del país als mercats i fires comercials. Si això és així, tindria tot el sentit que TV3 i les dues associacions de productores del país formessin part del nucli dirigent de Catalan Films & TV. Els nostres veïns del nord tenen estructures similars a la plantejada i els hi funcionen molt i molt bé. Fomentar la coproducció internacional ja no és una opció, sinó una obligació urgent. Fins i tot indústries audiovisuals amb dimensions extraordinàriament majors a la nostra fa anys que hi destinen molts esforços, i actualment ho consideren absolutament prioritari.
Tercera: establir, reforçar, prioritzar… les sinergies amb els sectors tecnològics, especialment les TIC. No podem perdre més temps sense aprofitar al màxim que la capital de Catalunya hagi esdevingut un pol d’atracció d’inversions i empreses vinculades al món digital, gràcies en part a haver aconseguit tenir des de fa anys la seu del MWC. Ara, a partir del 2020, tindrem també la gran fira de les tecnologies vinculades a l’audiovisual, l’ISE, que fins a l’any vinent romandrà a Amsterdam. Una fira tecnològica que aquest mes de febrer va acollir prop de 600 empreses vinculades als sector audiovisual, l’educació, el disseny i els mitjans de comunicació de tot el món. La cultura en general, i les indústries de l’audiovisual i la comunicació en particular, han de plantejar-se molt seriosament el repte. A la recent cerimònia dels Premis Impacte del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya es va anunciar la voluntat d’impulsar un hub empresarial amb aquest objectiu.
Una altra línia de treball passaria per treure tot el suc possible del talent que tenim a casa nostra vinculat als sectors de l’animació, els videojocs i la il·lustració. Sectors amb molts i molts professionals que acaben treballant aquí, sí, però per a empreses de fora. Parlo de com enfortir l’oferta del canal Super3 i les seves plataformes digitals amb continguts transmèdia fets a Catalunya i que, gràcies a les seves diverses finestres d’explotació, puguin fer viables produccions tan costoses com són les sèries i els films d’animació, en un sector amb una potentíssima oferta nord-americana i asiàtica que, fins i tot, compta amb canals de televisió propis.
I darrera: el català. Evitaré endinsar-me pel jardí perillós de com podríem definir què és “cinema català” i que vagi més enllà de la terminologia vinculada a ajuts, subvencions o bases de premis existent. En tot cas, no és de rebut que les versions originals en català representin, com a molt, una tercera part del total de les produccions; i un percentatge encara més petit si ens fixem en els volums globals d’inversió. Amb les noves tecnologies, que han enterrat les bobines fotoquímiques i que permeten incloure varis idiomes de doblatge i/o subtitulació en un mateix arxiu digital, ja sigui per al projector del cinema, per al canal de TDT o per a la plataforma online, no té cap justificació mantenir aquesta situació de minorització permanent. Una situació que hauríem de considerar, ja, definitivament inacceptable. És evident que si parlem de coproduccions internacionals, ja sigui amb el grup Banijay francès o amb Atresmedia, la versió original difícilment serà la catalana; però no té trellat que una producció que ha comptat amb aportacions públiques diverses i no pas menors, hagi d’acabar sent doblada al català, després de la seva estrena en sala, per poder-se emetre a TV3. Un fet que no beneficia ningú, començant pel mateix canal.
I hi ha altres temes de futur a treballar? I tant! i alguns també de ben grossos i directament vinculats a TV3 els hem analitzat fa ben poc en aquest portal.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
