Fa uns dies el meu company Saül Gordillo feia públic el seu Rànquing 2018 de periodistes i comunicadors catalans a Twitter, actualització del treball que havia fet el setembre de l’any passat, tot i que el primer el va fer públic l’agost de 2011.

El rànquing ens mostra que ja són prop de 1.400 els perfils individuals de professionals catalans del periodisme i la comunicació més seguits a Twitter. La novetat d’enguany és que ja no apareix la valoració de Klout, atès que aquesta eina ha quedat inactiva.

Aquest treball del Saül ve a ser una constatació de la magnífica tesi doctoral de l’avui doctor Gabriel Jaraba i Molina, que també fou company meu a RTVE. Es tracta d’un estudi de continguts y tendències en la tuiteresfera espanyola que ha dirigit el doctor Santiago Tejedor. La tesi ens diu que Twitter s’ha convertit en la xarxa social preferida dels periodistes per a usos professionals pel seu interès com a font informativa, per la seva potència com a plataforma de publicació i per les seves possibilitats pel que fa a tema i contingut. I ens diu: “Amb majors o menors reticències, els periodistes que treballen als mitjans massius convencionals s’han anat introduint en el seu ús, a la recerca dels efectes virals que ofereix com a plataforma de difusió, a la vegada que han anat descobrint en Twitter un mitjà d’introducció al ciberperiodisme i un camp d’acció privilegiat per a les tasques informatives a la xarxa de xarxes”.

Els treballs de Gordillo i Jaraba ens permeten fer un exercici esbalaïdor i inèdit. Interpretar les conclusions de la tesi amb els noms del rànquing i la seva classificació en el mateix. Tot un repte que cadascú, segons els seus criteris, pot fer individualment, un cop llegides les conclusions definitives a les quals arriba el treball que conforma la tesi de Jaraba. Faig, però, un advertiment: Gordillo elabora un rànquing català i Jaraba fa un estudi amb dades de comunicadors de tot l’Estat.

Les conclusions en són cinc, que resumeixo:

1. Els periodistes espanyols a Twitter no difonen contingut sensiblement diferent segons estiguin adscrits a mitjans de comunicació de masses o exerceixin com a periodistes digitals. Els uns i els altres tenen una concepció instrumental de la plataforma però els periodistes digitals aprofiten millor el seu potencial pel que fa a mitjà d’intervenció immediata i cobertura informativa. Aquesta concepció instrumental fa que els periodistes de mitjans l’explotin per autopromocionar-se i donar suport als seus amics, cosa que no fan els periodistes digitals.

2. Periodistes de mitjans i periodistes digitals apareixen fortament assimilats, uns i altres, al model professional predominant a Espanya, conformat per una mentalitat sorgida d’una matriu que s’ha vingut en anomenar “Madrid institucional”. El seu contingut i comportament a Twitter no semblen diferenciats de la gran majoria dels professionals que ells segueixen i són hegemònics en la nostra societat.

3. A causa en gran part del que diu l’anterior punt, els periodistes a Twitter viuen en un món informatiu de dimensions més limitades del que es podria esperar d’aitals professionals. Els periodistes de mitjans en particular no mostren preocupacions europeistes, relatives a l’estat dels drets humans al món o en l’actualitat que passa fora de les zones internacionals de forta tensió.

4. Els periodistes de mitjans difonen més temes relacionats amb la cultura, i els digitals, amb assumptes socials. Solament els periodistes digitals presten una atenció més propera a internet, mentre que els primers ho fan a les qüestions relatives a la professió periodística. No és possible observar en els continguts no polítics l’obertura d’espais tendents a la innovació.

5. Quan es tracta de percebre tendències i actituds innovadores en comunicació, els centres d’interès que preocupen als que reflexionen sobre els problemes que porta el segle XXI, en el paper de la comunicació, el periodisme i la xarxa en els nous escenaris globals, no podem trobar elements d’innovació i reflexió en els periodistes espanyols que operen a Twitter.

Segons Jaraba, el que apunta el punt cinquè –que crida més l’atenció– és degut “al seu ús aclaparadorament informatiu segons el concepte d’actualitat predominant, però també per l’absència d’assumptes relatius a aquestes qüestions presents en el seu contingut. L’assimilació dels periodistes presents a Twitter al model professional i de mitjans hegemònic a Espanya dificulta i obstrueix l’aparició de bretxes esperançadores en aquest sentit. Cal mirar en altres direccions quan es busca innovació, futuribles i reflexions avançades a la xarxa i respecte a ella.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram