Imprimeix

Francesc-Josep Deó | Actualitzat el 05 Octubre 2018 a les 09:00

Fa poc, un conegut que és periodista em preguntava, al voltant d'un cafè, com és que l'educació mediàtica encara no s'ensenyava a les escoles i els instituts catalans. Vam parlar extensament de la manca de voluntat política de l'Administració i de com d'estrany és que les ciències de la comunicació, en aquest segle, no s'incloguin en els continguts del currículum escolar.

També vam parlar dels col·legis professionals, el de periodistes o el d'audiovisuals, de les facultats de comunicació de les diferents universitats i de la manca de pressió que aquests organismes o institucions fan perquè els "nous continguts" comunicatius entrin a les aules. I del voluntarisme d'un sector del professorat que treballa, des de fa anys i de forma incondicional, l'educació mediàtica a l'aula.

En aquest sentit, crec que manca un reconeixement a la tasca pedagògica de dotzenes de professors i de professores que des de fa anys treballen, moltes vegades sols, intentant d'implementar l'educació mediàtica i lluitant contra els vents: currículums tancats, equips directius incrèduls i, a més, amb moltes limitacions de recursos, d'espai i de temps.

El fals debat sobre els mòbils a l'aula, d'aquest estiu passat, posa de manifest la manca de reflexió sobre com utilitzar la tecnologia educativa. A la notícia de la nova normativa francesa i les declaracions de la portaveu del Govern espanyol sobre el tema, es van afegir les declaracions del conseller Bargalló defensant la utilització dels mòbils als centres escolars. Però no podem dir que "estem a favor de la tecnologia" i punt, no podem quedar-nos amb el titular. No podem caure en el tòpic, en la fascinació tecnològica.

Cal anar més enllà d'aquesta defensa incondicional de la utilització de la tecnologia amb finalitats educatives. Cal parlar, en profunditat, de la pedagogia de la tecnologia audiovisual, de la manca de recursos tecnològics en els centres, de la necessitat de formació –inicial i permanent– del professorat. Una formació molt necessària, ja que la comunicació avui en dia és molt més complexa que el simple esquema de Jakobson (emissor, canal, receptor). Ja no poder dir simplement que "la televisió és una finestra al món", perquè dir això avui, és dir no res!

Diuen que bufen nous vents al Departament d'Ensenyament, uns vents que potser canviaran el rumb de l'administració educativa en aquest camp. Per anar per aquests mars de món digital cal saber navegar, però sobretot cal no fer cas dels cants de sirenes de les empreses amb interessos a l'educació, que en cap cas vol dir interessades per l'educació. L'espai per a l'estudi de la tecnologia fa anys que ja existeix, ara falta crear un espai per estudiar i treballar la comunicació i els mitjans del segle XXI.

No sé si la denominació "cultura digital" en l'àmbit educatiu pot ser una bona denominació, però més que pomposes definicions ens calen continguts concrets que donin força i aguantin l'esquelet teòric. Ens hauríem de preguntar si "cultura digital" vol dir estudi dels continguts i anàlisi crítica del discurs mediàtic?, vol dir conèixer els llenguatges audiovisuals, els formats audiovisuals i la producció creativa?, o una vegada més només vol dir... ensenyar a prémer botons?

Cal fer competents mediàticament a tota la ciutadania, sobretot a la ciutadania del futur, dotar de competències comunicatives per poder llegir críticament els mitjans, els continguts mediàtics, per saber com es dissenya la manipulació informativa, com es construeixen les falses notícies i fugir, així, de l'analfabetisme mediàtic. Si no tot plegat serà una conversa de cafè.

Francesc-Josep Deó, director d'AulaMèdia.