Viure als Pirineus arriba al número dos-cents, just quan se celebra la Fira de Sant Ermengol. Realment no podia ser un moment millor de l’any, perquè aquesta excel·lent fira del formatge ens explica molt bé cap a on ha d’anar el Pirineu i els seus mitjans d’informació.
Fa quinze anys que Viure als Pirineus, cada mes, està entre nosaltres i des de la proximitat ens explica què passa al Pirineu. Durant aquests anys els mitjans d’informació de proximitat del territori han fet una feina informativa immensa per explicar les coses que passen al nostre voltant. Però ho han hagut de fer amb molt esforç, amb el suport de molts col·laboradors voluntaris i, deixeu-m’ho dir, amb un escàs suport institucional per la importància real d’aquests mitjans a les nostres comarques.
Ara bé, un cop arribats als dos-cents números, ens correspon mirar endavant i pensar com han de ser els propers dos-cents números dels mitjans d’informació pirinencs. Al Pirineu li manca poder-se recolzar en uns mitjans més professionalitzats, més solvents, més potents i lliures, poder gaudir d’un model informatiu de proximitat adaptat a la realitat del Pirineu, en definitiva, uns mitjans que tinguin la voluntat i la capacitat de construir un espai propi de comunicació.
Uns mitjans capaços de construir un discurs clarament pirinenc i, al mateix temps, amb la voluntat de contribuir a mantenir ben informats els veïns de tot el territori, donant la rellevància que es mereixen als residents dels pobles més petits. Perquè en aquest sentit, un dels reptes del discurs pirinenc ha de ser mantenir viva aquesta munió de pobles petits que tenim i que s’estan despoblant, tenir-los ben informats, explicar el que fan i, entre d’altres, ser un element dels han de fer possible que tornin a créixer en residents.
Per als propers anys, les noves tecnologies, les xarxes socials, les aplicacions i el que vindrà, oferiran una gran oportunitat per als mitjans de proximitat i per als seus lectors residents, ja que permetrà als editors cada cop més mantenir al seu lector, sigui on sigui, ben informat, al moment i de manera personalitzada. Els mitjans seran un canal bàsic per connectar, explicar i trobar-se els joves, els diferents talents, les iniciatives diverses…, que s’impulsen arreu del territori i esdevenir una plataforma que contribueixi a generar sinèrgies i compartir experiències que millorin el potencial, econòmic, professional, social…, de tots ells.
Ens manquen dos elements per començar a construir l’espai de comunicació pirinenc. Per una banda, un suport clar de les administracions públiques més properes a aquests mitjans. No té sentit que en els darrers quinze anys, per exemple, per rehabilitar cases i pallers rurals i nous espais públics d’escàs us o recuperar camins que no es mantenen, s’hagin rebut importants ajuts públics i, en canvi, altres projectes molt més rellevants per als residents de Pirineu, com són els seus mitjans de comunicació de proximitat, en quinze anys encara ningú hagi obert una porta similar d’ajuts a la professionalització.
Per una altra banda, també és necessari un major convenciment i autoestima pirinenca dels residents de tot el Pirineu. El ferm compromís que tenim pel nostre poble, municipi, subcomarca o comarca, l’hem de tenir també pel Pirineu sencer, l’hem de sentir igual de nostre. Si no ho fem, correm el risc que les grans inversions públiques, importants serveis socials i, fins i tot, els potencials compradors dels nostres productes de proximitat mirin cap a altres indrets que sí han fet els deures i han fet arribar el seu relat.
Cal que entre tots donem més valor i més notorietat a tot el que és fa bé en aquestes comarques i alhora exigim el dret a gaudir d’uns mitjans d’informació propis amb més capacitat informativa.
En definitiva, hem de compartir un projecte pel Pirineu. L’hem de definir, ens l’hem d’explicar i quan el tinguem clar, tindrem un relat, una història, per traslladar a la resta del país. És en aquest sentit que la Fira d’Ermengol és en molts aspectes un bon exemple. Als nous relats dels mitjans de proximitat pirinencs, bon viatge!
Josep Ritort i Ferrús (Berén), secretari general de l’AMIC.
