Imprimeix

Estanis Alcover i Martí | Actualitzat el 06 Novembre 2018 a les 09:26

Si no vaig descomptat, aquest és l'article número 100 que escric per al portal Comunicació 21. Ho dic perquè és una feina que faig a gust i que em dona força satisfaccions per les comunicacions que he anat rebent sobre el treball mostrat aquí. I em satisfan tant els que celebren què dic, o com ho dic i m'encoratgen a seguir llançant llavors de mitjans de proximitat, com els que em donen altres visions o senzillament mostren la seva insatisfacció pel que hagi pogut escriure. Així doncs, mentre l'editor de Comunicació 21 no digui el contrari seguiré anant a la meva cada quinze dies.

Aquest lector que beu d'aquests articles sap que tinc una certa debilitat per la manera de treballar dels editors dels països nòrdics. Com investiguen, com s'avancen, com ideen nous models de comunicació i, sobretot, com se les enginyen per posar en pràctica –i amb èxit– nous models de negoci dels mitjans i el respecte que tenen per la proximitat.

Recordo que ara fa un any un alt càrrec del grup noruec Schibsted assumia amb naturalitat que ells havien estat capdavanters en utilitzar el vídeo vertical en els seus mitjans. Va ser rotund en l'afirmació que els diaris han de desenvolupar un format de vídeo en vertical per fer front al nou desafiament: explicar històries al mòbil per a la gent jove que vol informar-se ràpidament. I va ser humil: hem après a fer-ho.

Els editors estan davant l'obligació de lluitar al voltant de la disrupció constant que planteja la seva feina. Com ha fet els dos darrers anys aquest grup de mitjans escandinau que va dur a Espanya el 20 Minutos, els editors per força han iniciat una era de canvis profunds en les seves estructures, en el seu model de negoci i en la mateixa producció, cada vegada més multiplataforma.

I ja que parlo de Noruega, els diaris d'aquell país diuen que van explicar el 1912 que la bandera noruega es va plantar al pol Sud per primera vegada, i ho van fer 80 dies més tard! Segur que a casa nostra tenim un munt d'exemples semblants. Però, des de mitjans dels anys 90, les tecnologies emergents ho han canviat tot, agafant la majoria d'editors amb el peu canviat. L'avi em deia que llegint el diari obtenia tota la informació. Ara, en aquest món nou, la informació la comparteixo i sé on puc trobar-la en cada àrea. Jo mateix, abans llegia el diari quan esmorzava; avui veig el telèfon 50 vegades per dia, pel cap baix.

Reconeguem que hi ha una sobrecàrrega d'informació que els editors, com a mitjans, han de poder gestionar. Això vol dir que els mitjans de comunicació han de narrar històries i organitzar les seves redaccions de manera integral, que cridin l'atenció, perquè estimo que el consum de notícies del futur immediat serà així.

Em fixo que un bon nombre de mitjans de proximitat catalans, ben conduïts per les associacions empresarials, no tenen res a envejar a mitjans d'un abast més gran, econòmic i de difusió. Els mitjans de proximitat catalans han descobert els joves i a més s'adonen que el jovent vol saber el suficient per ser part de la conversa, però tenen problemes per llegir les notícies i trobar-les als mòbils. El desafiament que ja fa un any va agafar el grup Schibsted va ser aprendre a explicar històries al mòbil per a la gent que vol informar-se ràpidament. Bàsicament, fins aquell moment molts havien tractat de transformar la forma del desktop de l'ordinador al mòbil, i això es va demostrar que no era sostenible: calia fer-ho millor. I es va fer.

Aquesta incorporació del vídeo en la informació que ja estan posant en pràctica alguns editors de proximitat és veritablement pujar al carro guanyador. Els joves poden optar per dues formes de comportament: es pot anar a YouTube i a Netflix, o es pot anar a les xarxes socials. Com sigui, la televisió lineal està declinant ràpidament: els joves volen veure-la quan en tenen ganes o temps, no en un horari determinat. Vet aquí el perquè els mitjans han de posar molt d'esforç actualment en tractar de desenvolupar una estratègia de vídeo que, ara com ara, es demostra que ha de ser vertical, amb una navegació ràpida, històries bones i publicitat en disseny també vertical. Els vídeos han de ser curts, d'un minut, només, el que obliga a explicar una història igualment en un format comprimit. I a captar els joves.

Per bé o per mal, el periodisme també té a veure amb les xifres i cada periodista té a veure en com circula una informació, quin és el seu engagement i com li va a les xarxes socials. L'avantatge de la premsa de proximitat és que disposa de notícies "de casa", diferents, però també creatives. Ho sap i se n'aprofita. Humilment, aquesta premsa nostra ha d'agafar carrera.

I encara hi ha feina al davant. El proper repte de la premsa local de Catalunya és iniciar com més aviat millor el procés de desenvolupar un nou ADN de producte impulsat per dades, que passi de la narrativa "un a molts" a "un a un", com va dir ara fa un any Torry Pedersen, del grup Schibsted, quan va fer la proposta noruega per a renovar els models digitals. Una cosa així com repensar el periodisme perquè es converteixi en alguna cosa personal per a l'usuari i, en el cas local, a més, propera. I anar fent camí.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.